viernes, 13 de enero de 2012

CASTELL D’ALARÓ.


Avui, dijous 12 de gener, em volgut fer la mítica excursió del Castell d’Alaró. Hem recorregut 12,310 quilòmetres  de pujada  i devallada (el Puig té 822 metres d’alçada)  i hem tardat 4,35 hores. Encara que l’excursió no se pot considerar difícil, es bastant fotuda i em arribat la majoría de noltros esclatats.
                                
Ja sabeu que aquí no trobareu explicacións técniques sobre l’excursió. Per averiguar aquestes dades heu d’entrar a blogs especialiçats que hi ha i molt bons, per exemple, el Blog d’en Antonio Sureda “Senderismo de Socay” o “Tresques per Tramuntana” o “Mis días de Montaña”…a qualsevol d’aquestes págines que están resenyades al costat d’aquest blog, hi trobareu explicacións técniques e informatives molt completes sobre totes les excursións de la nostra terra.  Noltros contam altres coses. Som un grup de jubilats (per tant  ja som tots granats),  que ens agrada caminar i trescar (si porem) per contemplar el tresors que tenim en la nostra illa, i aquí en aquestes línies ens limitam a contar les nostres experiències, lo que trovam i ens passa en les nostres sortides. No tenim cap altra aspiració. I a més, les volem comentar en la llengua de la nostra terra, malgrat hi hagi qualque falta d'ortografía (que ja vos demanam disculpes), per que l'estimam i no volem que es perdi. Al meyns noltros col·laborarem amb aquest sentit, sempre que poguem i com poguem.

Com hem dit, doncs, avui ens hem decidit a pujar al Castell desde Alaró (perque ja sabeu que també se pot pujar des de Orient), un dels tres castells “roquers” que tenim a l’illa, a més del  de Santueri a Felanitx i el des Rei a Pollença.
Hem deixat el cotxes just a la vorera del camí que va cap el Castell,  i ens hem possat a caminar. Després de passar per les possessións de “Son Curt”  (per cert, em lletgit que aquí se guarda una biblioteca molt voluminosa, però encara sense catalogar) y per la de “Penyaflor”, ens hem dirigit cap les Cases des Verger, al Restaurant, finca que perteneix a la familia Ordines i que desde fa temps manté una serie de pleits amb la propietat del Castell (les finques son colindants), per les obres que es fan allà dalt, per les restauracións dels camíns e inclós per les someretes que tenía el donat del Castell pasturant per la muntanya…
En aquesta excursió tot es pujada i després devallada, no hi ha res pla. No es una excursió difícil però es fotuda. Ho diem per que els genolls abans de arribar-hi al restaurant, ja ens anaven avisant.  A més, avui duiem a un expert excursionista amb noltros que ens feia agafar les dreçeres i, si bé s‘acortan distàncies, les pujades es fan més feixugues. 

Abans de arribar-hi a “Es Verger”, ens hem turat a berenar. Adalt del penyal estava el Castell. El miravem i compreníem tot lo que conta l’historia per els que han intentat  conquistar-ho. Allà dalt, com ja vorem, hi había tota una infraestructura per poder sobreviure un assetjament,  perfectament organitzada. Sabem que els Cristians resistiren allà dalt 8 anys i 6 mesos l’assetjament mulsulmà I la veritat que no ens extranya.
Després de berenar, hem agafat la sendera i en començat a pujar de valent, sempre tenin la vista fixada en el castell que poc a poc s’anava apropant.  Ens hem trobat amb una colla de marjers del Consell que estaven reparant el camí empedregat . Després de recórrer tot el Camí de pedra, hem arribat a la porta forana del Castell, i ens hem aturat com tothom en aquell lloc per fer-nos unes fotos. Aquest lloc li diuen el “constipador”, perque tothom s’atura allí suat i amb el vent que hi pega es fácil agafar una pipida.
El Castell d’Alaró está regit per una Fundació que forma part l’Ajuntament, el Consell i l’Isglésia. Aquesta Fundació ha rehabilitat lo que sirá l’hostatgería i hara volen arreglar també les murades del Castell que es troben molt deteriorades.

Allà dalt, em parlat amb Xisco Fernández, el donat, un anarquista confesat membre de la CNT, que ens ha explicat que du allà dalt 14 anys. Viu allí i l’agrada la feina que fa. Hem lletgit que el Ajuntament d’Alaró te obert un concurs que acaba el próxim mes de febrer per dur l’hostatgería. Malgrat això, creim que en Xisco té la feina asegurada, perque no deu haber-hi molta gent interessada en fer  lo que ell fa, viure allí tot sol, i pujar el material amb la somereta que té allà dalt.
Aquest Castell es una construcció militar del qual hi ha constància histórica des de l’any 902 i va ser construït pels habitants cristians de Mallorca per defensar-se dels atacs dels pirates. L’any 1285, quan les tropes de l’Infant Alfons ocuparen Mallorca, el Castell va ser defensat per un grup afins al Rey en Jaume II, entre ells, Cabrit i Bassa, que tots sabem com varen morir un any després.

A les portes del Castell se poden veure perfectament conservades “les pollegueres” que s’empleaven per tancar-les  i els forats per passar la post per embarrar-les.

Noltros hem arribar a la explanada que hi ha devant  la capella (una petita ermita que data del any 1622) i un parell de noltros ens hem anat a veure la Cova de Sant Antoni, que es troba en la “Torre de Sa Cova “ o “Presó dels Moros”, que está a l’altra costat del penyal, a la part Sud de la Mola del Castell. Abans de anar-hí, hem contemplat una de les millors vistes que hi ha de Mallorca.
Per la part de darrera de la Mola, el Puig de l‘Alcadena, Sollerich, el Puig de Sant Miquel, Es Tossals…verdaderament  impressionant. Per la part de davant, a més de la Serra, la finca d’es Verger, abaix, i després una bona part del Pla de Mallorca i una part important de la franja marítima de l’illa fins la badía de Palma. Unes vistes inmillorables, que ens dies de bona visibilidad (avui no ho hera malgrat el día expléndit que feia), es poren veure Eivissa i Menorca, ens han dit.

De camí cap a la Cova, en trobat una parell d’aljubs de l’era musulmana, sitjes per fer carbó, forns de calç… Allà dalt tenían tot lo suficient per sobreviure el temps que volguessin. Els nostres avantpassats s’ho varen montar molt bé allà dalt.
Després de caminar un bon troç seguint unes fites, hem trobat les ruines de la Torre de Sa Cova. Per definir aquesta Cova que dona al abisme del Cingle d’en Cladera, copiarem lo que va escriure d’ella L’Arxiduc Lluís Salvador a 1897, que a pesar dels anys transcorreguts, aquesta definició s’adapta perfectament encara a l’actualitat: “De l’oratori un sender devalla entre pins i alzines fins a la cova, passa vora aljubs ambvolta fins que arriba a l’avançada torre de sa cova. A la vora s’ha practicat un artistic tall a la roca perqué la cona de Sant Antoni tengui la llum suficient. En aquesta cova no més s’hi pot entrar acotant el cap, ja que es molt baixa; davall té un fondal pregon. A qualsevol banda que es miri, l’aigua regalima de les roques.

El sól es esquerp i relliscadís. Si algú escriu sobre el mur de roca, l’escriptura es recobreix pe una mena de vernís clar de manera que es manté legible durant anys”.  Com diem, no pot estar definida millor encara ara.

La tornada cap l’oratori es fa pesadeta perque hem baixat bastant per arribar-hi. La sensació de dinar de “pa amb butxaca” asseguts en aquella explanadeta contemplat aquelles vistes, no es pot definir. A més, que hem tingut la sort de topar amb un día molt bó, com hem dit. 
Com “l’anarco” tenía la cafetera rompuda, no em pogut fer el cafetet i em comenzat la davallada, aquest pic pel camí natural de la ruta de la pedra en sec (un trancagenolls).

Peró, malgrat que ens queixem, ningú "ens lleva lo ballat", com diuen es forasters. A valgut la pena pujar de nou al Castell i disfrutar d'un día de natura que ha estat inoblidable. El “ibuprofeno” farà miracles, com sempre, amb els genolls i ja estem preparats per la propera.

Salut i sort!.
                         Les fotos son den Miquel Barceló, Trigo i meves
                                                      La partida
                                           Camí que hem agafat
                                                Camí de Pujada
                               Restaurant des Verger a mitad de camí
                                           El Castell vist d'abaix
                                            Cada vegada més a prop
                                          Inici del camí empedregat
                                                      L'arribada
                                                 Entrada al recinte
                                                           Interior
                                                          L'Oratori
                          Interior de la Capella. Al costats Cabrit i Bassa
                          Part de darrera. Sollerich...Puig de Sant Miquel
                                                   Vistes del Pla
                                                         Aljub
                                           Interior de un aljub
                                                    Altra aljub
                                   Cercant Sa Cova de Sant Antoni
                                                       Sa Cova
                                            Sa somereta portadora
                                                       Ens anem
                                         Començam la baixada
                                 La mare blanca i tots el fills marrons
                                    Aquesta vadella ens va despedir
                                                               La ruta de pedra en sec
                                                                   La foto ja ho diu  
                                                                    GPS de la volta
                                 


viernes, 6 de enero de 2012

SA GUBIA-PAS DE SA FESA.


Aquest dijous, 5 de Gener, nit de Reis, hem decidit fer una excursió  a propet de Palma,  per poder portar alguns de noltros als seus néts a veure la cavalcada dels Reis. Així doncs, hem decidit anar fins a Sa Gubia, al terme de Bunyola, i pujar fins al cim del Puig de S’Alqueria, una excursió fàcil i molt maca per les vistes que s’albiren des d'allí.



El punt de trobada ha estat avui en el terme de Son Nassi Vell, més concretament, en l'aparcament de Ca’n  Penasso. Allí hem deixat els cotxes i ens hem posat a caminar per la carretera direcció a Sóller fins a trobar, al cap d'uns 800 metres a l'esquerra, el camí de “S’Alqueria d’Avall”, que hem agafat en direcció a la casa per sol·licitar permís al propietari, l’amo Biel Cañellas, per passar-hi. No hem trobat a ningú, i com era prestet, no hem volgut molestar i em decidit passar. Ens hem dirigit cap a la barrera del camí de Muntanya i de Pastorix (que no es altra que l’antic camí de Bunyola a Valldemossa).  Després de deixar-la altra vegada tancada, ens em posat  a caminar.

El camí, molt ben cuidat, és de pujada contínua en zig zag, de fàcil accés, perfecte per caminar. Si es vol escurçar la caminada, existeixen una sèrie de senderes entre les alzines i les oliveres que van enllaçant el citat camí, també d'accés fàcil.

Mentre puges vas guanyant ràpidament altura i les vistes cap al poble de Bunyola entre el Puig de Son Poc i de Son Nassi són cada vegada més espectaculars. Existeixen diversos Aljubs reconvertits en aixoplugats per  ovelles, amb la corresponent cisterna adossada als mateixos. També hem trobat un abeurador  per a les mateixes.

A les 11 hores, després de caminar aproximadament uns tres quilòmetres, hem arribat al punt que assenyala el “Mirador de Leandro Ximenis” (gran excursionista i un dels fundadors del Foment de Turisme 1864-1938), que el citat Foment va construir en la seva memòria en 1958. Allí, abans de pujar per la sendera fins al cim del Puig de S’Alqueria on es troba el mirador, hem berenat ràpidament per que el fred i un vent  molestós no ens convidava a quedar-nos més temps allí aturats.

El nostre veterà sherpa, quan ha vist l'empinat  d’aquell caminoi que condueix al cim, ha decidit esperar-nos allí mentre passejava pels voltants (a peu pla). La resta del grup hem iniciat l'ascens per aquell caminet que, en menys de 10 minuts, ens ha portat fins al cim.
Després de passar per un botador que traspassa una reixeta uns metres abans d'arribar al cim i que suposem que està aquí perquè les ovelles no es fotin per avall, arribem al mirador, i la veritat és que les vistes són impressionants: La Serra d’Alfàbia, la Comuna de Bunyola, la Badia de Palma, el Penyal d’Honor, el Puig de Gatatzó, el Puig Major, Massanella…

Allí mateix hi ha una columna ( un índex geodèsic) que presideix aquell lloc privilegiat. Uns metres més a baix es troba el refugi que el Foment de Turisme va construir també. Es una caseta amb una llar el qual es troba ja en un lamentable estat de conservació.

Des del mirador, la paret vertical de Sa Gubia és impressionant. Estem a 609 metres d'altura i per aquest lloc, nombrosos aficionats a l'escalada solen practicar aquest arriscat esport. Diem arriscat, perquè sense anar més lluny, fa uns mesos, al juny del any passat , un alemany de 28 anys va perdre la vida precipitant-se al buit quan practicava l'escalada sense protecció de corda. Llegim en el “Diari de Mallorca” d'aquelles dates que “Un altre expert escalador mallorquí explica que els practicants de el “sol integral” són una minoria. Hi ha centenars de persones que fan escalada a Mallorca, i els que ho fan sense corda seran quatre o cinc. Normalment ho fan en vies concretes, de nivell baix i que coneixen  molt bé, i ells solen ser gent molt preparada. En qualsevol cas és un risc, perquè si et falla una mà en buscar la presa següent, caus i la caiguda és mortal. 


                                                                                                              

El que fa escalada sense cordes ho sap, i ho assumeix”. Noltros mirem cap avall (es diu el clot de l’ infern) i no arribem a comprendre com algú pot arriscar la seva vida d'aquesta manera.


Després de contemplar aquell bell paisatge, iniciem de nou la baixada fins a on ens esperava el nostre company, en el monòlit-homenatge a “Leandro Ximenis”. Com era prest, hem decidit continuar per aquell llarg camí que condueix a les “Cases de Muntanya”. Allà a baix sentíem el rugir d'un helicòpter i després ens ha sortit des “Clot de l’infern”  i hem vist com anava pujant fins a desaparèixer del lloc. Era un helicòpter del 112  “un altre accident” (hem pensat la majoria) i en un moment  ha desaparegut.  Ai Déu meuet !.
Em caminat  uns vint minuts i  hem decidit donar-nos la volta per tornar pel mateix camí. Però mira per on, ens hem trobat amb un expert excursionista que acompanyat per un amic i les seves dones, ens ha indicat que era molt millor que tornéssim per Biniforani,  travessant  el “Pas de Sa Fesa” que no coneixíem. Com ens ha indicat que el temps era el mateix i la baixada no tenia cap inconvenient, hem tornat altra vegada enrere per passar per aquell tram del camí de “Muntanya”, ara tots plegats, fins a una sendera que hi ha just després de la caseta on hi ha un carro molt antic i espenyat  que ens condueix, a través d'un terreny àrid però llaurat de la Serra de Son Socíes, cap  el “Pas” abans esmentat.
És un pas summament estret entre dues grans roques (Fesa = obert amb un tall llarguer),  en el centre de les quals hi ha un “botador” que no sabem que fot allí, però que has de sortejar per sortir per aquell caminoi  al “Comellar de l’ínfern”, un bosc molt espès d'alzines amb molta fullaca  i bastant inclinat, que feia molt difícil el descens pel risc de fotre una relliscada i donar-te una bona culada. El nostre sherpa veterà sen “recordava” a cada moment de l'experimentat excursionista que ens ha assenyalat aquesta ruta i que ja ens havia “abandonat” allí a la nostra sort.
Hem baixat,  amb molta cura, pel caminet  que hi ha en aquell frondós bosc, i només sentiem darrere de noltros com el nostre sherpa anava  flastomant. Al final hem baixat aquell pendent  tots sense novetat, però “amb les pastilles dels frens completament gastades” com ens ha dit el nostre company que sempre va darrera.

Després hem agafat el camí de Biniforani i ens hem dirigit a la recerca de la carretera de Sóller. Els grans safareigs que es nodreixen d'algunes fonts naturals, són espectaculars i el passeig per aquest lloc ha resultat molt agradable. En total em recorregut 8,230 quilòmetres i em tardat 4,45 hores.

Doncs fins la propera que serà, si Déu vol, el próxim dijous com sempre.
Salut i sort!.

                             Les fotos son den Miquel Barceló i meves

Planol de la cursa
Camí de S'Alqueria d'Avall que em de agafar
Convé demanar permís a l'amo en Biel per passar
Camí de Muntanya
Bunyola cada vegada més avall
Aixoplugat
Hi ha uns quants
Panoràmica  pujant
Altra
Abeurador per ovelles
Monolit a Leandro Ximenis.Ara em de agafar el caminoi de darrera
Cap el cim del Puig de S'alqueria
Vistes fantàstiques
Mirador
El Pla
Sa Comuna de Bunyola
Es Pas de Sa Fesa
Biniforani
Aigua de manantial









miércoles, 4 de enero de 2012

GENTE BORDE.


Aunque el D.R.A.E. no lo señala así, por borde se entiende popularmente   aquella persona que cae mal desde un principio, ya sea por su antipatía, por lo que dice o por lo que hace. 

En el blog “41º a la sombra”, señala su autor que lo primero que tiene que tener en cuenta el aprendiz de borde, es procurar no ser demasiado franco, es decir, sus verdaderos pensamientos y sus sentimientos no deben aparecer claramente de cara a la galería, pues se pueden presentar contradicciones que son muy mal vistas por los puristas y los moralistas; tampoco es necesario ser franco con los amigos pues estos terminarán conociendo, a poco que se fijen, las inclinaciones y verdaderas intenciones del borde. 

Pero cuando uno ya es un borde hecho y derecho, se tiene que subir la autoestima, incluso rayando la prepotencia, pero poco a poco, no sea que se le vea demasiado el plumero. Un poco de grosería, de vez en cuando, tampoco viene mal para parecer más borde aún, pero sin llegar a caer en lo grotesco, porque los bordes suelen ser por norma general, gente muy bien preparada, y normalmente hacen alarde siempre de su cultura para fardar o sacarse argumentos de la manga, importándoles un bledo si pueden herir especialmente la sensibilidad de los demás. Para eso son bordes.
Del engaño hacen siempre un arte, pues los bordes siempre están expuestos al ojo crítico de los que tienen ciertas dotes de observación, aunque tienen que ir con mucho tacto en este sentido, porque si se les pilla con una mentira, encima de bordes después se les puede llamar otra cosa acordándose de su madre.

El borde se ejercita siempre en el innoble acto de la demagogia. Esto ayuda mucho en los enfrentamientos, porque sus incondicionales, que siempre se creen más listos que los demás, suelen reírles las gracias y aplauden  las puñaladas traperas que con cierta agudeza y acierto practican con asiduidad. 

El borde, por regla general, lo es innato, aunque precisa ejercitarse a diario para creerse lo que dice y lo que hace. De esta forma, los granujas redomados y todos aquellos que actúan sin ningún miramiento, caiga quien caiga, ya han recorrido gran parte del camino para llegar a ser ¡UN GRAN BORDE!. 

Sin miedo a caer en lo grotesco, por eso son unos bordes, pueden estar dando siempre caña al personal, sabiendo que con sus palabras u hechos ofenden y hieren a muchos. Eso les importa un bledo. Por algo se sienten superiores. 

Entre otras cualidades, el borde está siempre muy seguro y se auto-convence, aunque sabe que está obrando mal,  de que siempre lleva la razón y que no falla nunca en sus apreciaciones, aunque eso conlleve el sufrimiento de los demás. Tiene algo de sadismo en sus actuaciones. “ Si sufres, por lo que he dicho o por lo que hago, pues te jodes”, suelen pensar a menudo. 

¿A cuántos bordes conocemos?... 

Hay muchos y ¡GRANDES BORDES!. 

¡Salud y suerte!.