Una excursió molt bona però difícil per a alguns i no tant per a uns altres. En total 12,5 quilòmetres amb 4h,07’ de caminada efectiva i 6h,5’ en total.
El nostre grup ben acompanyat per un expert muntanyenc que ja s’ha fet habitual amb noltros, hem decidit pujar al llom de les muntanyes que separen Orient de Sóller pel Pas de Na Maria. Haurem de pujar idò fins a uns 900 metres per arribar a la falda del Puig de L’Ofre per la part d’Orient.
Ens falten 3 companys, dos malalts i un de viatge i hem quedat per partir pel camí de Comassema una vegada hem comunicat als propietaris la nostra intenció i aconseguit el corresponent permís.
Abans d’arribar al llogaret d’Orient hi ha una endinsada a l’esquerra a on hem deixat els cotxes. El dia es presenta bo, fa soleiet però també fred, el que resulta un problema per la roba que portem, ja que de vegades en plena marxa ens hem de tapar més o pel contrari, destapar.
A uns 100 metres de l’aparcament trobam a l’esquerra el camí de Comassema per on hem començat a caminar seguint al nostre guia, deixant a la nostra esquerra les Cases de Son Vidal. No esperàvem que aquest camí, perfectament asfaltat, es faria interminable a la tornada per alguns del grup que han trobat l’excursió bastant feixuga.
Havíem caminat uns 20 minuts pel camí de Comassema quan el nostre company ens ha dit que havien de botar la reixeta per una espècie de botador (diem “espècie” perquè a dalt de tot hi havia un fil-ferro de pues que feia molt perillós botar per aquí amb el perill de deixar els “collons penjats”). Hem de dir que el nostre grup està format per tota classe de perfil humà: alts, baixos, prims, gruixats, forts i no tants forts, el que fa que els passos complicats siguin un motiu d’espectació i riure. Però a la fi sempre passam tots.
Hem començat a caminar per la vorera d’un sembrat fins a creuar el torrent de Comassema, per continuar pel camí que ara va pujant a poc a poc deixant les Cases de Son Vidal a baix. Durant aquesta primera part del trajecte ens ha acompanyat durant més de 15 minuts, o millor dit, ens ha emprenyat a força de bé amb un renou ensordidor, un helicòpter del S.A.R. que anava, venia, s’aturava a l'aire, partia, tornava...fins que a la fi a partit!, i la vall d’Orient s’ha quedat amb el seu silenci característic.
Ja eren les 11 del matí, hora de berenar. A devora el torrent hem tret els entrepans i fruita i cadascú ha berenat del que portava amb excepció del nostre guia que està prim com un ullastre i ens ha dit que anava a donar una ullada pels indrets.
Quan ha comparegut, hem continuat la nostra marxa pel camí de carro que va pujant suaument.
Hem passat per una caseta de roter abandonada que ens ha cridat l’atenció pel gruix de les seves parets, ara serveix per refugi de les ovelles.
El nostre company anava davant amb el GPS a la mà i tots darrere ell xerrant ben confiats que anàvem pel camí correcte (a vegades ens fa tornar enrere, però sempre, a la fi, troba la ruta bona). Darrere de la caseta hi ha una cruïlla de camins, noltros hem agafat el de la dreta perque el de l’esquerra portava a un altre Pas fals i noltros habiem de trobar el bó (una cosa parescuda ens ha explicat).
No gaire enfora hem passat per davant d’una “carbonera” (és un lloc a on carregaven els sacs de carbó d’amunt les someres) i un poquet més a munt, hem deixat aquest camí per girar cap a l’esquerra a on hi ha una fita de pedres i un punt blau i començam a trescar cap a munt de la muntanya (ufff!!) per una sendera que tot d’una desapareix.
A partir d’aquí s’han de seguir unes fites (punts blaus pintats a les roques i unes fletxetes vermelles) que et van indicant per on has de pujar.
Que si fletxa per aquí, que si punt blau per allà, puja que et puja fins que vas traient a poc a poc la freixura... Ara, això si, les vistes cap a Orient són magnífiques.
Hem passat per dos colls de tords (fins aquí pugen els caçadors?), idò sí.
Estem pujant tira, tira, per un bosquet d’alzines que no s’acaba mai seguint unes fites que anam trobant sense cap problema.
Trescant, a un moment donat ens topam amb les restes d'un antic camí que voreja un precipici... que hem de passar fort i no et moguis! Una relliscada per allà i no o contes. Hem passat com hem pogut, alguns sense mirar, per després continuar pujant per on Na Maria devia fer-ho per anar d’Orient a Sóller.
A vegades, el camí desapareix i t’has de fitxar altra vegada amb les fites fins que veus que les roques s’acaben, que ja no pots pujar més. Ara has d’escalar un poquet per pujar a on es troba una alzina que presideix el punt que anomenen Pas de Na Maria.
Les vistes són acollonants. Tenim el Puig de l’Ofre ben a prop a la nostra dreta i a l’esquerra el Puig des Freu, els Cornadors...
Per l’altra banda el Puig d’Alaró, l’Alcadena, la vall d’Orient. Estem al llom de la muntanya que separa Orient de Sóller.
La pujada ha estat fotuda però ha valgut la pena. Aquí dalt, encara que fa Sol, el torb et congela les orelles i d’aquí cap a la falda del Puig de l’Ofre, la caminada es molt maca amb unes vistes extraordinàries.
Eren les 13,45 i qualcú ha dit de dinar en aquell lloc, però al final hem decidit arribar fins al peu del Puig de l’Ofre. La fàcil i suau davallada per aquelles roques planes sense gaire vegetació s’ha complicat en determinat moment que ens hem trobat en un tàlveg i no sabíem per on continuar.
Els GPS feien flamarades i senyalaven cap a una direcció que es feia molt complicat continuar, però a la fi hem tornat a pujar un poquet i hem comparegut en una esplanada que hi ha just a la faldilla del Puig de L’Ofre.
Com que el nostre grup pareix una filera de “Processionària” que quan seguim al guia un darrere d’altre no hi ha cap problema, però en el moment que el guia dubta consultant el seu GPS les erugues es comencen a escampar, una per aquí, l’altra per allà i després costa molt tornar-les a replegar, un ha dit al guia que anés ell tot sol a cercar el portell i que noltros l’esperaríem, perquè sinó, encara hi hauria qualcú perdut per allà dalt.
Així ho ha fet i en uns minutets ens ha vingut a cercar perquè ja l’havia trobat. Així dona gust, perquè algú de noltros ja estava preocupat per l’hora que era i encara estàvem per allà dalt.
Hem arribat al portelló que estava tancat amb fil de ferro, per això l’hem hagut de botar així altra vegada com cada un ha pogut.
A baix de tot estava Comassema i just davant noltros el penyal d’Alaró pareixia ens mirava mentre anàvem davallant.
El camí des Barrancons, com així s’anomena aquesta sendera que va davallant per les roques i que apareix i desapareix pels càrritxs i matolls que l’envolten, es dur pels que tenen el genolls fotuts. Mentre veus la sendera no hi ha cap problema, però quan desapareix, has de cercar els punts blaus que es troben marcats a les roques mix amagats pels càrritxs, i has d'anar molt alerta a perdre el caminet.
Es una llaaarga davallada en ziga-zaga, que a poc a poc et va minvant les forces de les cames. Llarga i fotuda, perquè hi ha un moment que amb tanta fita blava i fletxetes vermelles... no saps per on tirar.
Hi ha hagut un moment que hem perdut la sendera. Uns davallaven seguint la seva intuïció, mentre altres cercaven els puntets blaus. Aquí no hi havia GPS que valgués perquè et senyalitzava cap avall. Uns moments de desconcert i dos de noltros, seguint les fletxetes vermelles, s’han separat del grup i han continuat davallant per un altre costat... A la fi s’han quedat embarrancats sense saber per on tirar, fletxa per aquí, fletxa per allà, punt blau per aquí... Fins que el nostre company veterà ha hagut d’anar a cercar-los. Una vegada tots replegats i endevinada la sendera correcta, hem continuat la davallada, ara tots plegats, sense novetat fins a les Cases de Comassema.
Una vegada a baix, es tractava de recórrer el quasi 3 quilòmetres que hi ha fins a Orient per aquell camí perfectament asfaltat. No cal dir que les cames pel pla, anaven quasi totes soles.
Hem tingut sort perquè quan hem arribat a la barrera que roman sempre tancada, just en aquest moment ha entrat un cotxe que ens ha permès sortir a peu pla, ja que sinó, haguéssim hagut de tirar-nos com els bombers pel tub que hi ha devora per botar-la, i francament...
Els cafetets i gins tònics clàssics al bar d’Orient -on hem estat rebuts per un estranger mal carat i antipàtic que no s’ha merescut ni un cèntim de propina- (ell s’ho ha perdut), ens han reconfortat i permès recuperar forces.
En definitiva, una molt bona excursió, difícil per alguns i no tant per uns altres.
Fins a la propera!
(Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo", Xim Fuster i meves).
No hay comentarios:
Publicar un comentario