Avui, dijous 12 de gener, em volgut fer la mítica excursió del
Castell d’Alaró. Hem recorregut 12,310 quilòmetres de pujada i devallada (el Puig té 822 metres d’alçada) i hem tardat 4,35 hores. Encara que l’excursió
no se pot considerar difícil, es bastant fotuda i em arribat la majoría de
noltros esclatats.
Ja sabeu que aquí no trobareu explicacións técniques sobre
l’excursió. Per averiguar aquestes dades heu d’entrar a blogs especialiçats que
hi ha i molt bons, per exemple, el Blog d’en Antonio Sureda “Senderismo de
Socay” o “Tresques per Tramuntana” o “Mis días de Montaña”…a qualsevol
d’aquestes págines que están resenyades al costat d’aquest blog, hi trobareu
explicacións técniques e informatives molt completes sobre totes les excursións
de la nostra terra. Noltros contam
altres coses. Som un grup de jubilats (per tant ja som tots granats), que ens agrada caminar i trescar (si porem)
per contemplar el tresors que tenim en la nostra illa, i aquí en aquestes línies
ens limitam a contar les nostres experiències, lo que trovam i ens passa en les
nostres sortides. No tenim cap altra aspiració. I a més, les volem comentar en la llengua de la nostra terra, malgrat hi hagi qualque falta d'ortografía (que ja vos demanam disculpes), per que l'estimam i no volem que es perdi. Al meyns noltros col·laborarem amb aquest sentit, sempre que poguem i com poguem.
Com hem dit, doncs, avui ens hem decidit a
pujar al Castell desde Alaró (perque ja sabeu que també se pot pujar des de
Orient), un dels tres castells “roquers” que tenim a l’illa, a més del de Santueri a Felanitx i el des Rei a Pollença.
Hem deixat el cotxes just a la vorera del camí que va cap el Castell, i ens hem possat a caminar.
Després de passar per les possessións de “Son Curt” (per cert, em lletgit que aquí se guarda una biblioteca molt
voluminosa, però encara sense catalogar) y per la de “Penyaflor”, ens hem
dirigit cap les Cases des Verger, al Restaurant, finca que perteneix a la familia
Ordines i que desde fa temps manté una serie de pleits amb la propietat del
Castell (les finques son colindants), per les obres que es fan allà dalt, per
les restauracións dels camíns e inclós per les someretes que tenía el donat del
Castell pasturant per la muntanya…
En aquesta excursió tot es pujada i després devallada,
no hi ha res pla. No es una excursió difícil però es fotuda. Ho diem per que els
genolls abans de arribar-hi al restaurant, ja ens anaven avisant. A més, avui duiem a un expert excursionista
amb noltros que ens feia agafar les dreçeres i, si bé s‘acortan distàncies, les
pujades es fan més feixugues.
Abans de arribar-hi a “Es Verger”, ens hem turat a
berenar. Adalt del penyal estava el Castell. El miravem i compreníem tot lo que
conta l’historia per els que han intentat conquistar-ho. Allà dalt, com ja vorem, hi
había tota una infraestructura per poder sobreviure un assetjament, perfectament organitzada. Sabem que els
Cristians resistiren allà dalt 8 anys i 6 mesos l’assetjament mulsulmà I la
veritat que no ens extranya.
Després de berenar, hem agafat la sendera i en
començat a pujar de valent, sempre tenin la vista fixada en el castell que poc
a poc s’anava apropant. Ens hem trobat
amb una colla de marjers del Consell que estaven reparant el camí empedregat .
Després de recórrer tot el Camí de pedra, hem arribat a la porta forana del
Castell, i ens hem aturat com tothom en aquell lloc per fer-nos unes fotos.
Aquest lloc li diuen el “constipador”, perque tothom s’atura allí suat i amb el
vent que hi pega es fácil agafar una pipida. El Castell d’Alaró está regit per una Fundació que forma part l’Ajuntament, el Consell i l’Isglésia. Aquesta Fundació ha rehabilitat lo que sirá l’hostatgería i hara volen arreglar també les murades del Castell que es troben molt deteriorades.
Allà dalt, em parlat amb Xisco Fernández,
el donat, un anarquista confesat membre de la CNT, que ens ha explicat que du
allà dalt 14 anys. Viu allí i l’agrada la feina que fa. Hem lletgit que el
Ajuntament d’Alaró te obert un concurs que acaba el próxim mes de febrer per
dur l’hostatgería. Malgrat això, creim que en Xisco té la feina asegurada, perque
no deu haber-hi molta gent interessada en fer lo que ell fa, viure allí tot sol, i pujar el
material amb la somereta que té allà dalt.
Aquest Castell es una construcció militar del qual hi
ha constància histórica des de l’any 902 i va ser construït pels habitants cristians
de Mallorca per defensar-se dels atacs dels pirates. L’any 1285, quan les
tropes de l’Infant Alfons ocuparen Mallorca, el Castell va ser defensat per un
grup afins al Rey en Jaume II, entre ells, Cabrit i Bassa, que tots sabem
com varen morir un any després. 
A les portes del Castell se poden veure perfectament
conservades “les pollegueres” que s’empleaven per tancar-les i els forats per passar la post per
embarrar-les.
Noltros hem arribar a la explanada que hi ha devant la capella (una petita ermita que data del any
1622) i un parell de noltros ens hem anat a veure la Cova de Sant Antoni, que
es troba en la “Torre de Sa Cova “ o “Presó dels Moros”, que está a l’altra
costat del penyal, a la part Sud de la Mola del Castell. Abans de anar-hí, hem
contemplat una de les millors vistes que hi ha de Mallorca.
Per la part de
darrera de la Mola, el Puig de l‘Alcadena, Sollerich, el Puig de Sant Miquel,
Es Tossals…verdaderament impressionant.
Per la part de davant, a més de la Serra, la finca d’es Verger, abaix, i després
una bona part del Pla de Mallorca i una part important de la franja marítima de
l’illa fins la badía de Palma. Unes vistes inmillorables, que ens dies de bona
visibilidad (avui no ho hera malgrat el día expléndit que feia), es poren veure Eivissa i Menorca, ens han dit.
De camí cap a la Cova, en trobat una parell d’aljubs
de l’era musulmana, sitjes per fer carbó, forns de calç… Allà dalt tenían tot
lo suficient per sobreviure el temps que volguessin. Els nostres avantpassats s’ho
varen montar molt bé allà dalt.
Després de caminar un bon troç seguint unes fites, hem
trobat les ruines de la Torre de Sa Cova. Per definir aquesta Cova que dona al
abisme del Cingle d’en Cladera, copiarem lo que va escriure d’ella L’Arxiduc Lluís
Salvador a 1897, que a pesar dels anys transcorreguts, aquesta definició s’adapta
perfectament encara a l’actualitat: “De
l’oratori un sender devalla entre pins i alzines fins a la cova, passa vora
aljubs ambvolta fins que arriba a l’avançada torre de sa cova. A la vora s’ha
practicat un artistic tall a la roca perqué la cona de Sant Antoni tengui la
llum suficient. En aquesta cova no més s’hi pot entrar acotant el cap, ja que
es molt baixa; davall té un fondal pregon. A qualsevol banda que es miri, l’aigua
regalima de les roques.
El sól es esquerp i relliscadís. Si algú escriu sobre
el mur de roca, l’escriptura es recobreix pe una mena de vernís clar de manera
que es manté legible durant anys”. Com
diem, no pot estar definida millor encara ara.
La tornada cap l’oratori es fa pesadeta perque hem
baixat bastant per arribar-hi. La sensació de dinar de “pa amb butxaca”
asseguts en aquella explanadeta contemplat aquelles vistes, no es pot definir.
A més, que hem tingut la sort de topar amb un día molt bó, com hem dit.
Com “l’anarco” tenía la cafetera rompuda, no em pogut
fer el cafetet i em comenzat la davallada, aquest pic pel camí natural de la
ruta de la pedra en sec (un trancagenolls). Peró, malgrat que ens queixem, ningú "ens lleva lo ballat", com diuen es forasters. A valgut la pena pujar de nou al Castell i disfrutar d'un día de natura que ha estat inoblidable. El “ibuprofeno” farà miracles, com sempre, amb els genolls i ja estem preparats per la propera.
Salut i sort!.
Les fotos son den Miquel Barceló, Trigo i meves
