Dijous 11 de març. Pensem anar a Fartaritx, als voltants de la “Cuculla” a veure si les Peònies han florit, encara que tots sabem que es un poquet prest per que aquesta flor comença a florir a principis de maig i finalitza a principis de Juliol i també tinguent en conte que el seu període de floració es relativament curt, no més de dues a tres setmanes. Però com per aquestes dades ja farà massa calor i noltros normalment ja estirem per les Cales de Mallorca, hem decidit anar fins a Fartaritx a veure les Cases per que ens han dit que es una bona i maca excursió i si de rebot tenim sort de veure qualque peònia, doncs millor.
Això de que es una “bona” excursió ja ens ha fet un poquet de por, però quan hem demanat als caps, que volien dir per “bona” no ens han contestat... Ja ho vorem.
Avui ha comparegut tot l’equip al lloc habitual de partida a Palma. Tots menys en Rambo que està d’excedència i un altre que te el peu “obert” i que ha vingut a saludar-nos per dir-nos que el proper dijous ja pensa tornar-hi amb noltros. Aquest es un que té al·lèrgia a les pujades fortes, que sempre flastoma però que sempre arriba.
Bé en dos cotxes hem partit cap a Pollença per després agafar el camí vell de Lluc i al quilòmetre 2,700 girar cap a l’esquerra a on hem deixat el cotxes a devora el torrent que, per cert, venia bastant carregat.
Fa calor, el dia es solejat però bufa un poquet de vent que a la fi o hem tingut que agrair.
Una vegada preparats el tapins, començam a caminar pel camí asfaltat de “Can Romí” i passarem per ses cases de Can Huguet, Sa Coma i Casa Vella.
Ens a cridat l’atenció un “aloc” o “arbre de Sant Josep” completament florit que havia en un pati de les cases que donava un toc de colorit blau en aquell indret digne de ser fotografiat. Aquesta planta, que creix a torrents i llocs humits te propietats medicinals, sedants i cardiovasculars i també se utilitzava com a anafrodisíac. Una autèntica bellesa.
Passat les cases tot duna comença un caminet empedrat que puja, puja, puja, puja i mai s’acaba de pujar.
La pendent no es gaire forta però se fa llaaaaaarga aquesta pujada que dura unes tres hores fins arribar a les Cases de Fartaritx Gran (que no son aquestes de la foto, aquestes son les cases de C'an Huguet, que es a on comença la pujada).
Jo crec que el nom de Fartaritx ve de que la gent es quedava ben farta de pujar-hi...
A mida que vas pujant es veu perfectament “La Vall den March” que bordeja el antic camí de Pollença a Lluc amb el seus diferents verds que fan d’aquest indret un lloc fantàstic per treure fotografies.
Mirant endavant tot duna apareix “Sa Cuculla de Fartaritx” i més allà es Puig Tomir. Volíem arribar a les Cases per berenar, però com la pujada no s’acabava mai, varem fer un alt al camí per pegar una mossegada, beure aigua i llevar-nos on poquet de roba. Un tenia un atac de mollor que no el va amollar en tota l’excursió. Però va arribar per que sempre arribem, sigui com sigui, sempre arribem.
Bé. Va resultar que estaven no més a uns cinc minuts de les Cases de Fartaritx Gran, una antiquíssima possessió molt deteriorada situada en un lloc privilegiat a devora del penyal de “Sa Cuculla”.
Entrant per on se pot entrar, es veu encara lo que era la cuina, lloc a on antigament se feia quasi tota la vida devora el foc.
Una tafona, els estables... contemplant això te n’adones de la activitat que degué haver-hi en aquest lloc en la antiguitat.
A defora i a un motor de cotxe tot oxidat que està d’amunt un pou, senyal que el feien funcionar per treure-hi l’aigua que dit sigui de pas, es molt abundant en aquest lloc gràcies a la font de Fartaritx que no s’atura de brollar.
Travessem una gran explanada completament entollada d’aigua des de on es veu tota la badia de Pollença, cap a “Fartaritx d’en Vila” que es troba en direcció Oest bordejant “Sa Cuculla” a on s’arriba per una sendera en uns 15 minutets.
El lloc està quasi tot esbucat, encara que es veu que estan reformant la casa principal. Els voltants, amb una entrada de xiprers a on destaca unes palmeres, una enorme figuera i un cirerer, te encara un encant especial. Tant es així que dos del nostre grup ens varen dir que se quedarien allà a esperar-nos gaudint d’aquell lloc descansant en aquella estora verda de herbes i floretes que ens va fer pensar a més d’un si ens quedàvem allà amb ells, o anàvem a cercar ses peònies. I es que alguns tenim clar que en les excursions no tot ha de ser trescar, trescar i trescar. Es molt més important quedar-te en un lloc que t’agradi i gaudir una bona estona d’aquest moment. O no?.
Bé, però com al nostre grup hi ha per a tots els gustos i principalment dos volien pujar fins al peu de “Sa Cuculla”, els demés els varem seguir trescant cap una eura que hi ha just davall del penyal.
A un costat de una paret seca, uns toros ens miraven amenaçadors (o això ens pensàvem noltros) i per el nostre costat va aparèixer com per art de màgia, un preciós cavall blanc que estava allà d’alt de la muntanya quiet, aturat, com si fos una estàtua completament tot sol. Molt curiós.
Trescant cap a munt, cada vegada les vistes es feien més maques però les peònies no havien esclatat encara.
Algunes començaven a brotar lo que ens va fer pensar que efectivament havíem vingut massa prest. Dos companys varen arribar fins al peu de Sa Cuculla i la resta, després de descansar un poquet, començarem a davallar cap a les Cases de Fartaritx den Vila a on ens esperàvem els dos companys que s’havien quedat a descansar, per esperar que davallessin els escaladors i dinar de pa amb butxaca tots junts.
Al cap d’una estona vingueren i allà estiguérem una bona estona menjant, xerrant i alguns... fins a dormint. Quin goig!. Un ratapinyada que no te aturai, se’n va anar a cercar les cases de Fartaritx des Racó que es troben derruïdes un poquet més al Oest seguin un caminoi que parteix d’aquí. Quan va tornar, desondirem als que estaien dormint i tots aixecarem els culs per començar la davallada.
El retorn ho varem fer pel mateix lloc on havíem pujat.
Varem anar a veure Sa Font de Fartaritx a on sentíem croar als granots i varem veure con votaven ven feliços al bassiots que hi ha al voltant. Alguns carregarem les botelles d’aquella aigua pura i fresca i començarem el descens de nou botant la paret seca de la possessió.
Des de aquest lloc, devora sa font, parteix el tirany que puja a Sa Cuculla. Noltros, avui, hem passat de pujar-hi per que ens hem estimat gaudir dues horetes d’aquest lloc privilegiat.
Si la pujada ha estat llarga, la davallada no s’acaba mai. Son tres hores per pujar i dues per davallar. En total uns 8 quilòmetres que es fan pesadets però, como sempre ocorre, val la pena anar-hi per gaudir d’aquest lloc.
No hem vist l’esclatada de peònies, però si moltíssimes Cebes Marines, hi ha per tot arreu en aquests terrenys pedregosos, replans i vesants. Aquesta planta, que està protegida, era sembrada al costat dels arbrers fruiters per evitar que anessin les formigues. Es una planta tòxica, encara que els nostres avantpassats li sabien treure les seves propietats diürètiques, expectorants i com a tònic cardíac.
Fins la propera!. (Fotos meves i del nostre company "Trigo").
No hay comentarios:
Publicar un comentario