En el diari digital “Diario de Mallorca.es” del 14 de febrer últim, varem llegir:
"Uno de los casos más representativos de la isla de caminos considerados como públicos desde tiempo inmemorial y que han sido cerrados por la propiedad es el de Ternelles, en Pollença, la ruta real que conducía al castell del Rei. El próximo 14 de marzo se iniciará en los juzgados de Inca la vista oral que deberá determinar si el camino es público, como defiende el Ayuntamiento, que lo ha plasmado en el catálogo municipal, o privado, como sostienen los propietarios. El uso público del sendero ya cuenta con una sentencia favorable del Tribunal Supremo, aunque actualmente sólo se permite el paso de veinte personas diarias".
Amb aquesta premissa, varem anar a l'Ajuntament de Pollença per sol·licitar el corresponent permís i ens ho varen donar.
I comencem la nostra excursió. Del Pont Romà de Pollença, ens dirigim per la carretera que va a Lluc fins al desviament que ens portarà al camí de Ternelles. El principi és un tram asfaltat que anem recorrent fins a arribar a la barrera que ens prohibeix el pas. Una vegada allí, el guarda ens sol·licita l'autorització que ens ha donat l'Ajuntament per poder entrar a aquesta finca de la família March. La hi presentem i ens explica amb un mapa que des del punt que ens trobem ara fins al Castell, en de caminar aproximadament 4 quilòmetres i si volem baixar fins a la Cala tres quilòmetres més. Ens recalca que ni al Castell ni en tota la part esquerra de la finca on figura assenyalat en vermell en aquell mapa, podem circular per estar ara en època de desovament el Voltor Negre, espècie molt protegida pel seu perill d'extinció. Acatem les ordenis i comencem la nostra marxa.
El 90% del camí fins al cim, va vorejant un torrent per on transcorre bastant aigua, un aigua pura i cristal·lina que ha de néixer en alguna font a la part alta de la muntanya i que no varem poder trobar per estar en “zona roja”.
Però el primer que et crida l'atenció és l’ordre del entorn. Tot el que es troba allí està magníficament ben cuidat. L'arbrat, el propi camí, els bancals, les parets de pedra, els enreixats, les casetes, tot absolutament tot està cuidat al més mínim detall. No es del tot estrany doncs que posin dificultats per accedir a la finca.
Anem de nou a l'excursió. La marxa per aquell camí transcorre entre les ombres de les alzines, pins i garrovers i és un vertader plaer anar caminat per allí escoltant el so de l'aigua que t'acompanya gairebé tot el trajecte. És una pujada gradual i fàcil (fins a cert punt on les costetes es fan pesadetes) que va transcorrent entre aquell paisatge natural que et va deixant bocabadat. Els milions de pedres que allí existeixen perfectament col·locades per realitzar ses marjades, les parets de pedra seca per delimitar diferents tancaments, els molins d'aigua (Sínies), els forns de calç, els pontets per deixar passar l’aigua, tot perfectament col·locat i en excel·lent estat de conservació, et fa pensar en el dur treball que van haver de realitzar allí els nostres avantpassats amb les seves pròpies mans ajudats simplement del bestiar de tir. Ara, amb el transcurs dels segles, aquells treballs -alguns obres mestres d'enginyeria- es poden observar perfectament.
I després d'unes tres horetes d'ascens continu però alhora assossegat, arribes al cim d'aquella muntanya. En aixecar la vista a l'esquerra, hi ha un penyal on es veu part de l'edificació del Castell del Rei. Com van poder construir aquell castell a la part alta d'aquella roca a la prehistòria?, et preguntes. Doncs ho van fer.
De la pàgina “Itineraris i racons” reproduïm aquest comentari d’en Toni Salas:
“El Castell del Rei. El Castell de Rei, juntament amb el d’Alaró i Santueri, és un dels tres castells roquers de Mallorca. Situat a la possesió de Ternelles, a un ámbient de màxima bellesa, pau i silenci, és catalogat Bé d’Interés Cultural, considerant-se un dels elements més rellevants del patrimoni de la vila pollencina. El seu origen és prehistòric ja que al seu voltant es troben restes talaiòtiques. A l’epoca romana ja fou usat com a fortificació de control i a l’epoca musulmana fou lloc de resistència a les tropes de Jaume I que sometrien l’illa de Mallorca al març de 1231. L’episodi més destacat però és el de la resistència que oferí al 1343 i durant 3 mesos d’assedi, el darrer reducte de fidels al rei de Mallorca en Jaume III quan aquest ja havia perdut el seu regne i se l’havia anexionat la Corona Catalano-Aragonesa de Pere IV el Cerimoniós. El castell es troba a sobre un penyal a 492 metres sobre la mar. Inexpuganble a la seva cara nord, presenta a les altres cares murs de setge i torres defensives. Destaca la seva porta originària amb pont llevadís i contraporta en ziga-ziga a l’única encletxa que permet l’accés a la penya. Actualment es troba molt deteriorat, tot i la reforma que es va fer a la torre de ponent. Disposava a la torre de llevant d’una porta d’avasió per un pas vertiginós pel cingle. En el seu interior estava constituir per una capella de tres cosos subjectats amb arcs ojivals la qual estava dedicada a Sant Gabriel, vàries cel·les d’estada, forn de pa, magatzem i aljub”.
Vam treure fotografies, vídeo i després d'observar les restes d'aquell montícul varem tornar la vista cap a enrere per contemplar la fantàstica panoràmica que des de aquell lloc s'albirava. La vall per on havia transcorregut la nostra marxa, amb les diferents tonalitats de verd que aquella vegetació d'alta muntanya ens mostrava i amb el majestuós “Tomir” observant-nos des del fons, va servir perquè el nostre “fotògraf oficial” no parés de treure instantànies, com podeu veure. Era el “Tomir” ¿?. Després, continuem el camí per mirar d’albirar la Cala. I la varem veure, ja ho crec. Aquella foto de postal, alhora mirant cap al mar a la Costa Nord de l’Illa, era més que espectacular, com podem observar també. El mar estava tranquil, estranyament tranquil en aquella zona. Era com una bassa d'oli. Ni una ona movia aquelles aigües blaves. Albirem la Caleta allà baix i el camí per on havíem d'accedir a ella. No baixem perquè la pujada se'ns presentava molt costa amunt i ens varem afluixar de davallar, encara que molt a pesar nostre. Però la nostra condició física és la que mana. Després d'observar aquell paisatge i prendre les corresponent instantànies, varem iniciar el retorn cap a la faldilla del castell per esmorzar sota una ombra en aquell lloc. No fa falta dir, que estar en aquell lloc descansant, contemplant aquell paisatge i respirar l'aire pur de l’alta muntanya, son moments inenarrables. Però tot s’acaba en aquest món i varem iniciar el descens pel mateix camí per on varem arribar. No fa falta dir que el retorn va ser molt més fàcil que l'anada en realitzar tot el trajecte en descens, la qual cosa no va llevar que arribessin alguns esbraonats per la llarga caminada i els clàssics dolors articulars propis de l'edat.
En definitiva: Altra bona excursió, molt maca, fàcil i també llargueta. Fins a la propera!.
En definitiva: Altra bona excursió, molt maca, fàcil i també llargueta. Fins a la propera!.
Fotos: Miquel Barceló
(Si voleu veure les fotos millor, clicau d'amunt d'elles)
No hay comentarios:
Publicar un comentario