A la darrera excursió varem quedar que la propera seria a La Trapa. Idò bé, a les 9,15 hores estàvem tots al lloc habitual de partida i... sorpresa!, un dels “grans caps” proposava anar a una altra banda. Perquè?, per que un company no volia anar a Sant Elm per motius personals. Que si fem aquesta, o aquella, o aquella altra, papers i mapes per aquí i per allà)...fins que a un se li va ocórrer dir: I per que no anem des de Ses Basses a la Trapa i tornam enrere? Així no passam per Sant Elm. Tots ens varem mirar i... de sobte comencem a tancar mapes i papers i cap els cotxes!. En dos vehicles partim cap a Ses Basses a la carretera de Estellencs. El pla inicial era deixar un cotxe a Ses Basses i altre a Sant Elm. Ara els dos se quedarien a l’aparcament de Ses Basses.
El dia estava com emboirat. Feia basca i el Sol no molestava. Quan varem arribar a l’aparcament que hi ha a Ses Basses, devora la carretera, bufava un vent de Llebeig, a vegades amb força, però que s’agraïa.
Pel camí que comença devora l’aparcament, caminem fins trobar una caseta d’eines a on berenem. Com no podia faltar, va arribar un grup d’alemanys, ja granadets, perfectament equipats per anar d’excursió per la muntanya. Eren 7 o 8 (perquè totes les excursionistes pareixen uns masclots?). Una parella d’alemanys mes joves també passaren per allí (les cames de l’al·lota ens va cridar l’atenció: cames gruixades, però un poc molles, no era la típica masclot).15 minuts per berenar i tot d’una comencem a caminar, ara per un sender pels penya-segats de la finca de Ses Basses.
La vista era molt bona: la incomparable Costa Nord. Camina que te camina passem al grup d’alemanys i arribarem al mirador del cap Fabioler que hi ha abans de arribar a La Trapa.
Des de aquell mirador, que es troba a una altura impressionant, amb un tall vertical de devers 200 metres cap la mar, que si mires cap avall les cames es fan pessigolles i te fa recular, les vistes cap Sa Dragonera i el mar fins que es perd a l’horitzó, es fantàstica.
Una miradeta i com que venien els alemanys vam tornar a partir. Ara per un llarg sender davant de Sa Dragonera, que davallava i davallava (ja pensàvem que després ho hauríem de tornar a pujar).
Des de aquell mirador, que es troba a una altura impressionant, amb un tall vertical de devers 200 metres cap la mar, que si mires cap avall les cames es fan pessigolles i te fa recular, les vistes cap Sa Dragonera i el mar fins que es perd a l’horitzó, es fantàstica.
Una miradeta i com que venien els alemanys vam tornar a partir. Ara per un llarg sender davant de Sa Dragonera, que davallava i davallava (ja pensàvem que després ho hauríem de tornar a pujar).
Després de una bona estona davallant, arribarem a la finca de La Trapa, propietat del G.O.B.. Molt ben cuidada en quant al terreny i les marjades, però que s’haurien de poder reconstruir les cases. Es una llàstima així com estan.
Asseguts a s’era, just davant de Sa Dragonera, vam menjar davall un pi. Aquest moments no tenen preu observant les vistes que des de allí s’albiren. Una parella de estrangers, aquest eren anglesos (ja som especialistes en identificar les nacionalitats dels estrangers que ens trobam per les muntanyes) ens van sorprendre.
Ell, amb sandàlies i ella, amb unes sabates amb uns tacons d’aquells de plataforma. Com es possible que hagin pogut arribar fins allí?.
Ell, amb sandàlies i ella, amb unes sabates amb uns tacons d’aquells de plataforma. Com es possible que hagin pogut arribar fins allí?.
El ventet, l’ombra d’aquell pi, les vistes i el no haver de córrer per agafar el bus (quines manies que tenen alguns!), ens va permetre descansar després de dinar cada un de pa en butxaca. Quin xubec més bo.
Però, vatuadell el que ens esperava: tornar a pujar tot el camí que havíem davallat. Ca, ca, ca!, ‘n’hi havia un parell que ja havíem acabat els menuts i vam fer una proposta: Que en “Rambo” i el company més falaguer especialista en pujades amb les mans a les butxaques, anessin de tornada a agafar el cotxes i que vinguessin a cercar-nos a Sant Elm, que noltros davallaríem pel sender fins allà baix. Que si no podia ser, que si, que no... al final, que si!. Els dos mes forts tornaren pel camí cap a Ses Basses i la resta del grup partirem cap a Sant Elm. Havíem quedat davant sa Platja.
Però, vatuadell el que ens esperava: tornar a pujar tot el camí que havíem davallat. Ca, ca, ca!, ‘n’hi havia un parell que ja havíem acabat els menuts i vam fer una proposta: Que en “Rambo” i el company més falaguer especialista en pujades amb les mans a les butxaques, anessin de tornada a agafar el cotxes i que vinguessin a cercar-nos a Sant Elm, que noltros davallaríem pel sender fins allà baix. Que si no podia ser, que si, que no... al final, que si!. Els dos mes forts tornaren pel camí cap a Ses Basses i la resta del grup partirem cap a Sant Elm. Havíem quedat davant sa Platja.
Com que la davallada a Sant Elm ens contaren que es un poquet perillosa i un company te vertigen, vam acordar agafar el camí gros. Cagon dena!, que es va fer de llarga la pujada i davallada per aquest camí!. Sortirem a la carretera de S’Arracó a Sant Elm!. No sabem quants de quilòmetres vam caminar!. Allà, sortint a la carretera, cridarem per telèfon als nostres companys (que ja estaven amb el cotxes per S’Arracó) per dir-lis que venguessin a cercar-nos.
En total una caminada de cal Déu: devers quinze quilòmetres o més vam fer (al company que porta el podòmetre se li va acabar la bateria). Ah!, i els anglesos aquells davallaren amb noltros per tot aquell camí empedregat. Moltes relliscades i només una culada es van pegar, que veiéssim, tot un rècord amb aquells sabates!.
Una molt bona excursió que noltros vam fer massa llarga, aposta, per caminar segurs.
Gràcies als nostres companys atletes que tenim al grup que es preocupen de noltros, per què sinó, encara estaria qualcú davallant de cul per allà.
Fins la propera!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario