Aquest dijous volem pujar al Puig de Galatzó per la vessant sud, així que hem partit cap a Puigpunyent per després agafar la carretera que puja cap a la Reserva.
Els cotxes els hem deixat en la esplanada que hi ha a l'encreuament de camins abans de arribar a la Reserva, amb els amortidors fets pols pel mal estat de la carretera, avui no hi som tots, alguns no han vengut per motius de salut i altres per compromisos varis, Imserso, nets, etc. (i a més no hem programat cap dinar...).
Idò això, ben decidits, hem començat a caminar pujant la costa asfaltada cap “Sa Font des Pi”.
Pensant en la cinta de caminar d’un gimnàs, el pendent d’aquesta carretera que comença suau, arriba a ser d’un 15% ben segur, i es llaaarga, tant que ens aturam a berenar abans de arribar a “Sa Font des Pi”, una font de mina que ara està seca i abandonada.
A partir d’aquí la pujada es fa a través d’un bosc de pins, garrovers i alzines, per un camí de carro que prest es converteix en una sendera amb un fort pendent.
Aquesta és una ruta que, des del seu començament, només puges i puges sense pràcticament cap tram pla, així que la forma física es primordial i es posa de manifest tot duna, perquè els més ben preparats pugen com si res, mentre que hi ha alguns que treuen la freixura per la boca... però a la fi tots pujam.
Pujant i pujant es comencen a albirar per qualque clariana del bosc, unes vistes fantàstiques que son el preludi del “mirador” natural que trobarem a dalt.
Passam per devora d’una torre de vigilància contra incendis i continuam la pujada, ara amb el cim del Galatzó ben a prop.
Passam per devora d’una torre de vigilància contra incendis i continuam la pujada, ara amb el cim del Galatzó ben a prop.
Arribam al lloc -que està senyalitzat amb dues fites- on la sendera es desvia costa per avall a través del vessant Nord del puig, cap una gran rosseguera, per després passar a través del penyal del “Bisbe” i continuar el camí cap el cim.
Des d'aquest lloc, on veiem els dos vessants del Puig, ja podem gaudir d’unes vistes fantàstiques.
Estellencs, Galilea, Puigpunyent, Es Capdellà, Calvià i fins i tot Palma. La Badia de Santa Ponça, les illes Malgrats i del Toro es distingeixen perfectament encara que el dia no acompanya perquè està ennigulat.
També ses moles del Ram, Planícia, Sa Moleta Rassa, Sa Mola des Port d’Andratx, S’Esclop i tota la Serra des Pinotells es poden veure perfectament.
També ses moles del Ram, Planícia, Sa Moleta Rassa, Sa Mola des Port d’Andratx, S’Esclop i tota la Serra des Pinotells es poden veure perfectament.
Però noltros avui no volem anar per aquesta ruta cap el cim, que es la habitual, perquè ja la coneixem.
Volem comprovar si hi ha qualque pas que ens pugui portar al cim pel vessant Sud... així que tornam a agafar aire i... a continuar pujant!.
Volem comprovar si hi ha qualque pas que ens pugui portar al cim pel vessant Sud... així que tornam a agafar aire i... a continuar pujant!.
El cim del Galatzó està situat a 1.027 metres i calculam que ens falten uns 200 per arribar-hi.
Cada vegada la pujada es fa més feixuga i perillosa perquè els caminois desapareixen i hem de pujar casi trescant amb les mans entre roques i matolls.
Cada vegada la pujada es fa més feixuga i perillosa perquè els caminois desapareixen i hem de pujar casi trescant amb les mans entre roques i matolls.
Estem just davall del penyal del cim i ens deuen faltar uns 100 metres per arribar-hi però no trobam cap pas.
En aquest punt dos companys decideixen no continuar, a un li falta l'alè i l'altre es queda a fer-li companyia arrecerats enmig de les mates de càrritx, però els altres volen fer un darrer intent.
Quedam d’acord i mentre aquest companys s’acomoden per gaudir d’aquest balcó extraordinari, la resta continuen trescant. No hi ha cap sendera, ni fites, ni cap senyal que indiqui un pas per pujar-hi.
La paret vertical de la roca es torna inexpugnable i perillosa pel grup. S’hauria d’escalar entre les encletxes i com ja no estem per aquestes aventures, s’acorda davallar fins a on es troben els dos companys descansant.
En aquest punt dos companys decideixen no continuar, a un li falta l'alè i l'altre es queda a fer-li companyia arrecerats enmig de les mates de càrritx, però els altres volen fer un darrer intent.
Quedam d’acord i mentre aquest companys s’acomoden per gaudir d’aquest balcó extraordinari, la resta continuen trescant. No hi ha cap sendera, ni fites, ni cap senyal que indiqui un pas per pujar-hi.
La paret vertical de la roca es torna inexpugnable i perillosa pel grup. S’hauria d’escalar entre les encletxes i com ja no estem per aquestes aventures, s’acorda davallar fins a on es troben els dos companys descansant.
Allà estarem una bona estona contemplant el paisatge mentre uns del veterans ens diu que vol continuar cercant el pas, que segur que ens hem equivocat a algun punt de la ruta ... Quedam al peu de la torre contra incendis per dinar tots plegats.
A la fi el company apareix i ens diu que ha trobat un pas no gaire difícil –per ell- que ens hagués portat fins al cim. Molt bé, li diem, ja ho sabem per altre pic, però per avui ja en tenim prou.
El vent allà dalt comença a bufar fortet i asseguts les orelles es gelaven, per això decidim partir cap avall pel mateix camí que hem pujat.
El genolls d’alguns ja flamegen i arribam als cotxes ben cansats però amb ganes, com sempre, de fer un cafetó, aquest pic a Puigpunyent.
 |
| En veure aquests magnífics exemplars, qualcún ha dit: el pare, la mare i el fill... |
En total han estat 6,430 quilòmetres, la meitat de forta pujada i l’altra meitat de davallada “mes forta” encara.
Fins la propera!.
(Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo" i meves)
No hay comentarios:
Publicar un comentario