VA HAVER-HI UNA MULA A PALMA...

Aquí el tramvia esperava que baixés la mula per ajudar-los a pujar la costa

Transcorrien els anys 1910/1915 a Palma. Els tramvies de “sang” (tirats per dues mules) tocaven al seu fi abans que s’electrifiqués el servei en 1916.

Una mula baixant poquet a poquet tota sola la costa de Conquistador, va ser motiu d’atenció de varis escriptors de l’època.

Els cotxes tramviàries pesaven molt i no podien pujar la costa de Conquistador amb les dues mules habituals. Aquí entrava en servei la mula de reforç. Els cotxers la enganxaven endavant des de la Plaça de la Reina, i ella tirava del tramvia ajudant a pujar la costa a les seves companyes per després tornar a davallar tota sola a esperar el següent.

Llegim en un passatge del llibre La Ciutat Esvaïda de Màrius Verdaguer: “Entre els cotxers del tramvia n’hi havia un de molt gras, molt popular, que s’havia especialitzat a tocar el xiulet, perquè en els tramvies d’aleshores s’avisava els peatons d’aquesta manera i no amb una campaneta, com ara.

Aquest cotxer, quan tocava el xiulet, semblava un rossinyol, i entre els seus arpegis, fins i tot s’hi endevinaven aires molt coneguts de sarsuela. Amb una mica de bona voluntat se podia sentir un repertori variat, fins i tot La Donna é mobile.

Els habituals del tramvia l’anomenaven En Joan d’es pito”. Una mula clàssica del tramvia era la que s’enganxava com a suplement per a pujar la costa del Conquistador. 

Una vegada en Cort, el tramvia continuava amb el seu tir normal de dues mules

Quan el tramvia havia arribat davant la Diputació, el cotxer desenganxava la mula, li posava els arreus damunt l’esquena i li pegava una mamballeta.

Aleshores la mula feia mitja volta, i, sense separar-se mai d’enmig de les vives, baixava tota sola la costa del Conquistador fins que s’aturava davant el primer arbre del carrer de la Marina, esperant que un altre tramvia utilitzes els seus serveis”.

Curiós.