¿HALLOWEEN?

Ho tenim molt bo de fer això d’oblidar els nostres costums, tradicions i senyes d’identitat, de vegades donam per més bons i adoptam amb facilitat els que venen de fora, especialment si arriben dels EUA.

Tot això em ve al magí per mor de la propera festa de Halloween, importada i calcada la seva estètica i dinàmica del gran país de l’oncle Sam, és típica la imatge dels nins nord-americans corrent pels carrers disfressats de bruixa, fantasma o dimoni demanant llepolies als veïns, però els orígens d’aquesta festa es remunten als celtes i fou importada als Estats Units pels emigrants irlandesos del segle XIX .

  

La història del Halloween ve de fa més de 2.500 anys quan l’any dels celtes acabava al final de l’estiu, a finals del nostre mes d’octubre, traslladaven el bestiar dels prats als estables per a passar l’hivern. Aquest darrer dia temien que els esperits sortissin dels cementeris i s’apoderessin dels cossos dels vius per a ressuscitar. Per a evitar-ho els celtes embrutaven les cases i les “guarnien” amb ossos, calaveres i altres coses desagradables per fer por i fer passar de llarg els morts.

Segles més tard l’església catòlica decidí substituir aquesta festivitat i cristianitzar-la per la de Tots Sants que a Anglaterra és diu “All Hallows’ Day” i la seva vigília “All Hallows’ Eve” frases que amb la tradició anglesa de les contraccions s’ha convertit en “Halloween”.

Dins la nostra cultura encara ara per Tots Sants a  nivell agrícola es considera una festa ramadera i a l'àmbit cristià és rendeix culte o recordança als morts. Segons el costumari de Joan Amades quan a Mallorca la gent anava a visitar els cementeris, vora les parets blanques aplicaven uns quants bancs de fusta i al damunt posaven uns fanals encesos, als vidres dels quals hi havia pintades creus i calaveres, aquests fanals donaven un aspecte tètric i fantàstic al recinte.  

Ara de cada dia és més estès el costum de portar flors a les tombes dels difunts ‑costum que no té gaire més d'un segle de tradició‑ i també decreixen les serenates i les bunyolades per Les Verges i els obsequis de "rosaris" dels padrins als fillols.

El fet que aquesta festa, a la americana, s’hagi implantat a la nostra cultura és, en gran mesura, per mor de l’enorme desplegament comercial i la publicitat engendrada pel cinema comercial dels Estats Units i el seu mercat mundial, també fomentada i emparada per alguns col·legis i sobretot amb el beneplàcit interessat dels grans magatzems.

 

Anys enrere a  casa nostra, al voltant d’aquestes dates, entre Les Verges i Tots Sants, temps de castanyes, panellets, bunyols i rosaris, també sortíem els infants pel carrer amb llanternes fetes amb melons i carabasses que havíem buidat, també amb fanals xinesos de paper plegat i recorríem els carrers del barri fent teringues cantant allò de:

...”Es sereno ha mort un moix

i l’ha duit en el Socós,

ha comprat un cèntim d’oli

i un panet de dos.

Per dinar, per sopar,

per sa nina no n’hi ha!”

 els infants d’aquell temps, no sabíem per què es feia això (al menys jo no ho sabia) però com moltes altres celebracions arribava el temps de fer-ho i algú, pares mares o padrins ens ho recordaven i estimulaven.

D’ençà d’un temps i d’una manera discreta, desinteressada però ferma, afavorida per entitats com l’OCB, associacions veïnals i APIMAS, amb el suport  d‘ajuntaments sensibles a les tradicions i festes populars, es va reincorporant la festa de “Les Llanternes” pot ser no sigui en les dates tradicionals ja que s’aprofita d’incloure-la en els programes de festes majors o de fi de curs, però gairebé sempre és al voltant de Les Verges o de Tots Sants, a Alcúdia es celebra pel mes d’agost, a Campanet per setembre, a Inca l’octubre, cercant informacions he sabut que a Vilafranca, Biniamar i S’Illot també la van incorporant, no és el cas de Palma que jo sàpiga.

Tant de bo que aquestes iniciatives vagin calant a la nostra societat, tant la d’arrel com la recent integrada, és així, poc a poc, constants, com feien els nostres padrins que hem d’anar ensenyant les tradicions i els costums que han anat conformant el nostre poble, nostra és la responsabilitat d’anar-ho transmetent tal com era, senzillament, sense afegitons, a la nostra manera.

 

...”Una taringa de tot el carrer,

en mitja hora passa

i en mitja hora ve.”

Eduard Mas.