(Crònica:"Embat". Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo" i Pep Planas).
Els set valents que hem partit avui, 15 de
gener, ens hem trobat a les 16, 20 h. a l'estació intermodal ben disposats a emprendre una aventura.
La primera dificultat l'hem tengut ben prest,
per treure el bitllet cap a Alaró no ho teníem clar, a la màquina si triàvem la
opció tren no ens entenia, havíem d'optar pel bus encara que el viatge sigui “tren+bus”,
llavors venia el problema dels qui tenien o no la targeta de transports i entre
els qui sí la tenien, sempre hi ha algú que la té caducada (la targeta) per no
parlar del qui pretén pagar 1,25€ amb un bitllet de 50€ i esperar que la
màquina funcioni, quins orgues! (els seus, no els de la màquina)
Però som bons, sempre resolem a temps els
problemes, a les 16, 35 h. en punt hem sortit còmodament instal·lats a bord
dels ràpids, moderns i silenciosos trens elèctric dels TIB, el viatge ha estat curt ja que el trajecte no té
parades fins a Marratxí, baixam a la estació compartida per Alaró i Consell i
abordam el bus llançadora fins al poble. El minibús anava ben ple però hem
pogut seure, al arribar a la parada final ens hem equipat bé per fer la ruta, bastons, gorres, anoracs, frontals,
llanternes (per cert, algú duia el focus de la barca i a més funcionava a cops
de puny!).
Au! per amunt!
començam l'ascensió tira-tira per anar encalentint-nos poc a poc, encara fa un poc de claror, sembla mentida com s'ha allargat el dia,
però ràpidament ens ve la fosca, el cel sembla estirat, no hi ha núvols, la
lluna encara no ha sortit i fa una bona fresca, partim del poble d'Alaró per la
carretera de Bunyola i agafam el segon desviament a mà esquerra indicat amb el
nom de Camí des Castell.
El camí comença amb uns trams asfaltats fins a
l'altura de la possessió de Son Penyaflor, després ve una zona encimentada i
bastant deteriorada fins a arribar a les cases d'Es Verger, la pujada té un
fort pendent que ens fa suar de valent.
La lluna plena ja ha sortit per darrere
el gran penyal del puig del castell i amb la seva claror blanquinosa ens
il·lumina el camí entre els pins i les alzines, ombres i clarures irreals,
fantasmagòriques.
Avançàvem sota aquesta influència esperant veure la bella
Selene menant el seu carro tirat pel jou de bous blancs a qualsevol revolt del
camí, però no, som a aquest món, ens conformarem amb uns quants xots i els
imprescindibles i habituals corredors de fons que ens deixen amb un pam de nas
i que ens tornam a trobar de baixada abans d'arribar nosaltres, quina ràbia!.
A partir d'aquí, el camí es converteix en pista
forestal, un camí de terra fins a l'esplanada d'Es Pouet, ara començam el camí
empedrat, adossat a l'impressionant penyalar vertical fins arribar a la primera porta del recinte emmurallat,
després creuam la torre de l'homenatge amb matacà (popularment dita del
constipador pel corrent d'aire que sempre hi fa) passam vora les restes del gran aljub i culminam la nostra ascensió al cim on es troben la hostatgeria
i l'oratori edificats el 1.622.
Hem fet gairebé 9 km amb un desnivell des de
230 m. al poble fins a 821 m. al castell
i només hem sofert una petita caiguda, sense conseqüències, a la segona porta.
Na Myriam, la donada del castell ja ens
esperava, fins i tot ens ha telefonat a mitjan camí per a saber si tot anava
bé, és clar, cada vegada caminam més lents.
Ens ha acomodat a les cel·les, són habitacions
per a quatre, amb lliteres, netes i còmodes i amb un bany comú al final del
passadís, no hi han dutxes per la senzilla raó de no tenir més aigua disponible
que la que plou, tan mateix si un dia no ho fas tampoc passa res.
Mentre esperam el sopar ens hem passejat per la
esplanada de l'oratori, la vista nocturna que tenim és francament espectacular,
als nostres peus, il·luminat, tot el raiguer i part del pla de Mallorca fins a
Palma, la nit és tan clara que fins i tot arribam a veure el llum del far de
Porto-Pí i més llunyà ja un poc difuminat el de cala Figuera.
Myriam ens crida, tanta sort, comença a fer un fred que pela a dalt de la muntanya i
nosaltres embadalits mirant els llumets, cap a taula falta gent!.
Després d'un bon sopar i una agradable
sobretaula amb jocs de cartes i parxís, tot seguint les normes de la
hostatgeria, a les 23 h. ens retiram a les nostres estances, entre bromes i
comentaris anam preparant els llits i fent les rutinàries i adequades
ablucions, fins que, apagats els llums van minvant les veus i es va fent el
silenci, sentim de tant en tant els bucòlics i pastorals sons del buf del vent
o el picarol d'una ovella sols trencats pels rústics i físics roncs,
ventositats i esbufecs dels companys que s'han entregat als braços de Morfeu.
Bona nit!.
Poc a poc arriba el dia i ens anam despertant,
sentim el rumoreig prudent de les veus dels primers companys que es van
deixondint i comentant com han passat la nit, en general tots be, fins i tot el
que es va abrigar sota tres flassades ha resistit. Hi ha hagut diversitat
d'opcions, sacs de dormir tipus mòmia i convertibles, llençols funda, i
senzillament llençols, però com diem bé, hem descansat.
Al sortir de l'hostatgeria ens trobam amb la
boira, tan espesa i opaca que no ens deixa veure res, fa més fred que a la nit
i sembla que plou.
Ara toca berenar, na Myriam ja ens el té a punt,
quedam bé, no deixam res, ni per les someres.
Aclarim comptes amb la donada,
pagam i ens acomiadam ben agraïts, ha estat una estada ben agradable.
El camí de baixada no sembla el mateix, la llum
del sol es filtra tímidament a través de la boira, el trespol de pedra està
llenegadís i hem d'anar amb seny, quan som al Pouet ja anam ben xops, per mor
de la boira per fora i la suor per dins, encara que el matí és ben fresc el
caminar sempre encalenteix.
Els companys que han partit des de Binissalem
ja ens han telefonat per a saber per on anam, venen pels camins de can Arabí i
dels Blanquers fins a trobar s'Empedrat (un antic tram de camí empedrat, segons
alguns d'origen romà) després ve can
Moranta i l'antiga possessió de Banyols, el camí segueix fins a Son Forteza i
s'han de prendre algunes bifurcacions fins a trobar el camí del castell, uns 6
km. més o menys.
Quan ens tornen a telefonar nosaltres som
devers les cases de son Penyaflor i ells ja estan cansats, tant, que dos es
queden al lloc (ja ho val!) i dos segueixen per a sortir-nos a camí, la veritat
és que anam caminant lentament, hem d'anar esperant al degà que baixa molt
esbraonat d'una cuixa, però baixa. A la fi ens trobam, tots bé, seguim fins on
s'han quedat els renegats i decidim, per prevenció, que el degà ens esperi
assegut a uns bancs de pedra, el grup podrà anar amb ritme més ràpid fins a
Binissalem i l'únic xofer d'avui anirà a
cercar-lo. Així ho hem fet, així mateix un company s'ha quedat amb el degà per
fer-li companyia.
Per fi hem arribat a ca s'Hereu, el nostre
destí final d'avui, allà ja teníem taula reservada i parada i quan ja hi érem
tots hem pogut degustar un dinar ben binissalemer i de Sant Antoni: fideus de
vermar i espinagada.
Ben contents dels dos dies de germanor que hem
compartit, també ben cansats després d'una ruta de més de 22 quilòmetres de
muntanya i pla, amb marxa nocturna sota la lluna plena de gener, fred, boira i
mal camí, ens separam en dos grups, uns en cotxe i els altres en tren, ens
acomiadam i tornam cap a casa ja pensant en la sortida del proper dijous.
