viernes, 12 de octubre de 2012

S’ESTANYOL DES MIGJORN I COSTA DE VALLGORNERA.


Hem partit l’equip complet (11) perquè el que havia començat  la setmana passada està malalt d’un ull. En un parell de cotxes hem anat fins s’Estanyol de Migjorn, per que la idea d’avui es fer tota costa  des Mitjorn des de S’Estanyol fins a Vallgornera i tornar. Els temps no es pot dir que ens ha acompanyat, intervals de niguls i Sol, temperatura suau, però una humitat de casi un 95% que ens feia suar i causar-nos ofegor i molló. 
Aquesta es una excursió de senderisme totalment plana, ideal per practicar Nòrdic Walking. Hem deixat el cotxes devora el Club Nàutic de s’Estanyol. No hi havia ni una ànima pels aquells indrets. El nostre primer objectiu era anar fins al far de Punta Plana que el veiem no gaire enfora.

Per això hem començat a caminar per la platja “Es Racó de s’Arena” un petit arenal tranquil de gra fi amb roques i algues seques de posidònia, sense cap servei al seu voltant, que comença des de el Club Nàutic i arriba fins sa Punta Plana, a on es troba el far.

Una platja de aigües transparents però amb l’inconvenient que el seu fons es de roques planes, pel què es convenient portar sabates de goma si vols nedar allí.

S'illot de s’Estanyol es veu davant de la platja habitat per una família de corbs marins que semblen avorrits, per que es queden immòbils durant hores sobre les roques deixant passar el temps (varem contar fins a vuit exemplars).

Tot d’una les indicacions ens han informat que estàvem en la finca privada de s’Estalella, una possessió de 400 quarterades  declarada Àrea Natural de Especial Interès per el Parlament de les Illes Balears. Digne de veure son les casetes que hi ha per aquells indrets i els escars de pescadors.

Caminant per la riba, uns lletreros ens manaven cap el far per un camí per dins la garriga engegant-nos de la vorera del mar, a on hi ha unes velles casetes d’estiu on es veu que els propietaris no volen que la gent els emprenyí passant per allí.

El nostre equip  d’investigació ha descobert el robatori d’un rètol indicatiu del GR que senyalitzava el camí cap el far per la vorera del mar, hi ho han girat pintant de blanc la paraula “FAR” que senyala el accés pel camí de la garriga. Molt maco això.

Noltros hem anat per on toca, per la vorera del mar i no descartam la possibilitat de denunciar la sostracció i mal us de material públic.

Hem arribat al far per una petita raconada molt resguardada dels temporals de ponent, freqüents a l’hivern, coneguda com es “Racó de s’Estalella”, on hi ha alguns escars i s’hi deixen barques.

El far de s'Estalella es un petit far automàtic, col·locat d’amunt una torre cilíndrica blanca amb franges negres. En aquest indret hi ha un xaletets petits que diuen pertanyen als senyors de s’Estalella.

A partir d’aquí hem començat la llarga caminada per un caminet rocós que va bordejant tota la vorera del mar. Hem passat per “Cala en Palas”, una petita caleta que estava plena de posidònia seca amb una aigua remoguda on, els companys que volien nedar, han desistit de fer-ho esperant trobar un altre lloc en millors condicions.

La torre de vigilància i defensa de s’Estalella es troba prop de Sa Punta Plana, a uns 500 metres. La construcció d’aquesta torre data de 1543. A l’ombra de la Torre hem aprofitat per berenar. Tots suàvem de valent, però no era per la calor, sinó per la humitat que feia que ens produïa ofegor. 

Hem continuat la nostra marxa, més tira, tira, que aviadet, contemplant de tant en quant la mar, des de damunt d’aquells penyals. Al fons albiràvem l’ urbanització de Vallgornera i molt més lluny la Torre de Cala Pííííí.

Després de caminar gairebé 7 quilòmetres, hem arribat a les cases de l’urbanització. Allà hi ha una davallada al mar per les roques, però l’aigua estava bastant remoguda. Que fem, que no fem, anem fins a Cala Pí, tornem endarrere…al final anem fins a Cala Pí, que ens faltava uns tres quilòmetres encara per arribar-hi segons ens va dir un pescador. Volíem anar per la riba com havíem anat fins ara, però després de caminar una bona estona entre xalets i apartaments, no varem veure possibilitat de arribar-hi per aquell indret. Ho havíem de fer per la carretera asfaltada i això no li va agradar a ningú. Ala idò, cap enrere!.

El camí de tornada va ser més agradable per que es va posar un airet que se’n va emportar la humitat. El cel es va ennigular i el nostre passeig es va tornar més falaguer. 

Varem quedar en dinar de pa amb butxaca a la platja de s’Estanyol, que resguardada com està per l’espigó de Sa punta Plana, segur que l’aigua estaria calmada i els companys que volien nedar podrien  fer-ho. Així va ser. Damunt un niu de metralladores varem dinar mentre 4 del grup es varen ficar a pegar un capfico.

Després de dinar i  fer un poquet de tertúlia davall d’aquell pinar (avui no teníem l’estrès per agafar el bus), ens va pegar el xubec a alguns de noltros i varem quedar esclafats fins que ens varen deixondir per anar a fer un cafetets abans de la tornada.

Una bona jornada de senderisme de 4,05 hores de caminada i 12,280 quilòmetres, que ens ha servit per passar un dia amb la natura allunyats de l’angoixa del cotxes, turistes, renous... 

Fins la propera, si som vius!.

         (Les fotos, com sempre, son den Miquel Barceló, "Trigo" i meves)










                                                  Esgombros?






1 comentario:

  1. Fantàstica ruta. Moltes gràcies per compartir-la!

    ResponderEliminar