CAIMARI-LLUC-MANCOR.

Aquesta setmana hem fet una excursió ben guapa, dimecres de Caimari al refugi de Son Amer pel camí vell de Lluc i dijous del refugi cap a Mancor de la Vall.

Com ja és habitual l'inici és un poc anàrquic, al matí nou companys surten de Ciutat en bus, un l'agafa a Marratxí i altres dos que estan més enfeinats pugen en cotxe fins al refugi més tard.

El trajecte en bus a Caimari és ben agradable, el dia assolellat, sense núvols i amb bona visibilitat, la serra que ens espera sembla que es pugui tocar, ja s'intueix la primavera, la naturalesa empeny i el camp està preciós, els ametllers han perdut la flor i ja verdegen, alguns sementers ja han brotat tímidament. A bord, els companys anam xerrant i, entre bromes i veres intentam planificar les jornades que ens esperen.

Arribam a Caimari, fa un bon sol i ens llevam la roba d'abric per envestir la pujada, motxilles a l'esquena, gorres i capells posats, bastons a les mans i...comença l'aventura!

Enfilam el tram de carretera asfaltada fins al desviament del camí vell senyalitzat amb un monòlit de pedra de la marxa des d'el Güell, ara ja tot serà de pedra o terra com ens agrada més, avui comptam am un bon guia que ens va indicant tots els noms dels puigs i llocs, a l'esquerra el de n'Escuder, el pendent és suau fins que començam la Costa Llarga, aquí ja suam de valent.

Passam la casa de Son Canta i travessam la carretera fins que retrobam el camí, passam un portell i l'àrea recreativa de la Comuna de Caimari.

No sabem perquè el tram de camí que ara passam es diu Sa Llengonissa, ho haurem d'investigar, però ara el que hem de fer és berenar.

Als 600 m. travessam Sa Bretxa Vella, un tall fet a la pedra al s.XVIII que forma un collet artificial, és el punt més alt de la ruta.

Des d'aquí tenim unes vistes meravelloses sobre el raiguer i el pla. 

Passam el coll i sortim al Salt de la Bella Dona, a partir d'aquí ja tot és baixada, un camí còmode i ombrívol enmig del frondós alzinar, ens criden l'atenció les grans alzines de la vorera del camí.

Ara ja ho tenim fàcil, la font del Guix, el pont i coll de sa Bataia i la desviació cap al refugi de Son Amer.

Ja hi som, l'encarregat del refugi ens demana la documentació per anar fent el registre mentre nosaltres dinam, còmodament instal·lats al menjador de la planta baixa.

El refugi, adquirit pel Consell de Mallorca el 1999 amb la finalitat de formar part del projecte de la ruta de Pedra en Sec, està ubicat dalt d'un pujol de 545 m. sobre la vall de Lluc, el seu conjunt l'integren les cases del pagès i la dels senyors. Té 52 places repartides en 6 dormitoris, un de 24, un de 8, dos de 6 i dos de 4, està molt ben equipat amb tots els serveis.

Després de dinar recollim la roba de llit i ens acomodam al dormitori gran procurant ocupar la part baixa de les lliteres, en guardam dues més pels companys que arribaran més tard, fetes les feines partim cap al Santuari de Lluc tot passejant.

Voltam per la plaça dels Pelegrins i entram al recinte del Santuari.Hi ha dues rondalles de per què es va posar el nom de Lluc a aquest lloc tan espiritual i màgic de la Tramuntana mallorquina. La primera diuen que ve de Lucus o bosc sagrat i l'altre del nom del pastor que hi habitava molts segles enrere i que durant un temps va estar molt relacionat amb la imatge de la Verge del Santuari.

La seva fundació data del s.XIII, quan els nous mallorquins volien crear un monestir similar al de Montserrat a l'illa i dedicat a Santa Maria. El rei Jaume I va donar permís i molt possiblement, entre aquells primers pobladors del monestir, es trobassin els templers.

Visitam la Basílica i el cambril on contemplam la imatge de la Mare de Deu, les làmpades i els escuts de tots els pobles de Mallorca. Ens crida l'atenció la transcripció de l'Ave Maria de Ramon Llull en català, castellà, anglès, francès, alemany i àrab.

Avui no hem tingut la sort de poder escoltar als Blavets com altres vegades que hem vingut i és una llàstima. Hem trobat aquest video que conta la seva història, no la coneixíem, ens ha encantat, es molt interessant.


Tornam al refugi, els companys que faltaven ja han arribat i els hi mostram els llocs que els hi hem guardat, però al saber que compartíem el dormitori amb altre gent no els hi ha agradat gens i han desistit de passar la nit allà, s'estimen més anar a la hostatgeria de Lluc i llogar habitacions individuals, en fi, son gent gran que s’estimen més estar còmodes... cal comprendre’ls. Al cap d'una estona tornen i ens diuen que tampoc els hi fa pla dormir al santuari, el troben, desolat, humit, fa fred... jau vol!.

A la fi, els escrupolosos amics decideixen que després de sopar tornen a Ciutat, llàstima, es perdran la bona ruta de demà, fins i tot el guia es contagia i també se'n va a dormir a ca seva però demà tornarà. Amen.

En acabar de sopar, la resta del grup hem fet una bona vetllada, plans per demà, cartes, conversa i acudits fins a l'hora de fer silenci i després a dormir.

L'esperat concert de vent que es sol interpretar als dormitoris comunitaris ha estat molt tranquil i suau, la nit ha estat plàcida i s'ha pogut dormir be.

Al matí, després de berenar, componem les motxilles i equips i partim, fa fresqueta però el dia es clar. Just a la primera fita de la ruta trobam el nostre guia que ja ha fet tot el camí de pujada i ara ens durà de baixada cap a Mancor.

Hem refet el tram fins al coll de Sa Bataia i començam la pujada, anam travessant l'espès bosc d'alzines per un camí ben marcat, sense massa dificultat, ara som a Sa Comafreda, un lloc que, segons ens conta el guia, hi fa fred fins i tot al juliol.

Pujam fins al coll de Sa Línia, marcat amb dues fites de pedra que indiquen les direccions del Puig i Mancor, a la dreta el Massanella i a l'esquerra el puig de n'Alí.

A partir d'aquest punt ja tot és baixada, caminam paral·lels al torrent de Massanella (o des Bosc) i ens anam endinsant poc a poc al Comellar des Bosc, tancat barranc d'altes parets, impressionant.

Sembla que s'està tapant, negres niguls guaiten per sobre els cims, els detectors cranials ens indiquen pluja imminent, quan som devers Can Bajoca trobam un cobert on ens hi aixoplugam i aprofitam per equipar-nos per la pluja, en aquestes descarrega una forta brusca acompanyada de vent i calabruix, esperam que afluixi un poc i reprenem la marxa cap a Mancor.

Ara caminam per una pista ample, cap problema, la pluja minva i s'atura prop de la finca des Rafals, després el camí està asfaltat fins al poble.

Localitzam el restaurant on tenim taula reservada, ens canviam i demanam un aperitiu mentre s'acaba de coure l'esperada paella de muntanya, ben bona.

Gaudim d'una agradable sobretaula fins a l'hora d'agafar el bus llançadora fins a l'estació d'Inca des d'on arribaríem en tren al nostre destí.

I això ha estat l’etapa reina d’aquesta temporada.

Fins a la propera!.

(Crònica "Embat". Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo", xarxa i meves)