PUIG DE L'OFRE I NA FRANQUESA.

Dijous 4 de març. L’objectiu d’avui es pujar al Puig de L’Ofre i Na Franquesa, dos dels “tres mil” que formen Sa Rateta, Na Franquesa i L’Ofre. 

Del lloc habitual a Palma hem partit a les 9,15 hores quatre “ratapinyades” cap a Bunyola a on havíem de recollir al company bunyolí. Els altres, dos de baixa i la resta de viatge.

Una vegada hem replegat al company que ens esperava a Can Penasso, hem creuat el túnel de Sóller per dirigir-nos a l’embassament de Cúber, a on hem arribat els cinc en un cotxe, un poquet estrets, però sense cap novetat.

El petit aparcament que hi ha devora la carretera ja estava ben ple i hem hagut d'aparcar un poquet més endavant a la zona d'esbarjo de “Sa Font des Noguer” on de passada hem aprofitat per beure la seva  aigua, ha valgut la pena.

El cel estava ennigulat i amenaçava pluja, però ens hem arriscat i al final ens ha sortit bé. Bé, perquè no ens ha plogut, però un poc fotut per la boira que havia al cims que ens ha privat de gaudir de les immillorables vistes que des d'allà dalt s’albiren.

Com que fa un parell de dijous ja varem fer Sa Rateta (1.113 m.) avui l’objectiu era acabar de fer els “tres mil” i pujar als altres, l’Ofre (1.093 m.) i Na Franquesa (1.067 m.).

Ala idò!, amb una temperatura mes bé fresqueta, hem començat a caminar des de Sa Font des Noguer per travessar el pla de Cúber, l'embassament presentava un aspecte espectacular amb la seva capacitat el 96%, gairebé ple.

Aquest indret es un dels més macos del mon. Ens hem fitxat quan passàvem per la pressa que només faltava un pam per que l’aigua veses pels  sobreeixidors.

Això és molt bo pels mallorquins, tenim l'aigua garantida per tot l'any.

Tira tira cap la creu del coll de l’Ofre, hem creuat el torrentet que davalla de sa Font de s’Aritja, que brollava ben generós. A les cases de Binimorat hem berenat, allà assegudets mirant com pasturen els bous i cavalls que teníem davant. Un del grup ha rebut una telefonada, es el seu fill que està corrent per aquests indrets ( un d’aquests atletes que participen a les curses de fons que es fan per les muntanyes). Ha quedat amb ell i quan pujaven cap la creu ens ha sortit a camí. Venia des de Valldemossa i havia fet Deià, Sóller, el Barranc i s’anava cap a Lluc per acabar a Inca... casi rés. Això en el nostre temps no existia i ara hi ha una autèntica febre per la quantitat de joves que practiquen aquest esport extrem.

Be, noltros hem arribat a Sa Creu de ferro i hem partit tot duna pel camí que voreja el puig de l’Ofre per començar l’ascensió fins que arribem al Coll de Sa Poma, a on hi ha una ullera de llarga vista per observar tot el vesant de la vall de Comasema i les muntanyes de Orient i Alaró.

Aquí s’ha quedat el nostre guia i degà del grup qui, després de explicar-nos per on havíem d’anar, ha quedat que ens esperaria a baix de na “Franquícia” (com a dit ell)  al Coll des Cards.

Els altres hem enfilat el sender que hi ha a l’esquerra, ben assenyalat per unes fites, i començar la pujada de bon de veres del puig de l’Ofre, una pujada fotuda, fotuda i ben fotuda, però que quan estàs a dalt te n’adones que val la pena haver-hi deixat quasi el collons pel camí.

Al cim, com sempre, hi havia una família d’alemanys que ens varen demanar consell per anar cap a na Franquesa. 

Hi feia fred i hi havia moments que la boira no et deixava veure res, però després es dissipava i era quan aprofitaven per fer fotografies i filmar un poquet. 

Per  el costat de Comasema les muntanyes de s’Alcadena i el Puig d’Alaró i per s’altra tota la vall de  Sóller i Cúber. Fantàstic.

El primer objectiu ja estava assolit, ara faltava davallar de l’Ofre i pujar a Na Franquesa.

Ho hem fet per una sendera que hi ha a la carena de la muntanya i en no rés hem arribat al Coll des Cards.

Ara faltava pujar al pic. Des de aquí hem vist al nostre degà que ens feia senyals des del pla que hi ha baix des coll.

Un del grup que s’avia engreixat 4 quilos menjant panades, rubiols i crespells, se n’ha afluixat de pujar i ha davallat per trobar-se amb el  veterà.

El altres tres se n’han anat per amunt. Un poc decebedora la decisió d'abandonar del company, ja que la pujada a l'Ofre l'hem fet a petició seva i li hagués anat molt bé seguir la ruta i fondre l'excés de greix pasqual, en fi, haurà de fer dieta.

Pujar a Na Franquesa per aquest vesant no es gaire complicat. Hi ha una sendera marcada per fites i en vint minuts arribes al cim.

Aquí sí que la boira no deixava veure res, pel que al arribar a la fita que senyala el cim, hem tornat a davallar pel mateix camí.

Els dos companys de baix han cridat per telèfon per dir que ens veuríem de nou a la Casa de Binimorat. Així hem quedat. Han dinat al mateix lloc on al dematí havíem berenat i els altres ho han fet dalt del cim de na Franquesa a recer de unes roques ben protegits del vent fred i la boira. 

A Binimorat hi havia una planta ben frondosa de lletrera, de la que antigament es treia el làtex per fer els visc que s’emprava per caçar ocells.

Com que la temperatura cada vegada era mes freda i els niguls cada vegada mes lletjos, ens hem tornat a telefonar per quedar que ens trobaríem pel camí de tornada cap a Cúber i així ho hem fet.

Una vegada reunits els dos grups hem refet el camí del pla fins a la font del Noguer on teníem el cotxe i, ja de tornada, hem fet una parada al bar del mirador de ses Barques per prendre un cafetet.

Una bona excursió, llarga (12 quilòmetres), hem empleat  6 hores (amb aturades incloses) per fer-la sense cap novetat. Ens ha agradat ben molt.

Fins la propera!.