Sortida del dijous 14 de febrer 2.013, dia de Sant Valentí (Uroooooo! i hem deixat soles a les nostres dones!)
Al lloc i l'hora habituals es troben els companys ciutadans, menys un que encara no s'ha guarit del ensurt dels Ermassets de Maristel·la, els dos foravilers s'hi han afegit abans de creuar el túnel de Sóller.
I per carretera cap a Sóller, seguim per Fornalutx creuant el bosc de Monnàber, passam el túnel que ens porta a la Coma de Son Torrella, base militar, Coll des Xoriguer i finalment deixam els cotxes a l'esplanada adient just abans de la Font des Noguer.
Quin dia més bo que tenim, fa un poc de fred però el cel es blau, la visibilitat bona i els núvols que es veuen son purament decoratius. Començam a caminar pel camí que ens porta a la presa de l'embassament de Cúber, per cert bastant ple, però no la creuam, a aquest punt, el company degà del grup ens comunica per sorpresa que ell no ve amb nosaltres, que ell ja hi ha estat i, com el Papa, no es veu en plenes facultats físiques i espirituals per fer l'ascensió, quedam de trobar-nos a la tornada al GR que creua el pla de Cúber.
El grup, ara reduït, baixam just pel costat de la paret de formigó i anam seguint el camí que a una banda té la canonada d'Emaya i a l'altra el torrent d'Almedrà, el pendent és rost i el trespol humit i llenegadís, hem d'anar alerta.
Tot baixant hem dubtat un poc ja que ens semblava que ho fèiem massa i, és clar, tot el que baixem després ho haurem de pujar, així que hem consultat les notes i planells que ens confirmen que anam bé.
Aquest tram de camí és ombrívol i encara hi han restes de l'obra de les canonades que baixen l'aigua dels embassaments, no hem tardat massa a trobar el desviament a mà dreta, ben senyalitzat, que ens indica la direcció a Sa Rateta.
Ara si que comença l'autentica ascensió cap al primer dels famosos Tres Mils de Mallorca: el puig de Sa Rateta, la ruta està fitada amb marques de pintura vermella, els nostres companys daltònics no han tingut problemes ja que també n'hi han de pedres, ens hem hagut de llevar roba d'abric ja que la bondat de la temperatura i el desnivell del camí ens fa suar. Devers el coll des Bosc (799 m.) l'encarregat de donar l'hora ens ha advertit que ja és el moment de berenar i ningú li ha fet el contrari, tots hem estat d'acord en aturar-nos a menjar l'entrepà (els més saludables una peça de fruita) tot descansant un poc.
Seguim pujant, passada la cota dels mil metres trobam les runes de la casa dels nevaters, sols conserva les parets i el buit de la porta.
Cada vegada les vistes que tenim son més amples i llunyanes, les dues moles bessones alaroneres guaiten altives, guardianes del pla que s'estén més llunyà, a la esquerra, quan encara no veiem el final del nostre destí ja s'albira el cim del segon dels Tres Mils: Na Franquesa i, més lluny, amagat al seu darrera el tercer: l'Ofre.
El darrer tram de la pujada és més difícil, des de la casa dels nevaters no hi ha camí, seguim un tirany fitat per muntanyers, passam pel costat d'uns avencs ben fons i perillosos i després d'un fals pla que ens permet respirar un poc.
Ja veiem el cim, un gran caramull de pedres amb una improvisada creu feta amb dos pals marquen el punt més alt del puig de Sa Rateta (1.113 m.)
Des del cim del puig, amb l'aire fresc a la cara quedam meravellats del panorama que s'ha obert a la nostra vista.
El cor de la Serra de Tramuntana en tot el seu esplendor sota la clara llum del sol d'hivern, davant nostre el pla i la serra de Cúber, la de Son Torrella, els dos embassaments vigilats de prop pel Puig Major i el de Ses Vinyes, a la dreta el Morro de Cúber i els Tossals, darrere els anomenats puigs d'Alaró i el pla s'albira llunyà el massís de Randa i gràcies a la bona visibilitat la mar i fins i tot, entre la boirina marina, la silueta de Cabrera.
Això no es paga amb doblers, aquest prodigi ens eleva l'esperit i ens fa oblidar, momentàniament, el cansament de la pujada.
No ens mouríem d'aquest lloc, no ens cansam de mirar i admirar, impressionats, el paisatge, però hem de seguir.
Ara ens toca baixar cap al Coll des Gats en direcció al puig de Na Franquesa, son 118 m. de forta baixada gairebé vertical que ens han deixat els genolls fets pols, el camí ni es veu, tant de bo que tenim el coll a la vista.
El Coll des Gats és una petita esplanada verda on algú hi ha fet un cercle de pedres ben gran, potser de tres metres de diàmetre, no sabem si es un caprici, una senyalització per helicòpters o que algú hagi instal.lat aquí algun tipus de tenda de campanya i s'hagi "oblidat" de retirar les pedres per deixar el lloc com estava, hem tengut tema. A aquest pla s'hi està molt bé, estam a recer del vent i fa un bon solellet, donada la comoditat del lloc i l'hora que és, decidim dinar aquí, així que, cercam un bon lloc que trobam posant-nos esquena-paret d'una antiga partió de finques, (algú té la panxa remoguda i demana tovalloletes per anar-se'n darrera una mata a alleugerir-se el ventre), dinam comentant els fets d'aquest matí, les dificultats de la ruta i, el més important, per on tornam, hem descartat pujar al cim de Na Franquesa per dos motius, un: estam bastant cansats, dos: no tenim prou hores de claror, ara tenim bàsicament dues opcions, una: voltar el puig per l'esquerra i baixar pel Coll dels Cards cap a Binimorat cap al GR i, dues: fer-ho directament pel coster de carritxeres cap al pinaret del pla al costat del GR.
Debat en marxa, que si, que no, que és massa llarg, que ens la fotrem, que no hi ha camí; de sobte un dels principals sherpas del grup treu el mòbil i comprova si hi ha cobertura, fa consultes amb un destacat coneixedor de la serra i ambdós coincideixen, es pot baixar per les carritxeres, l'únic inconvenient és l'amo de la finca de baix, no vol que li passi gent, o sigui que, decidit, baixam!
Abans de partir ens comunicam amb el degà per saber on es, ja torna pel GR, està prop del pinaret i intentam veure'l des del penya-segat: és aquell; no, no ho és; que sí; li farem senyes; idò si, és ell, li deim que baixam pel dret i que ens esperi, quedam d'acord.
Certament baixar per aquest coster és fort i dificultós, el pendent molt pronunciat, el càrritx no ens deixa veure clar on posam els peus i avançam molt lentament. Un dels companys, amb una sòlida formació religiosa i sabent que ahir va començar la quaresma fa el seu particular “Via Crucis”, cau per tres vegades, tant de bo que no s'ha fet mal però ha quedat amb els calçons ben bruts.
Redistribuïts als vehicles tornam cap a Ciutat, no sense deixar abans als foravilers, volem prendre cafè a Can Penasso però està tancat, arribam fins a Palmanyola i ens aturam al cafè de plaça on, ja relaxats, planegem el què farem dijous que ve.
Arreveure.
Crónica: "Embat"
Fotos: Miquel Barceló i "Trigo"
Video: "Trigo"
No hay comentarios:
Publicar un comentario