S’ESTOL DES GERRICÓ.

A part de ser un grup de ball molt conegut per tot arreu, S’Estol des Gerricó és una Associació cultural de Felanitx que va néixer a l’any 1964 per l’estudi i divulgació de la nostra cultura popular, com músiques, instruments, festes i indumentària tradicionals, a part dels balls.

Aquesta Associació realitza mostres de ball amb la indumentària tradicional mallorquina, ballades populars, recitals, mostres d’indumentària, exposicions d’indumentària, “tallers” de jotes, boleros, mateixes, fandangos, i d’instruments populars i es que la indumentària tradicional mallorquina és un caire molt estudiat per aquest col·lectiu que usa vestidures d’èpoques diverses del conegut vestit de pagès, joies i complements, alguns d’ells de valor històric.
 

Els instruments que empren són molts i variats: guitarra, guitarró, violí, llaüt, bandúrria, flabiol, i tot tipus de percussió per acompanyament com xòrrec, ossos, tambors, castanyetes, ximbomba, culleres, tamborino, flabiol i xeremies.

Cal dir que al mes de maig passat va morir na Francesca Adrover, guitarrista i cantant del grup, persona molt estimada per la seva dedicació a la recuperació de la cultura popular mallorquina, que va ser cor i ànima de grups com “Sis Som”, “Trasmudança” o “S’Estol des Gerricó”, una gran pèrdua.

VICTORIA MALDI.

 

Foto:Angel Molina

La cantante y presentadora de televisión llucmajorera Victoria Maldi, ha publicado su primer disco “Sigo buscando”.

Desde 1994 que comenzó como vocalista en el grupo “Sonoris Causa”, Victoria ha visto como su carrera musical ha ido subiendo como la espuma.

La faceta de cantante la ha ido compaginando como presentadora de Televisión desde el año 2005 cuando fue contratada por IB3 Televisión para presentar el programa “Fent Trull”. A partir de aquí, cada año ha ido presentado diversos programas desde “Nits d’exits” hasta “Moments” i “Fer Dissabte”. Su rostro ya nos es muy conocido pero no tanto su voz como cantante.

En su primer disco que sacó a finales del pasado año “Sigo Buscando”, podemos escuchar su voz potente en 11 temas de los que es autora con los productores Carlos y Damián Tejedor. También ha colaborado Jaime Anglada, compañero suyo de televisión en varios programas, quien le ha compuesto dos temas “Hay nubes que se van” y “Cuanto tiempo ha pasado”.

Victoria Maldi ha elegido como single “Cada día es un sueño”…

“Cada día es un sueño en un mundo perfecto

quién puede quitarme la razón

Cada día es un sueño en un mundo perfecto

quién podría darnos otra opción…” 

 

SA TORRE PICADA I CAMÍ DE S’ILLETA.

 

El nostre grup excursionista, d’esplai i cultural “Ses Rates Pinyades” ja ha començat la temporada d’excursions 2013-2014. I ho hem fet tots sencers, gràcies a Déu, encara que un any més vells, si bé estam convençuts que això no serà obstacle per arribar caminant allà on sigui (glup!) per tal de gaudir de la natura que ens ofereix la nostra estimada terra.

Idò bé. Aquest dimecres, 8 d’octubre, al lloc i a l’hora habitual de sortida, hem comparegut vuit dels dotze que formem el grup (un, recentment operat, ha d’estar un parell de dijous sense poder venir, altre té pintors a ca seva i com que és daltònic ha de controlar que ho facin tot bé, i altres dos que són de viatge) per fer una excursió amb barca des d'Es Port de Sóller fins a Cala Tuent i tornar a peu pel Mirador de ses Barques.

Haviem d'anar en barca del Port de Sóller a Cala Tuent, però com la barca avui no sortia, hem quedat per anar cap al Port de Sóller i pujar fins a Sa Torre Picada i després fer una caminada pel cami de S'Illeta. 
 

Dit i fet, hem enfilat amb dos cotxes cap al Port de Sóller.

Una vegada hem trobat el carrer de Bèlgica (és el carrer que s’ha d'agafar per pujar a sa torre) hem començat a caminar a les 10h. aproximadament, amb unes bones rampes -que de fet han estat un poc feixugues- (estam al principi de la temporada), fins a arribar a una barrera on hi ha un botador.

 

 

Aquest punt és el “Coll de S’Illa”. Ara sols es tractava de continuar dret pel camí de carro fins a arribar a Sa Torre.



Caminant tira, tira per aquell camí, hem vist unes barres de ferro que es troben a l’entrada del recint de sa Torre i ens ha cridat l’atenció un ram de flors artificials i uns detallets que recorden que des d'aquell penya-segat es va tirar per avall un conegut solleric a l’any 2011.

 

La seva família no ho vol oblidar.

En una mitja hora hem arribat. Sa Torre Picada és la més gran de tota Mallorca.

Es troba perfectament conservada. Aquesta torre es va construir el 1614 per mor dels atacs pirates que patia l’illa, encara que no fou artillada fins al 1623.

Des de sa Torre, feien senyals amb fum durant el dia i foc al vespre quant s'adonaven de la presència dels pirates, avisant d’aquesta manera a les Torres de Na Seca d’Escorca i de Sa Pedrissa a Deià.

Aquesta Torre és grandiosa, té dos pisos i antigament la planta baixa estava destinada com a càmera per la guarnició i magatzem, mentre que al pis es trobava la cuina i la cambra de l'oficial.

Els canons estaven col·locats en la part de darrere, la que dona al mar. Fou usada també pels carabiners per lluitar contra el contraban i finalment va ser subhastada el 1875 passant a mans de particulars. El darrer servei bèl·lic de sa Torre fou a la Guerra Civil que va servir com lloc de vigilància aèria. Es troba a 160 metres del nivell del mar.

Asseguts per allà berenarem i gaudirem de la panoràmica. Hi havia una parella de jovenets que estaven dins sa Torre que pertanyien a un grup que la cuiden.

 

Ens digueren que era de propietat privada i que no podien mostrar-la perquè frisaven, però que es feien visites concertades (s'han de saber les coses).



Si camines un poquet per aquell redòl,cap a ponent, tot d’una apareix el Port de Sóller allà baix.

 
Des d'aquest pujol es domina l’entrada al port i tota la costa.
 


A la part de darrere està la Serra de Tramuntana. Es veu el Puig Major i també els Cornadors... i a prop l’imponent “Penyal Bernat”, allà a on anirem ara mateix.




                              
Agafant els tapins hem tornat enrere fins al botador on parteix, a l’esquerra, el camí de “S’Illeta” cap al “Penyal Bernat” i Cala Tuent. És una ruta molt maca amb unes panoràmiques espectaculars, tant cap a la mar com cap a terra, amb uns penyals impressionants.
 

Seguint aquesta direcció caminarem quasi una horeta aproximadament, amenaçava pluja, però hem estat valents i seguim el camí.

Arribarem a una barrera, devora una casa que possava "Pic-nic" i  un home que estava davant la caseta ens comentà que si volíem fer una cervesa o beure qualque cosa ho podíem fer.

 

Era hora de dinar i decidírem entrar-hi, o millor dit, dinarem en una terrasseta amb unes vistes espectaculars.

 

Hem conegut a quatre sollerics (de ronyó clos) que ens han oferit serveis de tot tipus, des de fer-nos una ruta en barca, a la nostra mesura, a fer-nos dinar, amb plats com: fava parada, arròs brut, cabrit... Uuuuep!, amb una paraula, ens trobarem prou a gust i pensarem que probablement, aprofitaríem el seu oferiment en una altra ocasió. Tots quedarem sorpresos de la troballa.

 

Era hora de tornar enrere, no fos cosa que hi hagués tempesta. Tornarem als cotxes que teníem al port de Sóller i férem un cafetó amb la consegüent polèmica a l’hora de pagar, que si el túnel, que si els cafès, que si la benzina...



Bé. Ja coneixem La Torre Picada. És una excursió molt maca i curteta (gairebé dues hores des del Port, per anar i tornar), però molt pesada al principi pels forts tirants asfaltats que hi ha fins a arribar al Coll de S’Illa. Llavors, el camí es torna tot un plaer, i no diguem les vistes que hi ha des de sa Torre. Si hi anau, us aconsellem fer també el Camí de S’Illeta que presideix l’imponent “Penyal Bernat”, fàcil, preciós, amb unes vistes acollonants i que podeu allargar o acurçar al vostre gust.

Segons el nostre expert, mesurador de ruta, hem caminat 7,230 quilòmetres en 2,13 hores. Una bona excursió, fàcil, que vos recomanam.

Salut, i ja veurem a on anam dijous que ve.

(Crónica: Xim Fuster. Fotografies: Miquel Barceló, "Trigo" y meves).

 


 

"LLAMPUGA" EN ESCABECHE CON VERDURAS.

                                 INGREDIENTES:

 

2 Llampugas en rodajas

150 grs.guisantes

150 grs.coliflor

150 grs.zanahoria

150 grs.alcachofa

1 cebolla

1 cabeza de ajos

2 vasos de agua

1 vaso de vinagre de vino

3 hojas laurel

aceite, sal, harina, pimienta negra y pimentón

Una vez bien limpio el pescado, lo salpimentamos, enharinamos y freímos.

Una vez frito lo colocamos en una bandeja de barro.

Ahora se trata de ir friendo la verdura por separado, salpimentada a nuestro gusto, y la vamos echando encima del pescado.

Igual con la coliflor, las alcachofas...

y las zanahorias.

Reservamos.

 

Añadimos un poco más de aceite y freímos los ajos.

Echamos la cebolla cortada a tiras con un poco de sal, una cucharada de pimentón y las tres hojas de laurel.

Una vez hecha la cebolla, vertemos dos vasos de agua y un vaso de vinagre y lo llevamos a ebullición.

Solo nos queda verterlo por encima de las verduras y el pescado y ponerlo al fuego por espacio de 15 minutos.

Esta olla puede guardarse durante unos días en la despensa.

Y se come a temperatura ambiente.

 







TOMEU ESTARÁS.

Del tres germans Rafel, Bernat i Tomeu fundadors dels “Valldemossa” a l’any 1959, ja no mes queda en Tomeu. En Rafel va morir a l’any 2007 i en Bernat un any després.

Als anys vuitanta, quan el grup havia triomfat per tot el mon, començaren a ser contractats per actuar en creuers i això es lo que ha continuat fent en Tomeu des de fa vint i cinc anys amb la seva dona i vocalista del grup Genia Tobin.

En las seves actuacions marítimes, la parella actua diàriament durant cinc mesos a l’any, acompanyada de un pianista i un guitarrista oferint un repertori de música majorquina, sols de flauta i versions musicals que interpreta Genia.



Sempre ha estat un plaure escoltar als “Valldemossa” i continua sent-lo escoltar  a Tomeu tocant el seu flabiol.

 

ANA ALCAIDE.

 

Ana Alcaide comenzó sus estudios de violín a los 7 años en su ciudad natal, Madrid. Los continuó en el Conservatorio de Getafe y luego en la Universidad de Lund, Suecia. Fue en el año 2000 al volver a Suecia con 24 años con una beca en sus estudios de biología, cuando Ana descubrió un instrumento cuyo sonido la iba a fascinar:  la Nyckelharpa ó Viola de Teclas, un instrumento medieval de origen sueco cuyas primeras noticias de su existencia datan de 1350.

En Toledo, Ana comenzó a tocar la Viola de Teclas de forma autodidacta y en el 2005 se trasladó de nuevo a Suecia para ampliar sus estudios y especializarse en este instrumento, combinando su interés por la música tradicional con el aprendizaje de técnicas más modernas que le permitieron crear su propio camino como intérprete y compositora y recibiendo también influencias de otras tradiciones musicales al iniciarse en el estudio de nuevos instrumentos y de su propia voz.

En el 2006 publicó su primer trabajo “Viola de teclas”. Le siguió “Como la luna y el sol” (2007/2008) y en el 2009 recopiló sus tres primeros años de trabajo en un DVD titulado “Ana Alcaide en concierto”, grabado en la Sinagoga del Tránsito de Toledo.

Su último trabajo  “La cantiga de fuego” está inspirado en la antigua tradición sefardí, que habla de amores imposibles entre judíos y cristianos, de antiguas leyendas toledanas y del viaje de destierro de los sefardíes.

Todo un placer escucharla.
 

ELS MÚSICS SOLISTES DE LA NOSTRA SIMFÒNICA.

Els que assistim sovint als concerts de la Simfònica, sabem que tots els músics que l’integren son extraordinaris professionals. Però hi ha uns quants, els “solistes”, que son músics de lo milloret que hi ha al món.

Aquest es el cas d’Armando Lorente, aquest músic de cabells blancs que es seu quasi sempre al timbals.

Armando Lorente es Timpani solista de la Simfònica,  a més es professor de percussió del Conservatori Superior de Palma i compositor i director de molts de cursos internacionals. 

Es tracta de un músic molt involucrat a l’escena musical de tot el món, havent escrit  llibres educatius sobre percussió i havent compost música para pel·lícules, música de càmera i obres de percussió, editades per “Alfonce Productions” (França).

També ha organitzat nombrosos esdeveniments relacionats amb el món de la percussió com la “V Convenció Internacional de Percussió”, per posar un exemple.

 

Llicenciat en percussió pel Conservatori Superior de Música de Madrid (obtingué el 1º Premi fi de carrera) va realitzar els seus estudis de postgrau en el “Sweelinck Conservatorium” de Amsterdam, obtinguen el prestigiós diploma “Uitvoerend Musicus”  a més  de haver-hi realitzat nombrosos cursos per Europa y EE.UU.

Ha estat director del Curs y Festival Internacional de Percussió “Ritmo vital” i director de la Associació “Factoria del Ritme” realitzant concerts amb les simfòniques de Madrid, Gulbenkian de Lisboa i Concertgebown d’Amsterdam, entre altres i havent estat també percussionista de l’Orquestra de Radio Televisió Espanyola.
 

Com a solista ha actuat en nombroses ciutats espanyoles i estrangeres i  a registrat gravacions discogràfiques per la Radio Televisió Francesa, Odean Theatre, Paris, Aix en provence, Piccolo Teatro, Milán, entre les que cal estacar amb el grup “Noco Music” de Estrasburgo i més recientment amb el “Jazz Cámera Trio”, sent també membre fundador del “Percunits”.

 

Els concerts que ofereix a duo de tant en tant amb la també percussionista de la Simfònica Susana Pacheco, la seva companya,  es un espectacle digne de ser admirat.

Si teniu ocasió d’anar a veure-ho tocar no ho dubteu, aneu, val la pena.

La nostra Simfònica, tot un luxe.