Una de les cales verges que ens
faltava visitar era Cala d’Egos d’Andratx. Es una excursió que permet moltes
variants, seient la més curta, una de uns 30 minuts de caminada que ara
comentarem, encara que noltros com teníem caminera, hem fet una volta de 10 quilòmetres.
L’excursió comença al Port d’Andratx,
a on hem arribat amb un parell de cotxes. Bordejant el Port per l’Avinguda
Gabriel Roca Garcías, hem girat a la dreta pel Carrer Aldea Blanca fins arribar
a una bifurcació que senyala a l’esquerra, cap l’hotel Mon Port, i a la dreta,
el carrer Cala d’Egos. Per aquí hem
deixat el cotxes i seguint aquest carrer hem passat un ample portell a on
comença un camí, també asfaltat, pintat de grog.
Si se vol fer l’excursió curta, se pot
pujar amb el cotxe per aquest camí que, amb un tirany i corbes considerables,
te portarà fins d’alt d’aquest vesant de la muntanya, on hi ha una petita
explanada per deixar els cotxes, per després continuar durant un parell de
minuts a peu per pel mateix camí, però ara sense asfalt, fins arribar al cim.
Una vegada a d’alt, ens adonem que l’altura
que hem pujat es considerable i les vistes cap el mar son molt maques.
Et
trobes dos camins: un cap a l’esquerra que es el que davalla cap a la Cala,
primer per una pista i després per una sendera que va bordejant el mar fins
arribar a la Cala (que es por on pujarem noltros després), i altre cap a la
dreta que puja encara més i es el camí que porta a S’Arracó, que es el que hem
enfilat noltros.
Cal dir, que la pujada a peu des de el
Port se fa feixuga, tant si camines per la pista asfaltada, com si fas les dreceres
que hi ha a través del bosc de pins, unes dreceres molt ben definides i trepitjades
que t’estalvien metres de recorregut, però que te foten les frontisses dels
genolls...a gust del consumidor. Noltros
hem pujat per les dreceres, uns 30 minuts de forta pujada.
A d’alt de tot estan fent un xalet grandiós
a la muntanya, amb grues, excavadores, vibradores, etc. etc. amb un renou que
es sent fins al Port, desgavell ja clàssic, per desgracia, que permet
l’Ajuntament d’Andratx.
Volíem berenar, però el soroll d’aquestes
obres ens ha fet caminar uns minuts mes fins que l’hem deixat de sentir. En el
camí, baix una ombra de pins, el Degà ens ha permet
treure els tapins per berenar.
Els que ja estàven mix esclafats per
la pujada, veien que cada vegada ens allunàvem més del mar seguint aquest
llaaaarg camí, però els ha animat quan uns foranes han passat devora noltros i
ens ha dit que més endavant trobaríem una bifurcació a l’esquerra que davalla cap
a la Cala...¡Al·leluia!.
Ara teníem el mar molt lluny i des de
allà dalt veiem el camí que anava davallant serpentejant cap a
Cala d’Egos, però no trobàvem la bifurcació que ens havien dit per on poder davallar.
Ala fi, qualcú ha dit que menys xerrar i mirar i havíem de continuar caminant fins
que trobéssim la davallada...
Havíem caminat més de mitja hora per
aquell camí que condueix a S’Arracó quan, a la fi, hem vist la desviació que cercavem, un camí
que amb fort tirany s’anava per avall i que estava tancat amb una filera de
pedres. Uns estrangers que pujàvem ens deien que per anar a S’Arracó teníem que
continuar per l’altre camí, perque aquest no conduia a lloc, i s’han quedat sorpresos
quan els hem dit que precisament era allà a on anàvem noltros.
La davallada per aquest camí fins a la
cala, per on solen davallar excursioners amb “squats”, s’ha fet llarga. 8
quilòmetres portàvem ja recorreguts quan hem arribat devora la mar.
Cala d’Egos es una Cala verge de
pedretes polides. No hi ha sorra ni tampoc cap lloc a on te puguis protegir del
Sol.
L’aigua transparent ens ha permet mirar a veure si havia grumes. No hi havia i el capfico ha estat un verdader
plaer.
Cadascú ha procurat cercar un poquet
d’ombra a on ha pogut i allà hem estat
contemplant aquell magnífic indret durant una bona estona.
Un enorme iot estava
fondejat al front de la cala, mentre alguns dels seus tripulants voltaven amb
una llanxa i se llançaven a l’aigua.
“Això es vida i lo demés es cuento”, a dit
un de noltros. I es vera.
Mes tard, quan ens anàvem, ha vingut la clàssica
“golondrina” carregada de gent...
Per dinar hem cercat una bona ombra
just al torrent que desemboca a la cala, a on feia un estar de reis pel airet
que bufaba. Allà hem tret el que cadascú portava a la motxilla i mentre
menjaven, com no podia faltar, hem tret a col·lació el resultat de les darreres
eleccions. Encara que la majoria sempre solem estar d’acord, sempre hi ha
qualcú que discrepa, el que fa que les converses siguin molt fructuoses i a
vegades fins acalorides. Aixi intentam arreglar el mon.
Just allà devora comença la sendera
que, bordejant el penya-segat, ens portarà de nou fins d’alt de la muntanya,
allà a on estant fent el xalet.
Al principi el tirany es fort, però les vistes
que s’albiren te fa aturar-te cada moment per gaudir de elles i treure fotografies.
Però el darrer tram ha estat el mes
pesat, perque el grup s’ha estimat més agafar un camí que tirava per amunt del
pinar per considerar que seria més curt, en lloc que anar per altra camí a
l’esquerra que es trobava fitat i que te portava al mateix lloc però caminant
pel vesant tira, tira. Que hem de fer!.
Una vegada a d’alt, tots han volgut
davallar per les dreceres menys un, que s’ha estimat més fer-ho pel camí
asfaltat per contemplar les vistes del Port d'Andratx.
Una vegada en el cotxes hem acordat
anar a prendre els cafetets i gin tònics al Port, en una terrasseta devora el
mar. Allà estàvem asseguts gaudint del panorama fins que “Speedy González”, un
compañy al que sempre li entra la frissor, ens ha fet aixecar de cop i partir
cap a Palma.
Una excursió molt maca de 10,200 quilòmetres,
que se pot fer molt més curta com hem dit, i també molt més llarga si parteixes
de Sant Elm, per exemple.
(Fotografies: Miquel Barceló, "Trigo", Xim Fuster i meves, que poden ser utilitzades per qualsevol usuari)
No hay comentarios:
Publicar un comentario