PUIG DES TEIX.

Aquesta setmana hem volgut tornar a fer un cim, el Teix (1063 m.) no érem tot el grup, hi ha destacades baixes degudes a viatges al continent. Així mateix set valents ens hem trobat a Valldemossa amb ganes d’envestir l’emblemàtic puig.

Començam a pujar el camí que en poc temps ens durà a les barreres de la finca pública de son Moragues i tot d’una trobam les runes de la caseta de sa font de Na Ropit, de la que es conta una interessant història,

“Un dia que el rei Sanç anava de cacera s’aturà a la font per a refrescar-se la gola i, advertit que l’amo de la finca era famós per les seves agudeses, després de beure la fresca i finíssima aigua el volgué provar. Assaciada la set tingué una xerrada amb el pagès confiant-li un secret que no podia revelar fins que hagués vist cent vegades el rei.

El rei jugava amb avantatge, sabia cert que no passaria cent vegades més per la font i que el bon home no superaria la prova.

Passat el temps envià uns missatgers a comprovar la fidelitat del seu súbdit valldemossí, amb tota mena d’arguments, precs i amenaces no pogueren aconseguir el secret i provaren de fer-ho oferint diners: deu, vint, cinquanta monedes d’or, inútil, vuitanta, cent...

Cent!

Venguen les monedes, vet ací el secret!

Assabentat el rei, va manar cridar l’home a palau i el va renyar durament, l’home va aguantar amb calma el reial enuig i quan va poder parlar digué:

«Senyor: ni amenaces, ni tortures, ni afalacs m'hagueren arrencat una sola paraula. Encara la mateixa vida haguera donat, per no revelar el secret que em confià. Només si veia cent vegades vostra cara estava autoritzat a fer-ho. Digau-me, senyor, si no és la vostra real imatge la que està en cadascuna d'aquestes cent monedes que em va oferir el vostre enviat. No en vaig voler ni una més. Només les justes per quedar lliure de la promesa que us vaig fer. »

Guanyat una vegada més dom Sanç per l'agudesa del seu vassall, va voler premiar la seva honradesa, no exempta d'una subtil picaresca, i concedir franquícia perpètua a les terres de Son Pancuit”

Traspassada la barrera començam la pujada per les fortes rampes de son Moragues, quina pujada!

Fins a arribar a la font dels Polls hem suat i esbufegat de valent, tanta sort que la meteorologia ens ha ajudat, el dia gris i tapat amb el ventet fresc han fet més suportable l’ascensió per l’ombrívol alzinar que, avui ha vist torbat el seu habitual silenci per l’estrident renou de les màquines de les brigades de l’Ibanat, homes i dones amb motoserres, tractors i capoladores treballen de valent per a netejar el bosc de les branques esqueixades pel temporal de neu d’aquest hivern.

Seguim la pujada, ranxos de carboners, sitges i forns de calç eren, junt amb la llenya i el bestiar, els recursos d’aquest bosc, ja som al refugi, arribam ben cansats i ens aturam a berenar asseguts vora la casa de neu que es conserva prou bé. 

Continuam, encara ens queda un poc més de pujada fins al pla de ses Aritges pel camí de l’Arxiduc, quin gust caminar pla després de la pujada, ens aturam una estona per a recuperar forces abans d’atacar la pujada al cim.

Reprenem la marxa i passam el primer obstacle, un estret pas entre les roques que salvam amb una petita grimpada.

Ara seguim un camí empedrat que ens durà fins a la paret mitgera que separa la finca de son Moragues de la del Teix.

Ha estat en aquest indret quan un membre de l’expedició ha decidit no seguir, li ha comparegut la temible ocella, aquesta maleída au que ens deixa sense força físíca ni mental per a continuar la marxa, ens ha sabut greu, ja que només faltava el darrer graó per assolir el cim però no l’hem pogut convèncer i ha tornat enrere, li hem demanat que ens tengui informats del seu retorn al poble a través del mòbil.

Els sis restants seguim i creuam la paret pel botador, no n’havíem vist mai d’aquesta casta, té a dalt de tot una porta de ferro tancada amb un pany amb advertències de no passar, de vedat de caça, de propietat privada i de bestiar brau en llibertat.

Com que teníem ganes de passar i a més permís de la propietat no ens afecten les restriccions, botam i passam i seguim la marxa.

Deixam enrere el pla de sa Serp (o de Mala Garba debut a les magres collites que s’hi obtenien) i començam el darrer tram cap al cim, ara el camí es va esvaint a poc a poc, hem de seguir les fites, la vegetació ha canviat totalment, ara sols veiem càrritx i coixinets, als penyals ombrívols hi ha heures, del boix i del teix que dóna el nom al puig només en queda el record.

A mesura que anam assolint altura tenim més bones vistes a pesar de la calitja que avui tenim, mirant cap a la mar destaca el puig des Vent (1004 m.) ara ja som al coll (1036 m.) que separa els dos pics del massís, el Teixot i el Teix,

Dalt del Teix tenc una parra

qui té dos mil estalons

i ses rates i es dragons

sa soca li han foradada.

(Cançoner popular)

El darrer esforç i ja som al cim (1064 m.) ens fem unes fotos vora el vèrtex geodèsic, llàstima de la calitja que ens impedeix gaudir totalment de la vista que abasta gran part de la serra, la vila de Bunyola i les properes muntanyes de sa Font (966 m.) sa Rata (898 m.) i na Fàtima (651 m.) fins a Palma i la seva badia preciós!

Glosa a l’arbre que dona nom al puig,

Aspre revell boscà, tot una espina,

esparracat i tos pel vent i el gel,

que escapa sempre més la salvatgina,

que han esqueixat arreu els llamps del cel...

(Guillem Colom)

    

Descansam un poc, ens ho mereixem, contemplam la panoràmica avui difuminada i comentam la ruta, no estam sols, hi ha més gent que ha assolit el cim, canviam impressions i altres rutes però ara hem de tornar, ens toca baixar.

Tornam per la mateixa ruta, cansats com estam, ara castigarem els genolls, parlam amb el company cessant que ens diu que ha arribat a Valldemossa sense novetat i ens esperarà.

Nosaltres baixam d’una tirada fins a la font dels Polls on dinam còmodament als bancs i taules instal·lats per la conselleria, l’alzinar ens regala ara un silenci total romput únicament pel belar de les cabres, el trinar de les caderneres i el cant de les mèrleres, les brigades dels forestals han marxat, s’hi està bé aquí.

El confrare renunciant ens fa saber que s’ha arriat un plat d’espaguetis carbonara i una crema catalana per a excusar la seva feblesa i que esperarà la nostra arribada.

I partim, ens queden les rostes baixades del camí de son Moragues per acabar d’arrodonir la desfeta dels nostres pobres genolls.

Ja al poble ens trobam amb el satisfet company i acabam l’aventura a can Molines tot fotent-nos un gelat d’ametlla i una coca de patata (ell també)

I fins a la propera!   

(Crònica:  "Embat". Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo" i meves).