Vaja quin dia més bo que fa aquest dijous, no hi ha cap nigul al cel i la temperatura de 15º es l’ideal per anar d’excursió. No més ens falta un membre que s’ha quedat a casa per una pipída. Els altres hem partit en tres cotxes cap Esporles per pujar a Maristella pel camí des Verger i després davallar pel bosc de Son Tries.
Una vegada aparcats el cotxes al poble, hem començat a caminar per agafar la carretera que puja cap Es Verger, fins que trobem el camí antic des Rafal, un caminoi empedrat entre parets seques que puja per la possessió des Rafal fins arribar altra vegada a la carretera des Verger i just davant la barrera que puja cap l’ermita.
Aquí ja ens hem hagut que llevar roba de sobre perquè alguns coneixem el tirany que ens espera.
Passem per la petita porta de la reixa on comença la pujada després de llevar-nos la motxilla (els dos al mateix temps no hi cabem) i encara el més gruixat del grup ha quedat embarrancat. Una inspiració profunda amb una estirada d’un company li ha permès poder passar al mateix temps que llançava una flastomia pel ferrer que va fer la porteta tan estreta.
Comencem a pujar devora les Cases de Son Ferrà, que es troben en molt mal estat. Fa pena veure unes de les principals possessions que va haver-hi a aquest indret (antigament se la denominava Son Ferrà de la Mola, ara se la coneix com na Ferrana) casi en roines en molt mal estat de conservació.
El seu edifici amb el pati i zones de jardins estan quasi abandonats. Passem per devora i agafem el camí de carro que ens portarà fins l’ermita.
El tirany es molt fort, tant que te fa perdre s’alè, però tots continuem pujant per aquell alzinar i arboceres amb unes vistes cap al poble cada vegada més bones.
En una mitja hora arribem al mirador de na Ferrana, un mirador a la dreta del camí des d'on s’albiren unes vistes fantàstiques, hi han col·locat unes cordes que serveixen de barana per que la gent no es foti per avall, ja que el bot es considerable. Aquí descansem un poquet i començarem a sentir un soroll de veus de nins que anaven pujant darrera noltros. Era una escola!. Cagada. En no res varen arribar a on estàvem noltros.
Els mestres que els acompanyaven ens varen dir que eren 50 alumnes de s’Arenal i com que aquell miradoret es va omplir tot duna d’infants, varem partir cap amunt mentre ells es varen quedar allà. Un de noltros que volia filmar l’ermita verge (sense al·lotets corrents per tot) es va avançar, mentre els membres del grup varen arribar a la bifurcació a on un sender porta en poc més de 5 minuts al monument del Sagrat Cor, una estàtua que va ser inaugurada al 1940, obra del escultor Bartomeu Amorós, que es troba a la vorera del penya-segat mirant cap al poble.
Mentre, la ratapinyada davantera ja havia arribat a l’ermita a 580 metres d’altura.
No hi havia ningú, pel que va aprofitar per fer les fotografies que va voler i també el vídeo.
Després es va tombar allà mateix, rodejat de un frondós alzinar, esperant a que pugessin els altres. No sentia rés, ni als companys, ni als nins del Col·legi. Quina tranquil·litat. Però allà tot sol, dalt de la muntanya, va començar a donar-li voltes a las llegendes que havia llegit de l’ermita i d’aquest lloc. A la fita del Ram, un poquet més amunt, es troba la cova dels Ermassets.
Segons la llegenda, un Ermasset es un ser d’estatura mitjana, de color verd, molt prim i amb un ulls molt grossos, amb les orelles tres vegades mes grosses que la de un home, braços llargs i mans allargades amb unes ungles molt afilades i unes cames primes però molt àgils. L' Ermasset es l’encarregat de custodiar el tresor que hi ha al fons de la cova i que, naturalment, encara ningú a trobat...Cagondena si un Ermasset està amagat vigilant-me!, va pensar la ratapinyada.
Va intentar distreure el cap i va començar a pensar en l’ermita que està dedicada a la Verge del Carme i fou fundada a 1890 per uns monjos carmelites després que la madona de Son Ferrà, Margalida Rosselló i Ferrà, deixés en el seu testament que volia llegar part del seu bosc a un grup d’ermitans.
Primer es varen fer unes ermites més petites més amunt que l’actual, ara esbucades, i després aquesta. Però l’historia que envolta Maristella també fa por. Els ermitans varen estar aquí (mai varen ser més de 4) durant 36 anys fins que varen partir a causa dels tràgics successos que varen passar. L ‘Any 1926 uns del membres es va rompre el coll caient per les escales que pujaven a las cel·les. Quedaren dos ermitans, el pare Vicenç i el pare Josep, però el primer per mor de la seva avançada edat, es va retirar al Convent de Santa Clara a Palma i es va quedar tot sol el pare Josep. Poc temps després, va ser trobat mort dins el pou, amb un cop al cap. ¿Accident, crim, suïcidi?... no s’ha sabut mai.
El cert és que aquells esdeveniments, juntament amb les dificultats de viure dalt la muntanya, varen fer que ningú volgués viure aquí dalt, pel que l’ermita va passar a ser propietat de la Parròquia de Sant Pere d’Esporles.
Era l’any 1928 quan el rector Tugores va instituir la festa de l’ermita el dia de la Verge del Carme, el 16 de juliol, i la batià amb el nom de Maris Stella (Estel de Mar). Però no acabà aquí l’historia tràgica d’aquesta ermita. El 1949, per encàrrec de la Parròquia, un veïnat d’Esporles, un poquet tocat del boll, cuidava de les instal·lacions. Una vegada que va pujar amb la seva germana, la va matar de una pedrada al cap i després ell mateix es va penjar d’una alzina. La rama de la que es va penjar es va tallar i encara avui es pot veure aquesta alzina i el tall de la branca que falta... ui, ui, ui!
Encara no s’ha acabat. L’any de 1967 l’exèrcit va col·laborar amb un destacament de soldats i set muls per pujar material de construcció fins a l’ermita. En un període d’un parell de dies, quatre d’aquells muls varen morir, segurament de esgotament i la Parròquia va haver de compensar al exercit per la mort dels animals. Finalment el material va ser pujat gràcies al esforç i la solidaritat del poble d’Esporles, que des de les cases de Son Ferrà, va fer una cadena humana fins l’ermita. Idò!.
Tombat vora la paret de l’ermita, em vaig aixecar per mirar si sentia a la gent pujar, ja que pensant tot això allà tot sol m’havia entrat un poc de paparró. Havia begut aigua de la font sense pensar que allà dins varen trobar al frare mort... glub!.
Enfilat al paretó de la explanada vaig sentir, a la fi, als meus companys que pujaven. Quan ens veiérem, vaig anar cap ells i al botar aquell paretó de dos pams d’altura, em va quedar el peu enganxat i vaig fotre un esclat de cal deu. Els companys varen venir tot d’una cap a jo pensant que m’avia nafrat... el company infermer del grup va ser el que me va atendre primer... “deixeu-lo, no el toqueu” i jo, cap per avall, li deia que només m’havia fet mal al peu. A la fi m'ajudaren a seure i llevant-me la bota va comprovar que tenia un esquinç. “Què putes has fet” me deien tots.... “res que he anat a botar i m’he enganxat el peu” . Això els vaig dir però jo pensava que o bé un Ermasset o l’esperit d'algun mort dels que va haver-hi allà, m’avia agafat del peu.
Està ben clar que d'aquest fet n'hem de treure conclusions:
-No botar parets encara que només tenguin dos pams.
-No llegir històries i llegendes que ens puguin influenciar.
-No distanciar-se massa del grup ni anar mai tot sol.
-Portar una mínima farmaciola a la motxilla.
-No fiar-se mai d'un sanitari jubilat.
-Si trobam un Ermasset o un esperit maligne li fotem un cop de bastó abans que ens agafi un peu.
En una estoneta els nins de l’escola varen envair tot aquell indret a la vegada que noltros (tots menys jo que me vaig quedar allà lesionat) anaren a veure les roines de les ermites velles. Quan varen tornar els al·lots ja se n’havien anat i estiguérem allà tots sols dinant i gaudint del soleiet que feia. Després com que hi estàvem molt bé, algun es va quedar dormit fent la sesta, fins que varen decidir emprendre la tornada.
Un company que te una motxilla màgica (treu qualsevol cosa d’ella) em va deixar una turmellera. El peu estava inflat, però amb la turmellera i les botes ben fermades vaig poder tirar endavant. Jo trobava que els altres me miraven un tant espantats i es que en cas que no hagués pogut caminar, no sabien com fer-ho per portar-me. Jo som el més gruixat del grup. A la fi, quan vaig començar a caminar varen fer tots un alè (no sabien que encara me hagués romput el peu, jo allà dalt no m'hi quedava ni loco amb els esperits que circulen. Hagués davallat fins i tot sol redolant).
Per la part de darrera de l’ermita, a on hi ha un rotllo de sitja, començarem el descens pel bosc d’alzines de Son Tries a través de una sendera que als deu minuts se transforma en camí de carro.
El frondós bosc no deixa casi entrar el sol, fent d’aquell indret una cosa única. Hi ha moltísims rotllos de sitja, barraques de carboners, forns de calç. Caminant per allà te n’adones de la gran activitat carbonera que els nostres avantpassats varen desenvolupar en aquest bosc.
Quan dúiem mes de mitja hora davallant pel bosc, varem veure la roca que es diu “Es Castellet”.
Es un gran penyal que te unes escales de pedra per pujar-hi i des de on es pot contemplar un paisatge únic: La Mola de Son Pacs i Planícia, El Teix, La Granja, el poble d’Esporles...fantàstic.
Una breu aturada per fer unes fotografies i a continuar davallant.
Davallant, el camí de carro es converteix de nou en una sendera, però aquesta vegada molt humida, que transcorre entre els càrritxs amb el perill que suposava de pegar una patinada i fotre una culada. No va passar res. El peu va aguantar be i a la fi sortirem per un portell al Camí des Correu. Ara es tractava de caminar un poquet més i en deu minuts varem sortir devora l’església d’Esporles.
Un cafetet a uns dels bars que hi ha al passeig del poble i cap a cases uns i un altre cap al metge.
Una bona excursió, dura al principi (no ens entranya que els muls es morissin, pobres animals), però que val la pena de pujar-hi... però sense quedar-se a dormir, eh!!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario