BATRE A L’ERA.

Es interessant recordar com treballaven el gra els nostres avantpassats amb un medis que rés tenen a veure amb els que hi ha en l’actualitat.

Si pugeu a la Serra de Tramuntana, voreu molts de cercles de terra plana, envoltats de pedres, que es troben col·locats a llocs ben ventilats amunt de una lloma, per aprofitar la força del vent. Son les Eres.

Girant la vista cap enrere (tampoc fa tants d’anys), la pagesia de les illes recoïa el gra de l’ordi, blat o civada d’aquesta manera:

Després de la sembra, al mes Juny s’avia de SEGAR, una feina molt feixuga que es feia amb la participació de moltes persones i que consisteix en tallar de forma manual els diferents tipus de plantacions.

Una vegada segat, es feien ses GARBES.

 

Varies falçades formaven una GAVELLA, i cada 6 o 9 gavelles formen una GARBA  (que se fermaven amb vencills) i cada 10 garbes feien un CAVALLÓ.

 

 

Els bris que quedaven a terra eren arreplegats per les espigoladores.

“Segador bon segador

quantes garbes m’has segades?

set o vuit n’he embolicades

no arriba a un cavalló”

L’ERA, com hem dit, té forma circular i se feien a llocs a on pegava més el vent.

 

 

 

Per fer el trespol que quedés ben llis, primer s’espedregava i llavors se passava l’esterrossador o el carretó per damunt. Se regava amb molta d’aigua fins que la terra s’amarés un mix pam i després se deixava eixugar.  Quan la terra ja havia assecat, es tornava a passar es carretó fins que el terreny quedés ben fort i llis. L’Era que hi ha a Sa Trapa, perfectament conservada, es un bon exemple per observar  lo que hem dit.

A l’alba sortia la gent a GARBEJAR, o sigui, es transportaven les garbes amb  carros especials mes baixos i amples que els normals per poder-hi posar moltes garbes i portar-les fins L’Era. Es deien carros de garbejar.

Una vegada a l’Era, es tiraven les garbes al redol i començava la feina d’EMBULLAR.

 

 

Consistia en fer passar la bístia per damunt les garbes per desfer-les amb l’ajuda de varies persones que també o feien amb una forca.

Una vegada estaien les garbes desfetes i esteses, se començava la feina de BATRE, normalment amb una o dues bísties que eren manades pel TOCADOR O PARELLER.

 

 

Consistia  en fer passar el carretó per damunt la palla  per separar el gra de l’espiga, i mentrestant rodava, els BATADORS anaven girant la palla amb la forca perquè s’estufés.

“Per batre en el món no hi ha

com les egües fen ferrades,

que peguen unes potades

que s’era fan tremolar”

Una vegada fet això varies persones es posaven a RAMPINAR, feina que consistia en passar els rampins per retirar la palla.

A llavors tocava VENTAR la palla per separar-la del gra.

 

 

Consistia  en llançar a l’aire la palla i el gra amb les forques per tal que el vent s’endugués la palla i el gra quedés a terra.

 

Després d’haver-hi ventat, a terra, mesclat amb el gra, s’hi trobaven restes de plantes i llavors per lo qual s’avia  d’ERERAR.

 

 

Un erer era un garbell gros per porgar que se col·locava damunt unes forques de ullastre i que canviava de malla en funció de si havien batut ordi, blat o civada.

 

 

Sacsejant l’erer el gra passava i les restes, anomenades BALEIGS  quedaven.

 

Ja no més quedava ensacar el gra i beneir-lo amb aquestes paraules  “Déu mos do la maina”  i portar-lo al graner.

Era costum que mentre durava la feina de batre el tocador o pareller cantés.
 

Mireu tota aquesta tasca en aquest vídeo que hem trobat per la Xarxa.