Cortamos las hortalizas en trocitos pequeños (yo he puesto las que tenía, pero se puede añadir coliflor, alcachofas, etc.etc.). En un bol mezclamos las hortalizas con una cucharada de aceite de oliva, el pimentón, la sal a nuestro gusto y reservamos.
Preparamos la pasta. En otro bol echamos el vaso de aceite de girasol,el vaso de agua,el medio sobre de levadura y lo mezclamos bien. Seguidamente vamos echando harina y con la mano vamos trabajando la masa hasta que quede compacta y no se pegue en el bol. Luego la esparciremos en una bandeja para el horno que previamente habremos aceitado si no es antiadherente.
Ahora colocamos las hortalizas encima hasta cubrir bien la pasta, presionándo un poco con la palma de la mano para que se "claven" en la misma.
Horneamos una hora (parte de abajo) a 170º.
Cuando esté cocida la sacamos del horno y con un pincel la "pintaremos" con cuidado con un poquito de aceite de oliva extra. ¡Lista!. Exquisita.
Paseando por Palma me encontré en la calle de San Miguel a un muchacho sentado en una alfombra tocando un extraño instrumento con un sonido parecido a un cuenco Tibetano. No había visto nunca este tipo de instrumento y la habilidad con que aquél muchacho le hacía desprender sus notas me llamó la atención.¿Qué tipo de instrumento es? –le pregunte. Un Hang -contestó.
Un Hang… Me faltó tiempo para buscar en Internet que tipo de instrumento era este que desprende una música tan agradable, muy adecuada para meditar, para hacer yoga, para pensar, para relajarte y parece (parece) que no es difícil de hacerlo sonar.
Se trata de un instrumento relativamente nuevo. Fue creado en el año 2000 por los laboratorios suizos PANART Ltd. En el año 1999 el músico Suizo Reto Weber visitó estos laboratorios para demostrarles su habilidad tocando el Ghatam y exponerles su idea de poder fabricar una especie de olla de resonancia en acero con algunas notas, pocas, para tocar con las manos.
A Félix Rohner y Sabina Schärer les convenció la idea y comenzaron a investigar con los instrumentos ya conocidos como el gong, el Gamelan, el Ghatam, el Steelpan, Campanas, tambores… buscaban un sonido nuevo. Y lo encontraron. Unierondos hemisferios en acero de alta calidad. Uno, el de la parte de arriba (Ding) contiene en los instrumentos de la 1ª y 2ª generación 8 tonos musicales en forma de círculos que rodean otro círculo central mayor que tiene un sonido muy parecido al gong. El otro, el de la parte de abajo (Gu) tiene un agujero en el centro para la resonancia y dejar salir el sonido que se genera dentro. Así nació el Hang (que significa “mano” en idioma Bernés), con un sonido armónico, metálico pero con cierta capacidad melódica.
Aunque grande de volumen, pesa poco y es fácil manejarlo. Se puede tocar con las yemas de los dedos, con los pulgares, la palma de la mano o mezclando las tres a la vez. Se coloca sobre las piernas del ejecutante, aunque ya hay músicos que se las ingenian para tocarlos de diferentes formas, como podremos ver y más de uno a la vez.
Existen tres modelos o generaciones que han ido evolucionando. En los de la primera generación (2000-2005) existían numerosos modelos con diferentes afinaciones cada uno de ellos al igual que los de la segunda generación (2006-2007). En el Hang integral (2008 hasta la actualidad) solo existen instrumentos de voz baja, por lo que los más solicitados y buscados por los músicos son los de la primera y segunda generación.
Hemos leído que hasta el 2009 solamente se habían producido alrededor de 6.000 instrumentos, ya que solo los fabrican sus dos creadores y los entregan previa solicitud por escrito. Si al cabo de unos meses seleccionan tu carta se te enviará una invitación para ingresar en “Hang Bauhaus” teniéndote que desplazar expresamente a Suiza para escoger tu Hang.
Esto si quieres uno nuevo, porque ojeando las páginas de Internet especializadas en compra-venta de instrumentos musicales, figuran algunos Hang en venta aunque demasiado caros, desde 500 Euros hasta 3.500.
El passat dijous dia 7, per consens majoritari del grup, repetirem l'itinerari que varem fer el 20 de novembre 2012 (aquesta vegada més curtet) de Binissalem fins a Alaró passant per les cases de Bànyols (CLICAU AQUÍ) per veure, fotografiar i gaudir dels ametllers en flor, una de les meravelles naturals que encara tenim a molts d'indrets de la nostra illa.
El dia no era el més idoni per passejar per fora vila, el cel tapat i fosc i el fort i fred vent de tramuntana, feien certes les més negatives prediccions meteorològiques.
El trajecte en tren fins a la vila del vi i de la pedra, ràpid i còmode. Si bé no portàvem l'habitual impedimenta per passar tot un dia de pa en butxaca, tots anàvem prou equipats pel previsibles fred i pluja pronosticats, així idò, partim a fer la passejada.
Con cada any, els ametllers son fidels a la seva cita hivernal i ens regalen els sentits amb l'espectacle de la seva floració, el contrast dels arbres albins dins dels terrosos sementers és el primer que ens crida l'atenció, les branques recamades de poncelles i flors, la delicadesa dels seus pètals d'una gama cromàtica des del blanc més pur fins a rosats intensos han estat font d'inspiració per molts de pintors i fotògrafs.
Nosaltres no podíem quedar sense contemplar aquest espectacle i respirar el seu aroma, fi, penetrant, indescriptible que envolta tot el camp.
Recordam un paràgraf que l'Arxiduc va escriure sobre els ametllers en flor: “A la primavera els camps d'ametllers florits donen a la illa un paisatge fascinant; tot el Raiguer apareix com regat amb flors, blanques flors i una gamma de rosa pàl·lid, i res pot emular la bellesa d'aquest panorama”.
La principal àrea de producció d'ametlla a l'illa de Mallorca és la zona centre-oest, destacant entre altres els municipis de Marratxí, Bunyola, Santa Maria, Sencelles, Lloseta i Selva. Aquesta zona, gràcies al microclima que posseeix, és la més productiva de Mallorca. També mereix especial atenció la zona sud-oest i els municipis de Manacor, Sant Llorenç i Son Servera. No obstant els ametllers són presents arreu de l'Illa.
El clima mediterrani i un sistema de cultiu de secà confereixen a l'ametlla mallorquina unes característiques úniques. El seu sabor dolçi un major contingut en proteïnes, àcids grassos i hidrats de carboni, fan que aquest producte sigui universalment desitjat i utilitzat en una part molt important de productes alimentaris, malgrat les distintes varietats que existeixen (més de 80) sent la més singular la denominada “molla”, un tipus de ametlla que te la clovella molt fluixa, tant fluixa que es pot partir pressionant-la amb els dits molt fàcilment. Després hi ha la de canal, femelles, corbelles, bec de corb, pinyol d’oliva, pinyol de préssec, redones, verderetes, de la Mare de Déu, llorencines de bolic, d’en Pou, d’en pere Batle, d’en Bollot... etc.etc. Llàstima que la superproducció i control del mercat per l'ametlla americana vagi minvant la producció autòctona incapaç de fer front als reptes comercials i deixada de la mà de les institucions.
Dels ametllers s'aprofita gairebé tot, la seva llenya escalfa des d'antuvi les vetllades davant la xemeneia, les clovelles ja s'empraren a la postguerra per a suplir la carència dels derivats del petroli com a combustible pels automòbils amb els famosos gasògens, actualment, tant senceres com capolades, s'ofereixen també com a biomassa combustible per a estufes i calderes.
Què podem dir dels seus fruits, tots hem menjat la primícia dels ametllons, verds, tendres, àcids i indigests, tots hem encetat amb una pedra, sota el mateix arbre, un grapat d'ametlles “distretes” amb discreció. Crues, torrades, fregides, son una temptació.
I de les seves elaboracions, la deliciosa llet d'ametlla, beguda antiga que va ser impulsada a Mallorca pels frares Mínims que s’establiren a Santa Maria el segle XVII. Aquests frares eren vegetarians i celebraven les diferents festivitats de l’any consumint la llet d’ametla. Un pic a l’any, dies abans de les festes de Nadal, posaven la màquina de moldre ametles a disposició dels veïns, que anaven al convent a moldre el bessó escaldat i pelat.
Múltiples receptes i elaboracions de plats dolços i rebosteria utilitzen ametlles: les tradicionals coques de torró d'ametlla crua entre neules, el fort, el fluix, el massapà, el gató, el gelat, el tambor o crocant, els panellets, els “amargos”, polvorons, peladilles, garapinyades, etc.
Ja els hem anomenat com a aperitiu, i en salat, la sopa d'ametlla, com a ingredient base en cremes de verdures, llegums i arròs, acompanyant plats de carn o peix, en amanides, picades i salses, etc.
Des de gairebé 70 anys, s'elabora un perfum a partir de les flors de l'ametller, a finals del mes de febrer es recol·lecten les flors a mà i es conserven en un líquid que conté l'essència dels darrers anys (la seva composició és un secret conegut per molt poca gent) així, el producte passa per una cadena ininterrompuda en la que les flors d'enguany es reserven per elaborar el perfum dels anys següents. Una vegada omplit el flascó amb el perfum acabat i abans de tapar amb un vaporitzador, s'hi posa una flor a dins.
El seu oli té múltiples propietats medicinals i cosmètiques: laxant, emol·lient, hidratant, cicatritzant, suavitzanti calmant.
A altres indrets s'elaboren licors a partir d'ametlles, a Itàlia el famosos Amaretto i Frangelico son molt reconeguts.
Ja veieu si pot donar de si una caminada de més de 9 quilometres pel Raiguer de Mallorca un dia de febrer amb fred, vent, pluja i aiguaneu, tot això hem mirat, admirat i après, ens hem ben merescut un dinar de germanor, peus sota taula i ben calentets.
Fent l’excursió de Caimari a Lluc pel camí vell, ens varem topar a un homo que caminava tocant la xirimia. No portava res més, ni motxilla, ni bossa, ni botella d’aigua, no més la seva xirimia. Ens va deixar fer-li una fotografia però quan es va anar, ens varen quedar en les ganes de saber qui era aquell homo tan peculiar i així ho varem escriure en la crònica de la nostra excursió que figura en aquest bloc.
Vet aquí que un company nostre, expert excursionista, ens va passar un correu dient que es tractaba de Carles Amengual Vicens, metge homeòpata i acupuntor que exerceix a Selva. Aquest company, que es veïnat de Caimari i que sol fer aquest camí molt sovint, ens va dir que es habitual trobar-ho, tant a ple estiu, com plovent al hivern, fent el camí a un bon ritme tocant sempre la xirimia fins que arriba al mirador de “la Bretxa Vella”, a on s’atura a descansar, per després fertot un repertori de Tai-Chi o técnica similar de la que ell es un expert .
No sabíem que es tractava de Josep Carles Amengual Vicens, biòleg i prestigiós metge homeòpata i acupuntor, molt conegut també en tots el moviments que s’han fet fins ara a Mallorca en defensa de la nostra llengua.
El Dr. Amengual, puja dues vegades cada setmana de Caimari a Lluc pel camí vell, a una bona marxa tocant la xirimia i es que la técnica que empra (el “Chi Kung”) prové del Taoisme i consisteix en treballar la energia i la respiració sense esforç muscular i sense acceleració cardíaca, al mateix temps que es un tipus de meditació en moviment, meditació amb música.
El Dr. Amenguales un expert en medicina homeòpata, molt ben considerat en tot el mon. Es President de l’Acadèmia Metge-Homeòpatica de Barcelona i Secretari General de la Lliga “Medicorum Homeopathica Internationalis”, segons hem llegit. Ha escrit varies publicacions sobre la seva especialitat: “Medicament Homeopàtic” “Medicina homeopática” “Gloses i plantes medicinals”... entre altres.
Ha intervingut en infinitat de conferències, col·loquis i convencions sobre la medicina homeopàtica de la qual es un fel defensor, encara que considera que la medicina convencional i la homeòpata poden ser complementaries i pensa que es qüestió de temps que les dues pràctiques s’integrin. El Dr. Amengual que ha viatjat per països de tot el mon, també es especialista en acupuntura, domina set idiomesi practica varies tècniques de arts marcials.
A Selva i Caimari es molt apreciat per la seva col·laboració e integració en totes les activitats culturals, havent estat pregoner i organitzat actes en les fires, com la destil·lació d’aigua de murta en la plaça del poble per que la gent ves com es feia en la antiguitat.
Es President de la Fundació “Flora Medicinal Baleàrica” constituïda l’any 1999 amb la finalitat de donar suport al ambiciós projecte de creació a Selva del “Jardí Medicinal Ramón Llull”.
Al marge de la seva professió (de la qual es un especialista de reconegut prestigi a nivell mundial) es un ferm defensor de la nostra llengua, havent organitzat e impulsat diverses campanyescom “la marxa de xeremiers per la llengua” “enllaçats per la paraula” i moltes altres, totes elles dirigides a la defensa i divulgació de la llengua catalana “la nostra llengua que hem aprés”.
Escriptor de moltíssims articles als diaris, sempre ha defensat els drets que tenim els balears, com a persones i com a poble, a ser respectats en la nostra llengua.
Si aneu de Caimari a Lluc i sentiu el fi so d’una xirimia, ja sabeu qui es que la fa sonar.
Vaja quin dia més bo que fa aquest dijous, no hi ha cap nigul al cel i la temperatura de 15º es l’ideal per anar d’excursió. No més ens falta un membre que s’ha quedat a casa per una pipída. Els altres hem partit en tres cotxes cap Esporles per pujar a Maristella pel camí des Verger i després davallar pel bosc de Son Tries.
Una vegada aparcats el cotxes al poble, hem començat a caminar per agafar la carretera que puja cap Es Verger, fins que trobem el camí antic des Rafal, un caminoi empedrat entre parets seques que puja per la possessió des Rafal fins arribar altra vegada a la carretera des Verger i just davant la barrera que puja cap l’ermita.
Aquí ja ens hem hagut que llevar roba de sobre perquè alguns coneixem el tirany que ens espera.
Passem per la petita porta de la reixa on comença la pujada després de llevar-nos la motxilla (els dos al mateix temps no hi cabem) i encara el més gruixat del grup ha quedat embarrancat. Una inspiració profunda amb una estirada d’un company li ha permès poder passar al mateix temps que llançava una flastomia pel ferrer que va fer la porteta tan estreta.
Comencem a pujar devora les Cases de Son Ferrà, que es troben en molt mal estat. Fa pena veure unes de les principals possessions que va haver-hi a aquest indret (antigament se la denominava Son Ferrà de la Mola, ara se la coneix com na Ferrana) casi en roines en molt mal estat de conservació.
El seu edifici amb el pati i zones de jardins estan quasi abandonats. Passem per devora i agafem el camí de carro que ens portarà fins l’ermita.
El tirany es molt fort, tant que te fa perdre s’alè, però tots continuem pujant per aquell alzinar i arboceres amb unes vistes cap al poble cada vegada més bones.
En una mitja hora arribem al mirador de na Ferrana, un mirador a la dreta del camí des d'on s’albiren unes vistes fantàstiques, hi han col·locat unes cordes que serveixen de barana per que la gent no es foti per avall, ja que el bot es considerable. Aquí descansem un poquet i començarem a sentir un soroll de veus de nins que anaven pujant darrera noltros. Era una escola!. Cagada. En no res varen arribar a on estàvem noltros.
Els mestres que els acompanyaven ens varen dir que eren 50 alumnes de s’Arenal i com que aquell miradoret es va omplir tot duna d’infants, varem partir cap amunt mentre ells es varen quedar allà. Un de noltros que volia filmar l’ermita verge (sense al·lotets corrents per tot) es va avançar, mentre els membres del grup varen arribar a la bifurcació a on un sender porta en poc més de 5 minuts al monument del Sagrat Cor, una estàtua que va ser inaugurada al 1940, obra del escultor Bartomeu Amorós, que es troba a la vorera del penya-segat mirant cap al poble.
Mentre, la ratapinyada davantera ja havia arribat a l’ermita a 580 metres d’altura.
No hi havia ningú, pel que va aprofitar per fer les fotografies que va voler i també el vídeo.
Després es va tombar allà mateix, rodejat de un frondós alzinar, esperant a que pugessin els altres. No sentia rés, ni als companys, ni als nins del Col·legi. Quina tranquil·litat. Però allà tot sol, dalt de la muntanya, va començar a donar-li voltes a las llegendes que havia llegit de l’ermita i d’aquest lloc. A la fita del Ram, un poquet més amunt, es troba la cova dels Ermassets.
Segons la llegenda, un Ermasset es un ser d’estatura mitjana, de color verd, molt prim i amb un ulls molt grossos, amb les orelles tres vegades mes grosses que la de un home, braços llargs i mans allargades amb unes ungles molt afilades i unes cames primes però molt àgils. L' Ermasset es l’encarregat de custodiar el tresor que hi ha al fons de la cova i que, naturalment, encara ningú a trobat...Cagondena si un Ermasset està amagat vigilant-me!, va pensar la ratapinyada.
Va intentar distreure el cap i va començar a pensar en l’ermita que està dedicada a la Verge del Carme i fou fundada a 1890 per uns monjos carmelites després que la madona de Son Ferrà, Margalida Rosselló i Ferrà, deixés en el seu testament que volia llegar part del seu bosc a un grup d’ermitans.
Primer es varen fer unes ermites més petites més amunt que l’actual, ara esbucades, i després aquesta. Però l’historia que envolta Maristella també fa por. Els ermitans varen estar aquí (mai varen ser més de 4) durant 36 anys fins que varen partir a causa dels tràgics successos que varen passar. L ‘Any 1926 uns del membres es va rompre el coll caient per les escales que pujaven a las cel·les. Quedaren dos ermitans, el pare Vicenç i el pare Josep, però el primer per mor de la seva avançada edat, es va retirar al Convent de Santa Clara a Palma i es va quedar tot sol el pare Josep. Poc temps després, va ser trobat mort dins el pou, amb un cop al cap. ¿Accident, crim, suïcidi?... no s’ha sabut mai.
El cert és que aquells esdeveniments, juntament amb les dificultats de viure dalt la muntanya, varen fer que ningú volgués viure aquí dalt, pel que l’ermita va passar a ser propietat de la Parròquia de Sant Pere d’Esporles.
Era l’any 1928 quan el rector Tugores va instituir la festa de l’ermita el dia de la Verge del Carme, el 16 de juliol, i la batià amb el nom de Maris Stella (Estel de Mar). Però no acabà aquí l’historia tràgica d’aquesta ermita. El 1949, per encàrrec de la Parròquia, un veïnat d’Esporles, un poquet tocat del boll, cuidava de les instal·lacions. Una vegada que va pujar amb la seva germana, la va matar de una pedrada al cap i després ell mateix es va penjar d’una alzina. La rama de la que es va penjar es va tallar i encara avui es pot veure aquesta alzina i el tall de la branca que falta... ui, ui, ui!
Encara no s’ha acabat. L’any de 1967 l’exèrcit va col·laborar amb un destacament de soldats i set muls per pujar material de construcció fins a l’ermita. En un període d’un parell de dies, quatre d’aquells muls varen morir, segurament de esgotament i la Parròquia va haver de compensar al exercit per la mort dels animals. Finalment el material va ser pujat gràcies al esforç i la solidaritat del poble d’Esporles, que des de les cases de Son Ferrà, va fer una cadena humana fins l’ermita. Idò!.
Tombat vora la paret de l’ermita, em vaig aixecar per mirar si sentia a la gent pujar, ja que pensant tot això allà tot sol m’havia entrat un poc de paparró. Havia begut aigua de la font sense pensar que allà dins varen trobar al frare mort... glub!.
Enfilat al paretó de la explanada vaig sentir, a la fi, als meus companys que pujaven. Quan ens veiérem, vaig anar cap ells i al botar aquell paretó de dos pams d’altura, em va quedar el peu enganxat i vaig fotre un esclat de cal deu. Els companys varen venir tot d’una cap a jo pensant que m’avia nafrat... el company infermer del grup va ser el que me va atendre primer... “deixeu-lo, no el toqueu” i jo, cap per avall, li deia que només m’havia fet mal al peu. A la fi m'ajudaren a seure i llevant-me la bota va comprovar que tenia un esquinç. “Què putes has fet” me deien tots.... “res que he anat a botar i m’he enganxat el peu” . Això els vaig dir però jo pensava que o bé un Ermasset o l’esperit d'algun mort dels que va haver-hi allà, m’avia agafat del peu.
Està ben clar que d'aquest fet n'hem de treure conclusions:
-No botar parets encara que només tenguin dos pams.
-No llegir històries i llegendes que ens puguin influenciar.
-No distanciar-se massa del grup ni anar mai tot sol.
-Portar una mínima farmaciola a la motxilla.
-No fiar-se mai d'un sanitari jubilat.
-Si trobam un Ermasset o un esperit maligne li fotem un cop de bastó abans que ens agafi un peu.
En una estoneta els nins de l’escola varen envair tot aquell indret a la vegada que noltros (tots menys jo que me vaig quedar allà lesionat) anaren a veure les roines de les ermites velles. Quan varen tornar els al·lots ja se n’havien anat i estiguérem allà tots sols dinant i gaudint del soleiet que feia. Després com que hi estàvem molt bé, algun es va quedar dormit fent la sesta, fins que varen decidir emprendre la tornada.
Un company que te una motxilla màgica (treu qualsevol cosa d’ella) em va deixar una turmellera. El peu estava inflat, però amb la turmellera i les botes ben fermades vaig poder tirar endavant. Jo trobava que els altres me miraven un tant espantats i es que en cas que no hagués pogut caminar, no sabien com fer-ho per portar-me. Jo som el més gruixat del grup. A la fi, quan vaig començar a caminar varen fer tots un alè (no sabien que encara me hagués romput el peu, jo allà dalt no m'hi quedava ni loco amb els esperits que circulen. Hagués davallat fins i tot sol redolant).
Per la part de darrera de l’ermita, a on hi ha un rotllo de sitja, començarem el descens pel bosc d’alzines de Son Tries a través de una sendera que als deu minuts se transforma en camí de carro.
El frondós bosc no deixa casi entrar el sol, fent d’aquell indret una cosa única. Hi ha moltísims rotllos de sitja, barraques de carboners, forns de calç. Caminant per allà te n’adones de la gran activitat carbonera que els nostres avantpassats varen desenvolupar en aquest bosc.
Quan dúiem mes de mitja hora davallant pel bosc, varem veure la roca que es diu “Es Castellet”.
Es un gran penyal que te unes escales de pedra per pujar-hi i des de on es pot contemplar un paisatge únic: La Mola de Son Pacs i Planícia, El Teix, La Granja, el poble d’Esporles...fantàstic.
Una breu aturada per fer unes fotografies i a continuar davallant.
Davallant, el camí de carro es converteix de nou en una sendera, però aquesta vegada molt humida, que transcorre entre els càrritxs amb el perill que suposava de pegar una patinada i fotre una culada. No va passar res. El peu va aguantar be i a la fi sortirem per un portell al Camí des Correu. Ara es tractava de caminar un poquet més i en deu minuts varem sortir devora l’església d’Esporles.
Un cafetet a uns dels bars que hi ha al passeig del poble i cap a cases uns i un altre cap al metge.
Una bona excursió, dura al principi (no ens entranya que els muls es morissin, pobres animals), però que val la pena de pujar-hi... però sense quedar-se a dormir, eh!!.
