UEP!: CALA DEIA-CAMÍ DELS PINTORS-LLUCALCARI.

domingo, 7 de octubre de 2012

CALA DEIA-CAMÍ DELS PINTORS-LLUCALCARI.

Ja hem començat la temporada d’excursions 2012-2013. I ho hem fet amb una excursió de les més maques que hi ha a l’illa: Des de la Cala de Deià fins a LLucalcari recorrent l'incomparable Camí dels pintors, un camí que va vorejant la mar mostrant un paisatge únic al mon. Mentre camines pots estar fotografiant contínuament raconets i perspectives fantàstiques i més, amb la mar en calma com hem trobat avui. Una excursió fàcil que recomanam. En total 8,04 kms. que es poden allargar o acurçar, depèn de la ruta que vulguis fer. Noltros en partit de Deià i hem tornat a Deià.

Es veu que totes les ratapinyades estaven esperant l’inici de la temporada, per que ha vingut tota la nierada en ple i un més que s’ha afegit que havia estat escolta de jove però que es veu que ha perdut experiència amb el temps, per que s’ha fotut a nedar dins una caleta plena de grumers i ha hagut de ser envinagrat per calmar-li les nafres...Déu meu, Déu meu.

Hem anat fins a Deià en bus, a excepció, del cotxe granera que sempre ens acompanya pel que pugui passar, el xofer encara no ha vençut la forta dependencia del cotxe privat, ja anirem insistint per a col·lectivitzar-lo. Quan ens hem vist, ens hem adonat que tots teníem un any més amb una sola excepció, un ratapinyada que ha tornat més jove!, idò.

Els altres, més granats, però amb més experiència, disposats a aguantar tota la temporada “fora corda” (tenda on podeu trobar tot quan necessiteu de material d’escalada i muntanya, enllaç) Uroooó, això és publicitat directa!.

Una novetat que ens ha cridat l’atenció, el membre més veterà que sempre duia una gorra vermella de “l’Ultima Hora” es veu que l’ha perduda i du un altra de “Tele pizza” que no li passa el cap, per lo que farem una recol·lecta entre tots per comprar-li un capell en condicions.

En tingut un dia boníssim: Sol, poca calor i un aigua totalment en calma. No podíem demanar més. Hem davallat a la Cala des de Deià, pel camí GR. Hi havia poca gent, uns quant alemanys que es banyàvem. Noltros hem decidit berenar aquí I nedar a LLucalcari.

Després hem començat a pujar pel camí, un fort tirant fins que està a dalt amb unes vistes impressionants. Després tot el camí es fa molt agradable. Hi havia arbres enormes que havien caigut pel camí per aquell històric temporal que hi va haver-hi a l’illa ja fa més de deu d’anys, però es podia passar perfectament.

Foto per aquí, foto per allà, pel·lícula per aquí, pel·lícula per allà i es que no ets pots aturar de fotografiar aquell indret.

No ens hem adonat i ja estàvem d’amunt s’escar de LLucalcari. Uns que volien nedar i altres no...si nedam aquí, si nedam allà. La qüestió es que el ratapinyada nou, ha començat a davallar a una endinsada molt petita a on pegava ombra i com havia la sabonera clàssica que fan els grumes, el veterans que hem fet tot s’estiu les Cales verges de Mallorca, hem cercat un lloc més assolellat i protegit per les roques que ens garantia que allà en aquelles aigües cristal·lines no n'hi havia de grumés. Els hem avisat, però el novell ja s’avia fotut dins l’aigua i ha hagut de sortir tot d’una gratant-se ple de faves ben enverinades, Déu meu, Déu meu. El vinagre que duiem per trempar l’ensalada li ha servit per calmar-li un poquet la picor...

Els veterans hem nedat en un indret perfecte: aigua clara, sol, amb unes roques perfectes per entrar i sortir de l’aigua, cosa que es important preveure i sobre tot, un racó que l’aigua entrava de costat, pel que ens assegurava que no hi podia haver-hi grumés. Els altres, els que no han volgut nedar, ens estaven esperant asseguts a l’ombra del pins gaudint d’aquell paisatge per dinar de pa amb butxaca tots junts. Ho hem fet, però com que anàvem a toc de corneta per mor de l’horari del bus, hem hagut d'agafar els tapins i partir cap LLucalcari (Se puja per aquí, no es per allà, no es per allí... fins que el guia que més ens podem fiar, ha dit: SEGUIUME! i tots un darrera s’altre li hem fet cas. Ves si ha trobat l’escaleta que puja fins al poble. Per cert els nostres avantpassats que varen fer els escalons, devien haver-los fet pensant que la gent s’acordés d’ells, per que l’altura dels mateixos es de pinyol vermell casi ens fa pujar de grapes. Però hem arribat, sempre arribam.

Ara ens quedava anar per la carretera fins a Deià, pel que han aprofitat alguns de noltros per fer Nòrdic Walking aviadet aferrats a la part esquerra de la carretera.

En un baret del pintoresc poble de Deià, en una terrasseta, hem pres un refrigeri i tot d’una hem anat a fer cua pel bus, per que aquest no espera.

Un inici de temporada molt bo, tots estem sans, els que han estat fotuts aquest estiu ja estan recuperats i disposts a trescar per la nostra natura, que això, per ara, es gratuït.

Fins la propera!.
(Fotos d'en "Trigo", M.Barceló i meves)