Dijous 18 d’abril. Dels 11 ratapinyades que som, només hem estat 6 els que ens hem trobat al punt de sortida, i es que a més del que està d’excedència, un altre es artista (interpreta obres de teatre) altra està de viatge i els altres dos... tenien bony o forat. Així doncs 6 hem partit cap a Deià per fer avui una ruta de lo milloret que hi ha a l’illa: Visitar Deià, passejar pel poble, anar pel penya-segat cap a sa torre de defensa de Sa Pedrissa, davallar a Cala Deià i pujar pel camí de Son Bujosa altra vegada fins a Deià.
Els dos cotxes els hem deixat just davant del Refugi de Can Boi, en un petit aparcament que no té ORA. Hem tingut sort de poder aparcar allí, perquè els pocs aparcaments que hi ha al poble, tots son d’ORA i estaven estibats.
El dia, ben assolellat, amb una temperatura de 22º, ens ha fet pensar que passaríem calor, com així ha estat. Ha clarejat un dia gairebé de ple estiu.
Aquest torrent (que avui portava un bon cabdal d’aigua) davalla de la serralada des Teix i desemboca precisament a la Cala.
Recórrer aquest pintoresc camí amb el renou del torrent sempre de fons, es una passada.
Hem passat per un botador i hem vist el “Pi de sa Pedrissa” un pi pinyoner que es troba a la vorera del camí. En 25 minuts hem sortit a la carretera a on funcionaris del Ajuntament estaven col·locant rètols de l’ORA i es que tots els hotels del poble i dels voltants estan oberts i, és clar, s'ha de recaptar.
Una fumarada pujava des de la Cala cap les muntanyes perquè estaven cremant verdesca devora el torrent, el que ha motivat que un company que te al·lèrgia al fum, es quedés sense saliva de tant escopir. Ja ho val!.
Un poquet abans de arribar a Cala Deià hi ha un camí a l’esquerra que fa pujada. Es una costa encimentada amb un rost de collons de mico que et fa perdre s’alè.
En no res puges a una altura considerable i les vistes comencen a ser extraordinàries.
A la vora d'una barrera de ferro que tanca el camí, ens hem aturat a berenar. La punyetera costa i el calor ha fet que esclatéssim a suar. Al menys la berenada ens ha servit per refrescar-nos, recuperar forces i amagar dins la motxilla jerseis i roba que ens feia nosa.
Les vistes de tota la costa Nord son... be que us hem de explicar, les fotografies den “Trigo” i el vídeo parlen per sí mateixes.
A la dreta de la barrera metàl·lica i ha unes escaletes de pedra que et porten a un caminet que va vorejant el penya-segat. Un rètol et recorda que estàs en propietat privada i et prega que respectis aquell indret. Passes un botador i continues caminant entre els matolls que hi ha davall els pins.
Les vistes que s’albiren des d'allà dalt fan que la caminada sigui de veritat espectacular.
En no rés ja veus la torre de Sa Pedrissa i a la mateixa torre hem pogut llegir un altre rètol que et recorda que estàs aquí per que el propietaris et deixen estar-hi, però que no pots passar d’aquest punt i no pots estar més de deu minuts. Hmmm... bé, la veritat es que val més no fer cap comentari.
Al peu de sa torre hem descansat un poquet contemplant aquelles aigües blaves úniques al món, per on, a la llunyania, un veler navegava ben solitari.
Continuant un poquet per el penya-segat cap a l’esquerra, apareix als fons Sa Foradada, però amb una perspectiva molt poc coneguda que te mostra la roca i la península des de la part Est.
Aquest lloc era, a l'antiguitat, per on solien atacar els Corsaris aquella zona.
Cal recordar que en aquest indret es produí a l’any 1582 una batalla que ha passat a l’historia pel fet que només cinquanta cristians sota les ordres de Mateu Sanglada, varen derrotar a cent cinquanta corsaris i que a conseqüència d’aquesta i altres nombroses incursions, es decidí construir un sistema de torres de defensa per protegir les costes com aquesta de sa Pedrissa.
Creiem que varem estar un poquet més de 10 minuts en aquell lloc contemplant el paisatge, però no molt més perquè teníem por que ens fotessin una escopetada. Vaja quins collons.
Pel mateix lloc que varem pujar, començarem la davallada cap a la Cala. Des d'el penya-segat veiem com a la Cala hi havia molta gent.
Nosaltres que volíem mullar-nos els peus, quan varem arribar estàvem empegueïts d'arromangar-nos els calçons davant d’aquells estrangers que es banyaven com si res.
Així que ens varem quedar amb les ganes i partirem pel camí que voreja la cala per cercar un bon lloc per dinar.
Ja es clar que el varem trobar. A l’ombra de un pinar amb unes vistes fabuloses varen dinar de pa en butxaca.
Després aquell lloc i aquell moment convidava a fer un poquet de migdiada, una becadeta, i així ho varem fer. Quin goig!. A les excursions no tot es trescar, s’ha de gaudir d’aquests moments únics quan trobes un lloc com aquest. Un de nosaltres que estava de guàrdia, ens va deixondir. Era l’hora de tornar a Deià per passejar un poquet pel seus carrerons i visitar l’església i el cementeri que es troben a la part més alta.
Seguint al cap de torn, tot d'una ens va portar trescant al camí del GR que puja fins la carretera per Son Bujosa. Ara pujàvem be, ben dinat i descansats.
Abans de arribar a un pujol on es troben uns enormes pins pinyoners, davant d’una possessió que ara no ens recordem que es diu, varem girar a la dreta per anar al mirador.
Un mirador molt petit, fantàstic, on te pots seure com si fos un balconet per contemplar aquell paisatge (sempre i quant no tinguis vertigen).
Una caminadeta més i sortim a la carretera. Ara es tractava de caminar a la dreta cap al poble uns 3 quilòmetres aproximadament. Abans de arribar passem per davant la Casa de Robert Graves “Ca n’Alluny”, on el seu fill la te oberta al públic com a museu.
Una vegada arribarem al poble, pujarem per l' Ajuntament fins a l’església de Sant Joan Baptista que es troba situada vora una torre de defensa que fa de campanar. Aquesta església que data de 1497, es va cremar a l’any 1752, essent reconstruïda uns anys després. L’any 1958 es va reformar el presbiteri.
En front de l’església, està el monument a William Waldren, aquell arqueòleg nord-americà que trobà el Myotragus balearicus (espècie extingida que visqué fa uns 5.000 anys i que es similar a la cabra actual però més petita) així com assentaments prehistòrics tant a Valldemossa com a Deià.
També una placa que hi ha a l’exterior de l’església reconeix als que varen aconseguir que avui Deià sigui un poble. A dins de l’església, s’hi troba el Museu Parroquial on es conserven obres d’art religioses i objectes devocionals, com un talla de fusta del segle XIII de Sant Sebastià, un Nin Jesús de Praga, una pica baptismal d’època romànica i el retaule barroc dedicat al patró de Deià.
Darrera l’església es troba el cementeri, un petit i bohemi cementeri que data del segle XVII des d'on es dominen unes vistes panoràmiques sobre tota la costa i les muntanyes.
Aquí es troben enterrats nombrosos artistes i intel·lectuals que habitaren al municipi, com Robert Graves, un gran enamorat de Deià, el qual té una cita que diu: Amo a Mallorca... por la fruta de mi jardin, el olor de la madera de los olivos, el sol entre las rocas del Teix, el ruido de las ovejas por las noches...”
La seva tomba es troba a terra entrant a l’esquerra, amb una senzilla làpida que posa aquesta inscripció: “Robert Graves, poeta, 1895-1985”.
Davallant pels estrets i empinats carrers per on no poden circular vehicles, es poden contemplar tallers de ceràmica, pintura, joies. Son artesans estrangers que han fixat la seva residència a Deià. Els agrada molt viure aquí. Nosaltres només varem trobar un problema, haver de pujar carregats amb la senalla de la compra o pujar una botella de butà per aquells carrerons... Uuuaaaggg.
Ens cridà l’atenció el petit banc dels “sinofós” que la senyora de Ca na Batle va regalar al vells del poble. Molt petitó, només hi caben quatre persones.
I passejant pels carrerons contemplant les cases i els seus jardins sentint el soroll de l’agua que davallava pel torrent, varem arribar als nostres cotxes.
Una excursió de 10 quilòmetres fàcil i preciosa que aconsellem fer a tothom.
Fins la propera!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario