Joan Palou i Coll va néixer a Palma
el 30 de Juny de 1828. Orfe de pare des dels deu anys, va començar els estudis a
Palma i als desset se n’anà a Barcelona
a estudiar dret, estudis dels quals es llicencià a Madrid el 1852. Durant aquesta época, la seva afició literaria
va tenir la poesía com a vehicle d’expresió. Escrigué moltes composicions al
llarg dels seus anys d’estudiant (més de cinquanta, que superen àmpliament els
cuatre mil versos). Després, una vegada acabats els estudis, tornà a l’illa per
exercir d’advocat, fins que el 1855 obtingué la seva primera notaría. Un any
abans havia representat en el “Circulo Mallorquín”, l’obra Una broma improvisada, una comèdia encarregada pels socis del
Círculo –que escrigué en pocs dies-, amb un gran éxit, la cual cosa li serví
per ser nomenat soci de mérit.
En Joan Palou volia representar el romanticisme teatral
mallorquí. Després de aquesta primera comèdia d’equívocs, va començar a fer
feina en l’obra que li habría de fer famòs: La
campana de la Almudaina . No obstant això, va publicar a 1856 la seva
segona obra: Excepciones, a von se
veu clarament la seva influencia de Zorrilla.
Però tornem a la seva gran obra, La Campana de la Almudaina. Com nasqué
aquest drama d’En Plau i Coll, que l’acció sintética i efectista de l’obra se
sitúa a Mallorca, i els herois son autòctons, a von l’instint penetrant i
burlesc de l’immortal Frèderic Soler (Pitarra)
fa una parodia a l’esquerra de la Torratxa?.
Diu Màrius Verdaguer en el llibre “La
Ciutat esvaïda”, que “un dia el jove Palou i Coll es passejava amb el fundador
del lul·lianisme, don Jeroni Rosselló, pel Call de Barcelona.
En pasar per davant les darreres
restes del Castell Nou, Don Jeroni li digué:
-Vet aquí un personatge vertaderament dramàtic:
Don Jaume IV de Mallorca, fet presoner a la batalla de Llucmajor i tancat en
aquesta presó per ordre del seus oncle Don Pere del Punyalet.
Don Joan Palou i Coll, pacífic estudiant de
Dret, que tenia damunt la consciència el pecat literari d’alguns versos
castellans d’una innocuïtat perfecta, de sobte es va sentir inflamat per un
entusiasme dramàtic i començà a escriure la seva obra.
La gestació fou lenta i laboriosa (teniu en
compte que la va escriure en vers). Potser va estar quinze anys per a escriure
aquest drama històric en tres actes, i encara, quan estigué acabat, hagué de
sofrir noves modificacions aconsellades pel poeta Luis de Eguilaz”.
Convençut de la qualitat de la seva obra i
que l’única manera que el seu drama fos reconegut pel gran públic era que s’estrenés
a Madrid, es va traslladar a la Capital de l'Estat a principi de 1858, on,
després de superar prou dificultats fou estrenada el 3 de novembre de 1859 en
el Teatre del Circo. El seu triomf fou tan espectacular com inesperat, i
proporcionà a l’autor uns guanys importants. Aquesta obra va tenir sis edicions
entre 1859 i 1879 i, com Diu Miquel dels Sants Oliver, “el drama junto con el
nombre del autor recorrió todos los teatros de la Península y muchos de la
América española”. Si a això hi afegim que Joan Lluís Estelrich afirmava el
1907 que “de toda la primera época del romanticismo teatral sobrenadan y
continúan representándose con frecuencia cuatro dramas:Don Alvaro, del Duque de Rivas, Los
Amantes de Teruel, de Hartzenbusch, El
Trovador, de García Gutiérrez y La
Campana de la Almudaina, de Palou y Coll”, podem veure la importància que
tingué l’obra en la seva època.
Verdaguer senyala que La Campana de la
Almudaina aconseguí uns dels èxits més clamorosos del teatre castellà; que,
segons els seus contemporanis, arribava a una intensitat sorprenent mesclat amb
un dolç regust de balada. Es com una
botella cristal·lina -diu- que fa anys hagués contingut un meravellós i perfumat
elixir. La botella no tenia tap i ha quedat buida, tota l’essència s’ha volatilitzat
amb els anys. Ja era buida, en vida d’En Palou i Coll, quan els seus darrers
anys encara la representaven les companyes d’aficionats.
De la virulència que tingué l’elixir, el
mateix Palou i Coll en dona compte en una carta intima que va escriure el 8 de
novembre de 1859 al seu oncle Don Joan Coll.
Vet aquí algunes de les seves frases:
“ Anoche
tuvieron que devolver muchas entradas, porque la gente no cabía en el teatro.
En el final del acto segundo, dos señoras se han levantado de sus asientos
prorrumpiendo en gritos de terror y espanto. Para que un poeta llegue a
producir esos efectos es necesario que sea muy poeta.
A
las ocho de la noche del día tres de este mes, apenas me conocía nadie en
Madrid. De entonces acá me han sido presentados casi todos los literatos y
poetas de esta Corte, políticos, aristócratas y mujeres curiosas y entusiastas.
El drama es un río de oro. La noche de la segunda representación me echaron una
corona.. El de la cuarta me echaron dos. Las tres se las mando a mamá, con los
periódicos que hablan de mí, todo dentro de un cajón.
En
Madrid se dice que desde hace veinte años, no ha habido en el teatro una
ovación tan completa como la que yo he tenido y que “La Campana de la Almudaina”
pasará a la posteridad, al lado de sólo dos dramas de esta época: “El Trovador”
y “Los Amantes de Teruel”.
He legado mi nombre y su apellido de usted a la
posteridad y he conseguido, para mí y para mi familia, un título de nobleza más
grande que la nobleza hereditaria, porque es la del talento y del trabajo”.
Amb aquest estat d’esperit, Don Juan Palou i
Coll tornà a Mallorca. En la pau de la ciutat natal, sentint-se en revoltat per
l’admiració dels seus contemporanis, es posà a fer feina ple de fe i d’il·lusions.
Però el seu numen era eixut –diu en Verdaguer-; havia estat com el cactus, que
no floreix més que una vegada a la vida. El altres drames que va escriure no
foren més que fetus innocents. A Madrid també hi estrenà “La Cruz de la redención” (1860) sobre la guerra de Africa, d’un to èpic
i d’exaltació patriòtica, y “La espada y
el laud” (1865) que tracta de una historia amorosa que té a Ausías March
com protagonista. Aquests estrenes no
tingueren l’èxit esperat.
L’autor, desenganyat, deixà a un costat la
seva afició literària i es dedicà a la política mentres poc a poc anà morint
aquell literat que havia brillat un moment com un meteor.
Però en la seva faceta com a polític a von li
varen embolicar, tingué una important participació: fou secretari de la Junta
Revolucionaria del Govern de les Balears (1868) i fou elegit diputat ales Corts
el 1869. Aquest mateix any es casà amb Lluïsa Nadal. No tingueren descendència.
El 1872 fou elegit senador. Després liderà el partit Republicà Progressista –organitzat
a partir de 1881- i el 1893 formà part de la Unió Republicana. El 1900, per
iniciativa del Ajuntament de Palma, estrenà la seva darrera obra, “Don Pedro del Punyalet”. L’Ajuntament
el proclamà fill il·lustre i le va dedicar una plaça, l’antiga del Banc de s’oli.
A hores d’ara, amb el nou nomenclàtor la plaça ha recuperat el nom tradicional,
i a ell se li ha assignat un petit carrer devora el parc de les Fonts.
Com a literat –continua escriguin en
Verdaguer-, la seva tragèdia intima degué ser dolorosa; però ell la dissimulà
amb tot esment darrere un somriure que tenia un incoercible gest d’amargor, i
és aquest somriure el que m’impressionava, sense saber per què, quan jo era
al·lot i veia Don Joan Palou i Coll, ex-diputat i ex-autor dramàtic, en el fons
de l’apotecaria de N’Obrador, al carrer dels fideus, on el popular dramaturg
anava cada horabaixa a fer tertúlia, voltat dels amics que havien contemplat la
seva llunyana i efímera glòria.
I ja per acabar, es veuen clarament dues etapes en la vida de Joan Palou i Coll:
la primera (1845-1865) fou de gran fecunditat literària (sobresurt la poesia
lírica i narrativa i, sobretot, el teatre. N’escrigué sis obres, tres de les
quals foren publicades i representades, i entre aquestes destaca, com hem dit, La Campana de la Almudaina, i la segona
(1966-1907) destaca el fet que l’autor abandones gairebé tota la seva creació literària
i es dediques a l’activitat privada com a notari (fou Degà del Col·legi
Notarial des de 1901 a 1903) i a la pública com a polític.
I acabarem de veres, amb un vers inèdit en
català d’ell, que es troba a la Biblioteca March. Diu així:
Mai
vull mes a mon encant
que seguen es costat seu
me pareix que l’estim
tant
com puc estimar a
Deu.
Qui
s’enamora –es així-
perd com els gats se
raó.
¡Viva els borrachos
de vi!
¡Viva els borrachos
d’amor!.
(1861)
No conocía a este buen hombre. Una entrada muy aména querido amigo. Algún día no te extrañe si te la tomo "prestada".
ResponderEliminarSalutacions!