UEP!: SA COMUNA DE BUNYOLA.

sábado, 27 de octubre de 2012

SA COMUNA DE BUNYOLA.

Una excursió de les clàssiques però que admet moltes variants. Noltros hem acordat anar primer fins al Penyal d’Honor començant per l’escala del Racó, del poble de Bunyola, i pujar, pujar, pujar.

Aquesta ruta es forta, en total 14,700 quilòmetres fets en quasi 5 hores de caminada efectiva, la meitat de contínua pujada fins arribar al cim del Penyal d’Honor i l’altra meitat de davallada fins Ca’s Garriguer, per després continuar pel camí de Sa Coma Gran per sortir a la carretera de Bunyola/Santa Maria, ben prop del cementiri.

Hem partir cap a Bunyola des de el lloc habitual a l’hora acostumada, tres cotxes, per que un ha de tornar prest cap a Palma. Dos dels nostres companys que viuen a Bunyola ens estarien esperant a la plaça, bé, un ho ha fet just davant la Creu per a indicar-nos la direcció del lloc on aparcar i l’altre, ben obedient esperava a la plaça segons havíem quedat. Allà ens hem trobat i després de deixar el cotxes a un aparcament, hem començat a caminar pel poble fins “El Racó”, a on comença l’escala que puja a sa Comuna.

Anàvem l’equip complet, llevat d'un que encara està convalescent i per aquella ben cuidada i neta escaleta, hem començat a guanyar altura. En un moment ja teníem al poble de Bunyola baix...l’església, la fàbrica, l’escola i al front les muntanyes de Sa Gubía al primer lloc i tota la Serra de Tramuntana derrere.

S’acaben les escales i continua una bona estona la pujada per un sender de pedres entre matolls, pins i càrritxs, fins que arribes a un camí de carro a on hi ha una bifurcació amb un rètol que indica “Cas Garriguer” a la dreta, i es camí des Grau a l’esquerra, que et porta fins els Penyals d’Honor (GRAU= Pas relativament planer, a manera d'esglaó o replà que travessa una costa abrupta). Aquesta explicació la ha cercat un company al Llibre "RECULL DE TERMINOLOGIA MUNTANYENCA, relacionada amb l'excursionisme", de Benigne Palos i Vadell, per aclarir una discussió que tinguerem allà dalt.

Tres del grup que ja en tenien prou de pujar i suar, han optat per esperar-nos a Ca’s Garriguer, mentre que la resta hem continuat la pujada per aquell camí cap el Penyal d’Honor, ara a través d’un bosquet de pins i alzines a on hi ha arboçars ben carregats de fruit, ja madurs que han fet les delícies d’alguns de noltros.

Arriba un moment que una fita senyala que has de deixar el camí i pujar per un penyal cap el cim. Ala idò, més cap amunt!.

En 10 minuts seguint una sendera entre roques y garriga, arribem a la cim del Penyal d’Honor, a on hi ha una reixeta que tanca un espai petit rectangular damunt una roca, és la base d'un antic observatori meteorològic. Bé, allà a dalt, el vent era fresquet, ideal per agafar una pipida amb la suor que portàvem per la pujada. Però les vistes que s’albiren des de aquell cim son impressionants.

Havíem pujat 819 metres, que no està gens malament. Des de el Penyal es veu tot el Pla, la Badia de Palma, la Serra...una passada. Unes fotos, un ratet gaudint d’aquell moment i a tornar davallar.

Ara havíem d’anar a Ca’s Garriguer i ho podíem fer per dos camins: continuar un poquet més amunt i davallar devora el Comellar de Ses Covasses o tornar enrere fins la bifurcació que hem trobat abans. El camí més curt era aquest darrer, així que hem començat a davallar pel mateix camí que havíem pujat.

Després de un 30 minuts hem trobat el camí que senyalava Ca’s Garriguer per on s’avien anat els nostres companys (per cert que han fotut una senyal de tràfic, d’aquestes de ferro de ciutat, prohibint davallar bicicletes. Quina barbaritat a la muntanya una senyal de tràfic. Enhorabona al responsable! Si accepten suggeriments proposam que les posin de fusta, com les altres indicacions).

Ala idó, cap allà hem partit. Tot d’una arribem a la carretera a on personal del Ibanat estava netejant la garriga. Per aquell camí de terra perfectament condicionat, hem arribat en deu minuts a Ca’s Garriguer, on havia un grupet d’alemanys torrant botifarrons en un dels foguerons que hi ha aposta. La guía, una al·lota mallorquina, es ha ofert el foc per si volíem torrar, però com tots portàvem pa en butxaca li hem donat les gràcies, encara que la oloreta d’aquells botifarrons torrats, maldament no fossin casolans, feien mengera.

Com que el grup dels tres separatistes cansats ja s’havia instal·lat a una de les taules i avui som molts, hem hagut de repartir-nos en dues, no passa res, així hi ha hagut dos debats sobre temes de rabiosa actualitat, la crisi i les seves conseqüencies, la sanitat, la cultura, etc. això sí, ambdós debats han tingut com a llengua vehicular la cooficial distinta del castellà, pròpia d’aquesta comunitat.

Una estona menjant a les taules que hi ha devora la casa, un poquet de tertúlia y cap avall, ara pel camí de Sa Coma Gran, un camí que transcorre per un bosc tupit d’alzines on es poden trobar vestigis de la cultura dels avantpassats d’aquest poble i de l’aprofitament total del bosc comunal. Las quantitats de sitjes i barraques de carboners, forns de calç, aljubs, refugis, forns de pa, coves, etc.etc. que es troben en el bosc, ens fa pensar en la frenètica activitat que aquella gent duia per poder subsistir.

El contemplar tots aquets signes de supervivència passejant pel camí d’aquell bosc, completament tapizat de fulles seques i aglans que ses alzines deixen caure mentre vas passant, ha fet que tardéssim quasi una hora i mitja en recorre-ho. Y es que és un passeig molt agradable i un espectacle natural digne de contemplar detingudament, i com avui no frisavem pel bus....

Al final del camí hi ha la casa de “Sa Cova”, una casa del segle XIV (segons posa un rètol) que es va fer davall d’una immensa cova i que es conserva perfectament.

Els hortets que la revolten, estan molt ben aprofitats, inclús amb dependències d’animals que també s’han fet aprofitant racons a ses roques, petites coves on hi ha un colomer, un galliner, etc. Molt interessant.

Després de Sa Cova, encara queda un bon boci fins arribar a la carretera. Les cames ja deien prou i el cansament ja s’havia apoderat de tots noltros. Dúiem 14 quilòmetres caminats i la veritat és que necessitàvem un bar a on poder seure i prendre un cafetet o un gin tònic, o...lo que fos.

Quan sortirem a la carretera de Bunyola/Santa María, hem començat a caminar cap al poble. Que està de lluny el poble!. Ens quedaven devers dos quilòmetres de caminada fins arribar a la plaça de Bunyola i seure a un bar.

Però hem arribat, sempre arribam.

Quan partíem hem vist un herbolari que hi ha devora la plaça. Un company ens ha contat que te blat en gra de diverses varietats i t’ho pot moldre davant tú. Ens ha interessat entrar-hi. Volíem farina de xeixa, però s’havia de comanar. Ara podíem triar altres tipus de blat i dos de noltros han comprat blat d’espelta per fer pa.

Un dia complet, ni fred ni calor, perfecte per caminar i comprovar que els boletaires per poc que plogui aquest dies per aquell indret poden fer maig, per que ja estaven sortint tota classe de bolets.

Una excursió que recomanem.

Salut i fins la propera!.

(Ses fotos son den Miquel Barceló, "Trigo" i meves)