Dijous
8 de març: (Caimari-Refugi Son Amer -LLuc-)
(7,610 quilòmetres. 2,38 hores)
La ruta del bus transcorre sense
incidències notables exceptuant la inútil volta pel Festival Park sense pujar
ni baixar cap passatger compensada a Inca per la incorporació al bus de dues
dones que baixaren a Caimari a la mateixa parada que el nostre grup i
assabentades del nostre destí ens desitjaren una bona ruta.
Sortim del poble fins trobar el
principi del camí vell de Lluc, on hi ha un monòlit de pedra en honor de la marxa
del Güell a Lluc a peu i començam la nostra veritable marxa. Fa fred, el cel
gris presagia pluja, iniciam la pronunciada Costa Llarga que ens fa
esbufegar de valent, és hora de berenar i no perdonam l'inexcusable entrepà
dels dijous, reprenem la ruta quan, de sobte, ben a prop de la carretera el
camí inicia una llarga baixada, no sembla lògic, però com que els indicadors
així ens ho diuen en fem cas, ara, després de passar un botador arribam a la Bretxa
Vella, un pas artificial obert al segle XVIII, cauen les primeres gotes i,
en previsió d'una brusca, ens equipam amb els impermeables.
La panoràmica que
gaudim des del punt més alt de la ruta és impressionant, el Salt de
la Bella Dona se'ns presenta en tota la seva magnitud des d'aquesta
perspectiva, encara que el dia és gris i plujós podem veure la ciutat d'Inca,
la cinta negra que dibuixa la carretera i els espesos boscos d'alzines. Ara
seguim una senda planera que aviat va baixant cap al les fites de pedra que
senyalen la pujada al Massanella, arribam al Coll de Sa Bataia i
les cases del Guix, trobam la indicació del refugi i partim cap allà.
Tenim la gran sort de no estar sols al
refugi, ens acompanya tota la classe de primària de l'escola de Puigpunyent,
vint-i-cinc o trenta (no mirarem prim) animades i rialleres criatures de cinc i
sis anys acompanyats dels seus mestres i un grup de silencioses dones
alemanyes, per deixar-les descansar un poc partim cap a Lluc a esperar i
rebre al sisè membre del grup, a veure si compensam un poc la nostra franca
minoria al refugi.
El bus del TIB arriba com una bala amb puntualitat
helvètica, el nostre company no s'esperava una recepció tan nombrosa i baixa
molt complagut i rialler, com sempre arriba lleuger d'equipatge, es clar, ja ve
dinat i el sopar li donen fet, idò!. En arribar al refugi li mostram el seu
allotjament que li toca acatar, faltaria més, de bon grat i ens instal·lem a la
sala, vora la acollidora i crepitant estufa que ens escalfa consumint la llenya
de les velles alzines del bosc, tot xerrant i comentant la jornada esperant
l'avís per anar a sopar.
Un bon sopar ens han servit, puré de
verdures i bacallà a la mallorquina, bo i suficient per a reposar forces, al
menjador un ambient de gresca i cridòria animat pels escolars puigpunyentins
compensat per les sis teutones (no confondre) i el nostre intent d'arbitratge,
en acabar l'àpat seguim la tertúlia vora la estufa i a les onze a dormir.
Divendres
9 de març. (Son Amer- Pollença)
(19,063 quilòmetres. 5,29 hores)
Son les set i mitja i al dormitori ja
hi ha moviment, algun desaprensiu ha encès el llum, hem dormit bé a pesar de la
intensa simfonia heroica del nostre sextet de vent, de veritat no sabria fer
una critica imparcial ja que sonaren igual de bé els aguts, els greus, els alts
i els baixos. Una vegada complit el tràmit de les ablucions rituals ens trobem
al menjador com si no hagués passat res, tots ens mirem amb cara d'innocència i
atacam el berenar com si fos el darrer de les nostres vides, no queda res del
pa torrat amb oli, formatge i pernil, cafè amb llet i galetes amb mantega i
confitura, fins i tot n'hem pres algunes de la taula de les alemanyes que,
igual que els escolars, encara no donen senyals de vida. Desam el dormitori,
preparam les motxilles, demanam el compte i fet el repartiment pagam i partim.
A fora fa fred i s'ha mogut un vent de
tramuntana ben molest, son les nou menys quart del matí i ens posam en marxa,
tenim un llarg camí, el rètol indicador ens senyala quatre hores i trenta
minuts fins a Pollença però no ens desanima, al contrari, l'estimul de vèncer
dificultats ens motiva més.
Sense abandonar l'alzinar arribem a la
partió dels termes d'Escorca i Pollença i entram a la Vall den Marc,
coneguda antigament com a Vall de Vàritx, lloc de gran importància agrícola des
de l'època musulmana, continuam fins que trobam la carretera de Lluc a Pollença
i és aproximadament en aquest tram on ens trobam amb els dos companys que venen
des de Pollença, son els que faltaven, bé, encara en manca un. Fetes les
salutacions reprenem la marxa tot comentant les vicissituds i experiències de
la ruta, ara el camí va paral·lel a la carretera vora el torrent però sense
haver de creuar-lo, hi ha un tram llarg ben arran on hem d'anar alerta per mor
del trànsit, escàs de cotxes però intens de bicicletes fins que entram de ple
per carrer asfaltat al casc urbà de la ciutat, passam per davant l'antic
escorxador avui reconvertit en el refugi del Pont Romà, tancat fa temps
per reformes.
Travessam tot el poble pels estrets
carrers del centre fins arribar a la carretera del port, allà, al restaurant de
Cas Fusteret on teníem taula reservada férem un bon dinar a bon preu i quedarem
ben satisfets tant del menú com del tracte simpàtic del seu personal, després
d'una agradable sobretaula tornarem a Ciutat uns en cotxe i altres en bus, la
experiència ha resultat molt positiva, hem gaudit d'un bon temps d'hivern i una
ruta espectacular, hem xerrat, hem rigut, ningú ha pres mal i hem arreglat un
poc el món, sobretot ens hem enriquit d'una convivència que referma la nostra
amistat.
Fins a la propera.
El primer dia:Miquel B1, Pep, Joan T,
Joan F i Eduard .
Més tard: Miquel B2.
El segon dia: Eduardo i Esteban.
Faltaren: Lluís (*) i Vicenç.
Salut.
(*) Segons he pogut saber per medis
informàtics codificats la justificació de l'absència es per enregistrar un
vídeo sobre castells roquers i natura que inclou fabuloses vistes
arqueològiques i el cant de les aus autòctones acompanyades d'una suau i
relaxant música ètnica del país).
Fotos:Miquel Barceló
No hay comentarios:
Publicar un comentario