lunes, 30 de noviembre de 2015

LA TRISTE REALIDAD.



Un buen día de estos despertaremos y nos anunciarán que la crisis ha terminado definitivamente. Correrán ríos de tinta escritos con nuestros dolores, celebrarán el fin de la pesadilla, nos harán creer que ha pasado el peligro aunque nos advertirán que todavía hay síntomas de debilidad y que hay que ser muy prudentes para evitar recaídas. Querrán que respiremos aliviados, que celebremos el acontecimiento, que depongamos la actitud crítica contra los poderes y nos prometerán que, poco a poco, volverá la tranquilidad a nuestras vidas.



Un buen día de estos, la crisis habrá terminado oficialmente y se nos quedará cara de bobos agradecidos, nos reprocharán nuestra desconfianza, darán por buenas las políticas de ajuste y volverán a dar cuerda al carrusel de la economía. Por supuesto, la crisis ecológica, la crisis del reparto desigual, la crisis de la imposibilidad de crecimiento infinito permanecerá intacta, aunque esa amenaza nunca haya sido publicada ni difundida y los que de verdad dominan el mundo habrán puesto punto final a esta crisis estafa –mitad realidad, mitad ficción-, cuyo origen es difícil de descifrar pero cuyos objetivos han sido claros y contundentes: HACERNOS RETROCEDER 30 AÑOS EN DERECHOS Y SALARIOS.


Un buen día de estos, cuando los SALARIOS SE HAYAN ABARATADO hasta límites tercermundistas; cuando el trabajos sea tan barato que deje de ser el factor determinante del producto; cuando hayan arrodillado a todas las profesiones para que sus saberes quepan en una nómina escuálida; cuando hayan amaestrado a la juventud del arte de trabajar casi gratis; cuando dispongan de una reserva de millones de personas paradas dispuestas a ser polivalentes, desplazables y amoldables con tal de huir del infierno de la desesperación, ENTONCES LA CRISIS HABRÁ TERMINADO.



Un buen día de estos, cuando los alumnos se hacinen en las aulas y se haya conseguido expulsar del sistema educativo a un 30% del profesorado sin dejar rastro visible de la hazaña; cuando la salud se compre y no se ofrezca; cuando nuestro estado de salud se parezca al de nuestra cuenta bancaria, cuando nos cobren por cada servicio, por cada derecho, por cada prestación, cuando las pensiones sean tardías y rácanas, cuando nos convenzan que necesitamos seguros privados para garantizar nuestra vidas, ENTONCES HABRÁ TERMINADO LA CRISIS.



Un buen día de estos, cuando hayan conseguido una nivelación a la baja de toda la estructura social y todos –excepto la cúpula puesta cuidadosamente a salvo en cada sector-, pisemos los charcos de la escasez o sintamos el aliento del miedo en nuestra espalda; cuando nos hayamos cansado de confrontarnos unos con otros y se hayan roto todos los puentes de solidaridad, ENTONCES NOS ANUNCIARÁN QUE LA CRISIS HA TERMINADO.


Nunca en tan poco tiempo se habrá conseguido tanto. Tan solo cinco años les han bastado para reducir a cenizas derechos que tardaron siglos en conquistarse y extenderse. Una devastación tan brutal del paisaje social solo se había conseguido en Europa a través de la guerra. Aunque, bien pensado, también en este caso ha sido el enemigo el que ha dictado las normas, la duración de los combates, la estrategia a seguir y las condiciones del armisticio.

Por eso, no solo me preocupa cuándo saldremos de la crisis, sino cómo saldremos de ella. Su gran triunfo será no sólo hacernos más pobres y desiguales, sino también más cobardes y resignados ya que sin estos últimos ingredientes el terreno que tan fácilmente han ganado entraría nuevamente en disputa.



De momento han dado marcha atrás al reloj de la historia  y le han ganado 30 años a sus intereses. Ahora quedan los últimos retoques al nuevo marcho social: un poco más de privatizaciones  por aquí, un poco de menos gasto público por allá y voilà: su obra estará concluida. Cuando el calendario marque cualquier día de estos, pero nuestras vidas hayan retrocedido hasta finales de los años setenta, decretarán el fin de la crisis y escucharemos por los medios las últimas condiciones de nuestra rendición...
                                                                                                                                             (C.Caballero).






sábado, 28 de noviembre de 2015

POLLO AL CHILINDRÓN.

INGREDIENTES:
1 pollo troceado
1 pimiento rojo
2 pimientos verdes para freír
2 cebollas
3 dientes de ajo
3 tomates de ramillete
2 hojas de laurel
1 vaso vino blanco
tacos de jamón (opcional)
sal, pimienta y aceite
Primero hemos de salpimentar el pollo y lo freiremos. Lo sacamos, reservamos y aprovechamos para quitarle la piel.
Ahora en el mismo aceite freiremos con las hojas de laurel los pimientos y la cebolla cortados a trocitos, los ajos laminados y los tomates rallados. Salpimentamos.
Una vez esté medio hecha la verdura meteremos los trozos de pollo y el vaso de vino blanco. Probamos el punto de sal, tapamos y dejamos cocer a fuego muy lento por espacio de 45 minutos para que vaya reduciendo.
Pasado este tiempo ya lo tenemos listo.
Bon profit!.


lunes, 23 de noviembre de 2015

PUIG DES VOLTOR (Esporles).


Tenim al Director General del nostre grup fotut i hem quedat amb un expert excursionista esporlerí per dur-nos a Sa Mola de Sarrià i pujar al Puig des Voltor, de 497 metres.

Dit i fet, hem aparcat els cotxes al davant de la porteta que puja a Maristel·la i allà ens estava esperant el nostre guia d’avui.



Eren les 9,30 hores i el dia es presentava bo per anar d’excursió amb una temperatura molt agradable pel temps que estem. Al principi la caminada transcorre per un agradable camí de carro que va pujant i pujant. 



Hem vist ja una sitja de carboner i un botador de fusta que el guia ha rebutjat per dir-nos que havíem de fer un poquet “d’aventura” i trescar per un atapit bosc d’alzines i pins que s’enfilava en fort pendent a la recerca del Puig des Voltor, la nostra meta d’avui.


Cal dir que"l'aventura", pujant i trescant, ha estat bastant forta i en alguns trams fins i tot perillosa, perquè hem hagut de passar per un lloc on el vertigen ha fet acte de presència per algun membre del grup. 




El penya-segat era considerable i pujant i pujant cada vegada es veia el poble d’Esporles més avall, encara que tot d'una hem agafat una sendera que ens ha portat cap a l'interior del bosc i el paparró s’ha passat.


Molt curiós aquest vessant del bosc, molt net, pràcticament sense matolls, però ple d’alzines que ja han complert el seu cicle de vida i es troben mortes, seques i es desfan si les toques. Aquí es pot apreciar com la natura s’encarrega de convertir altra vegada a serradís per mesclar-se amb la terra el que han estat al seu dia arbres i branques fortes i robustes, ara mortes i podrides.



Caminant per aquest sorprenent indret, hem vist algunes sitges de carboner, amb la seva barraca esbucada devora. Unes basses descobertes per recollir aigua i un aljub molt ben conservat, han estat els llocs pels quals el nostre guia ens ha portat per poder observar l’activitat que antigament es duia a terme a Sa Mola. 




Asseguts devora l'aljub, hem berenat del que cadascun portava, generalment un poquet de fruita, i més tenint en compte que avui anàvem a dinar de peus baix taula per convidar al nostre guia.


Després de berenar, seguirem pel que al seu dia fou un camí emprat pels carboners i que ara es troba mix esbucat fins que hem vist un gran penyal.



Cap allà s’ha dirigit el nostre company amb noltros darrere i en no res arribarem al cim del Puig des Voltor.


Les vistes des d'allà dalt son esplèndides: la Serra, Esporles, Palma… 



Hem gaudit d'uns bons moments enfilats damunt aquell estret penyal fins que ens ha tocat davallar de nou. 



I ho hem fet per la part Sud de Sa Mola, a on hem pogut veure les restes d'un talaiot? 



No ho sabem, però unes roques de gran volum perfectament col·locades fa pensar que si podien ser les restes d’un talaiot.


Anant a “l’aventura” seguint al nostre guia caminant i trescant per on no hi havia cap camí ni sendera, hem arribat al penya-segat d’aquesta part de Sa Mola. 



Ara les vistes cap a Palma amb la possessió de Sarrià a primer terme avall de tot han estat també espectaculars.


A llavors hem hagut d'anar a la recerca del camí per on havíem pujat, camí que trobarem de nou, no sense caminar una bona estona entre les roques i matolls.




En aquest vessant els matolls proliferaven per tot arreu, tot el contrari que pel vesant Nord,  fins que hem hagut de passar altra vegada per aquella sendera arran del penya-segat…i ho hem fet sense cap novetat.


A una bona hora, després d'haver caminat (i trescat) quasi quatre hores, arribarem de nou fins on teníem els cotxes per anar fins a Establiments a menjar.


Una bona excursió, curta però forteta, un bon matí, uns bons moments...

Tornarem si Déu vol.

(Fotografíes:Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)


lunes, 16 de noviembre de 2015

PUIG DE SON REUS (RANDA).

(Fotografies: Miquel Barceló i Vicenç Trias).

Tenim al nostre guia oficial fotut i per això l’excursió que havíem de fer avui l’hem hagut de canviar. S’ha proposat anar al Puig de Son Reus, un Putxet  de 489 metres del Massís de Randa per després pujar cap als tres Santuaris que, encara que ja els coneixem, sempre és bo tornar-hi per renovar les nostres plegaries...
 

Puig de “Son Reus” perquè s’anomena així? Hem llegit  que l’any 1502 la primitiva torre de Randa ja pertanyia a la família Reus, un llinatge dels més antics d’Algaida i se sap que l’any 1513 un tal Miquel Reus era propietari d’una possessió amb una font, que no és altra que la de Son Reus... Doncs ja ho sabem.

Al que anàvem. Hem arribat a Randa i una vegada hem deixat els cotxes a l’aparcament que hi ha just davant de l’únic bar/celler de Randa (llevat de l’hotel) hem començat a caminar pel carrer de l’Església i de Sa Font. Els rentadors són una autèntica joia, amb una aigua fresca i transparent que ve de la font de Randa i passa sense aturar-se per dins les piques i que continua per una canaleta fins no sabem on. Primer, la pica on els animals devien beure, i a continuació els rentadors, on les dones rentaven la roba de casa mentre xerraven i xerraven per arreglar el seu món... que ben segur no era altre que el llogaret de Randa. Igual que ara.

Caminem un poquet per la carretera i totduna a la dreta ve el “Carrer des Puig”. Pujam per unes escales de pedra que ens mostren un camí de carro que s’endinsa al bosc, i que agafam seguint les instruccions del company que ha preparat l’excursió.


Aquest caminet, ple de verdet per la humitat, puja suaument per un frondós bosc d’alzines, garrovers i pins i caminar per allí ens feia el passeig summament agradable. Tots anàvem gaudint d’aquell lloc fins que el guia, mirant el seu GPS, ens ha dit que havíem de tornar enrere per agafar una sendera que havíem passat i que s’enfilava, en fort pendent, per dins el bosquet... i s’ha acabat el passeig.


Ara es tractava de pujar per aquell lloc ombrívol i humit a la recerca d’un roquissar que ens havia d’aparèixer en cinc minuts... i ja en dúiem quasi vint i encara sols veiem herbes, pedres i bolets (n’hi havia per na Bet i sa mare: Blaves, Cames Seques, Peus de Rata... però esclata-sangs ni un).

Seguíem un caminet que s’enfilava entre els matolls banyats per l'humitat, per aquell bosc que no deixava passar ni un raig de Sol, fins que ha arribat un moment que hem quedat embarrancats.

No veiem el roquissar que cercàvem i el que és pitjor, cap camí per on continuar, perquè ja estàvem pujant a la brava seguint caminois que en realitat no ho eren. Alto!, conclave, i tornar enrere per trobar el camí que sense dubtes devia estar no gaire enfora, com així ha estat.


Una vegada localitzada la sendera correcta, en un no res ens hem topat amb unes roques d’uns tres metres d’altura i que segons el guia havíem de pujar amb ajuda de les mans, però el seny d’uns companys ens ha aconsellat que no ho féssim pel perill que suposava en estar totalment banyades i amb verdet. Fotre una relliscada allà podia significar fer-nos mal de veres.  Que fem?

Un company ha descobert un estret caminet que vorera, vorera d’aquells penyals se n’anava... ja veurem a on, i per allí hem partit un darrera l’altra.

Com ets pot apreciar amb la següent ilustració, la fletxa vermella era el camí que havíem d’agafar, però hem hagut de recórrer tot el voltant Nord del Puig fins a trobar un lloc adient per poder pujar al cim. 

Cal dir que gràcies a aquesta volteta per aquell bosc espès, l’excursió ha durat cinc hores i denou minuts, quan en realitat trescant per aquelles roques, haguéssim acabat massa prest.


Des del cim de Son Reus es pot albirar pràcticament tota l’illa.

Les vistes són fantàstiques i ara teníem davant noltros el Puig de Randa on es podien veure perfectament els Santuaris de Gràcia, Sant Honorat i Cura, la nostra meta.


Davallant cap al coll que separa les dues muntanyes, hem passat per les pedreres de Son Reus, on encara es troben els refugis que devien emprar els picapedrers per dormir o refugiar-se quan les inclemències del temps no les deixaven fer la seva feina.  

Molt interessant imaginar-se l’activitat que en l’antiguitat es feia en aquest lloc.


El camí de davallada ha estat fàcil i ens ha portat fins a una barrera de ferro devora la carretera que puja fins a Cura (recentment asfaltada per delícia dels ciclistes) i ens hem fitxat en una sendera que devora ella davalla fins al llogaret de Randa, sendera que agafarem de tornada. Ara havíem de pujar fins a Gràcia i Sant Honorat seguint una drecera ben senyalada que parteix a mà dreta de la carretera.


I com els tres Santuaris ja els tenim comentats en aquest blog (punxeu aquí) creiem que no  cal repetir-ho.

Hem fet els cafetets al bar de Randa i, naturalment, ha sorgit el debat sobre el tema que ens ocupa ara sobre “Catalunya” (encara no havien passat els horribles atemptats de França) i com era d’esperar, no ens hem posat d’acord...

Au idó, adéu-siau i tornarem si Déu vol.