PENYAL DELS BOUS.

Com que la pròxima sortida serà l’etapa reina d’aquest any amb una sortida de dimecres i dijous amb nit a un refugi, avui hem decidit fer una senzilla perquè ningú es fotés.

L’excursió que hem triat ha estat el Puig dels Bous, a Binissalem, una excursió de 7,600 quilòmetres i com que és curta, només dura unes tres horetes, hem quedat per dinar a Ca S’Hereu.

Érem onze els que hem partit cap Binissalem, tres en cotxes i la resta en tren. A l’estació ens hem replegat i amb un dia bo, però ennigulat, hem partit pel camí que creua la via del tren cap a ca n'Arabí, una ruta que no té pèrdua perquè és tota recta. A l’esquerra passem pel camí que porta a sa pedrera de Binissalem i un poquet més amunt, l’entrada del casal de Bellveure.

Continuem la marxa i una vegada hem passat per davant el restaurant de ca n'Arabí (conegut pels multitudinaris “fideus de veremar” que preparen cada any per sa verema), girem a la dreta per enfilar un camí sense asfaltar que ens portarà fins a un botador al costat d'una barrera de ferro que pertany a les cases de ca'n Pere Antoni.
 

Quan la meitat del grup ja l’ha botat ens n’hem adonat que la barrera estava oberta i la resta no ha hagut d’emprar l’escaleta de fusta. 

Hem aprofitat per berenar just a aquest lloc a on es troba un rètol que senyala “Sa Panada”, un penyal molt conegut a Binissalem.

Com que es tractava d’una excursió curta i fàcil, alguns no portaven ni motxilla, ni pals, per exemple el Degà del grup, el més veterà de tots. Ningú l’havia fet abans i encara que sabíem que es tractava d’una excursió curta, no sabíem que és bastant forta, perquè en mitja hora puges un desnivell de 270 metres entre carritxeres i roques (el puig dels Bous té 408 metres) que et fa suar de bon de veres.

Una altra barrera amb un altre rètol molt fet malbé assenyalant “Sa Panada” i deixes el camí per endinsar-te en un bosquet de pins, garrovers, alzines i matolls per una estreta sendera molt empinada que desapareix en una estoneta. 

Si per aquí, si per allà, encara gràcies al GPS que portava un company que ens senyalava a cada moment per on havíem d'anar perquè trescàvem i trescàvem per aquell bosc de matolls i roquissam sense veure el final del cim.

Les flastomies han començat a sentir-se perquè el que havia de ser un passeig per descansar els muscles, s’havia convertit en una forta ascensió que et feia emprar les mans per aferrar-te als matolls, els genolls per passar per davall d'una reixeta i els culs per passar d’una roca a altra.

Però hem arribat al cim i l’esforç ha valgut la pena. 

Les vistes són espectaculars: pel vessant Nord, la Serra de Tramuntana a on sobresurt el Puig d’Alaró i al vessant Sud tot el Pla de l’illa amb els pobles de Binissalem, Lloseta, Inca... una passada.

Una estona allà dalt i ja hem començat el descens cap al Coll d’en Simonet, altra vegada sense cap sendera ni fita que indiqui el camí per on havíem d’anar. 

El GPS ha començat a fer feina i per avall tothom com la processionària, un darrere d’altra.

Cal dir que com la davallada era al principi per terrenys verges amb forta pendent, hi havia algú que tenia por a relliscar, el que ha fet que la davallada fos més lenta del que és normal amb els nirvis d’alguns que passaven pena per l’hora d’arribada al restaurant. 

Però quan el nostre guia d’avui ha descobert la sendera fitada, la baixada s’ha fet més falaguera fins que hem sortit altra vegada al camí de ca n'Arabí, just devora unes cases a on hi ha unes escultures de pedra, sobretot morters gegants, que són dignes de veure.

Hem arribat d’hora al restaurant!, i tota la penada que han passat alguns ha quedat en no res en assaborir es plats del menú.

Una excursió curta però que no té res a veure amb un passeig, perquè és forta, encara que molt maca.

Fins a la propera!

(Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo" i meves).