UEP!: SA GUBIA-PAS DE SA FESA.

viernes, 6 de enero de 2012

SA GUBIA-PAS DE SA FESA.

Aquest dijous, 5 de Gener, nit de Reis, hem decidit fer una excursió a propet de Palma, per poder portar alguns de noltros als seus néts a veure la cavalcada dels Reis. Així doncs, hem decidit anar fins a Sa Gubia, al terme de Bunyola, i pujar fins al cim del Puig de S’Alqueria, una excursió fàcil i molt maca per les vistes que s’albiren des d'allí.

El punt de trobada ha estat avui en el terme de Son Nassi Vell, més concretament, en l'aparcament de Ca’n Penasso. Allí hem deixat els cotxes i ens hem posat a caminar per la carretera direcció a Sóller fins a trobar, al cap d'uns 800 metres a l'esquerra, el camí de “S’Alqueria d’Avall”, que hem agafat en direcció a la casa per sol·licitar permís al propietari, l’amo Biel Cañellas, per passar-hi. No hem trobat a ningú, i com era prestet, no hem volgut molestar i em decidit passar. Ens hem dirigit cap a la barrera del camí de Muntanya i de Pastorix (que no es altra que l’antic camí de Bunyola a Valldemossa). Després de deixar-la altra vegada tancada, ens em posat a caminar.

El camí, molt ben cuidat, és de pujada contínua en zig zag, de fàcil accés, perfecte per caminar. Si es vol escurçar la caminada, existeixen una sèrie de senderes entre les alzines i les oliveres que van enllaçant el citat camí, també d'accés fàcil.

Mentre puges vas guanyant ràpidament altura i les vistes cap al poble de Bunyola entre el Puig de Son Poc i de Son Nassi són cada vegada més espectaculars. Existeixen diversos Aljubs reconvertits en aixoplugats per ovelles, amb la corresponent cisterna adossada als mateixos. També hem trobat un abeurador per a les mateixes.

A les 11 hores, després de caminar aproximadament uns tres quilòmetres, hem arribat al punt que assenyala el “Mirador de Leandro Ximenis” (gran excursionista i un dels fundadors del Foment de Turisme 1864-1938), que el citat Foment va construir en la seva memòria en 1958. Allí, abans de pujar per la sendera fins al cim del Puig de S’Alqueria on es troba el mirador, hem berenat ràpidament per que el fred i un vent molestós no ens convidava a quedar-nos més temps allí aturats.

El nostre veterà sherpa, quan ha vist l'empinat d’aquell caminoi que condueix al cim, ha decidit esperar-nos allí mentre passejava pels voltants (a peu pla). La resta del grup hem iniciat l'ascens per aquell caminet que, en menys de 10 minuts, ens ha portat fins al cim.

Després de passar per un botador que traspassa una reixeta uns metres abans d'arribar al cim i que suposem que està aquí perquè les ovelles no es fotin per avall, arribem al mirador, i la veritat és que les vistes són impressionants: La Serra d’Alfàbia, la Comuna de Bunyola, la Badia de Palma, el Penyal d’Honor, el Puig de Gatatzó, el Puig Major, Massanella…

Allí mateix hi ha una columna ( un índex geodèsic) que presideix aquell lloc privilegiat. Uns metres més a baix es troba el refugi que el Foment de Turisme va construir també. Es una caseta amb una llar el qual es troba ja en un lamentable estat de conservació.

Des del mirador, la paret vertical de Sa Gubia és impressionant. Estem a 609 metres d'altura i per aquest lloc, nombrosos aficionats a l'escalada solen practicar aquest arriscat esport. Diem arriscat, perquè sense anar més lluny, fa uns mesos, al juny del any passat , un alemany de 28 anys va perdre la vida precipitant-se al buit quan practicava l'escalada sense protecció de corda. Llegim en el “Diari de Mallorca” d'aquelles dates que “Un altre expert escalador mallorquí explica que els practicants de el “sol integral” són una minoria. Hi ha centenars de persones que fan escalada a Mallorca, i els que ho fan sense corda seran quatre o cinc. Normalment ho fan en vies concretes, de nivell baix i que coneixen molt bé, i ells solen ser gent molt preparada. En qualsevol cas és un risc, perquè si et falla una mà en buscar la presa següent, caus i la caiguda és mortal.

El que fa escalada sense cordes ho sap, i ho assumeix”. Noltros mirem cap avall (es diu el clot de l’ infern) i no arribem a comprendre com algú pot arriscar la seva vida d'aquesta manera.

Després de contemplar aquell bell paisatge, iniciem de nou la baixada fins a on ens esperava el nostre company, en el monòlit-homenatge a “Leandro Ximenis”. Com era prest, hem decidit continuar per aquell llarg camí que condueix a les “Cases de Muntanya”. Allà a baix sentíem el rugir d'un helicòpter i després ens ha sortit des “Clot de l’infern” i hem vist com anava pujant fins a desaparèixer del lloc. Era un helicòpter del 112 “un altre accident” (hem pensat la majoria) i en un moment ha desaparegut. Ai Déu meuet !.

Em caminat uns vint minuts i hem decidit donar-nos la volta per tornar pel mateix camí. Però mira per on, ens hem trobat amb un expert excursionista que acompanyat per un amic i les seves dones, ens ha indicat que era molt millor que tornéssim per Biniforani, travessant el “Pas de Sa Fesa” que no coneixíem. Com ens ha indicat que el temps era el mateix i la baixada no tenia cap inconvenient, hem tornat altra vegada enrere per passar per aquell tram del camí de “Muntanya”, ara tots plegats, fins a una sendera que hi ha just després de la caseta on hi ha un carro molt antic i espenyat que ens condueix, a través d'un terreny àrid però llaurat de la Serra de Son Socíes, cap el “Pas” abans esmentat.

És un pas summament estret entre dues grans roques (Fesa = obert amb un tall llarguer), en el centre de les quals hi ha un “botador” que no sabem que fot allí, però que has de sortejar per sortir per aquell caminoi al “Comellar de l’ínfern”, un bosc molt espès d'alzines amb molta fullaca i bastant inclinat, que feia molt difícil el descens pel risc de fotre una relliscada i donar-te una bona culada. El nostre sherpa veterà sen “recordava” a cada moment de l'experimentat excursionista que ens ha assenyalat aquesta ruta i que ja ens havia “abandonat” allí a la nostra sort.

Hem baixat, amb molta cura, pel caminet que hi ha en aquell frondós bosc, i només sentiem darrere de noltros com el nostre sherpa anava flastomant. Al final hem baixat aquell pendent tots sense novetat, però “amb les pastilles dels frens completament gastades” com ens ha dit el nostre company que sempre va darrera.

Després hem agafat el camí de Biniforani i ens hem dirigit a la recerca de la carretera de Sóller. Els grans safareigs que es nodreixen d'algunes fonts naturals, són espectaculars i el passeig per aquest lloc ha resultat molt agradable. En total em recorregut 8,230 quilòmetres i em tardat 4,45 hores.

Doncs fins la propera que serà, si Déu vol, el próxim dijous com sempre.

Salut i sort!.

Les fotos son den Miquel Barceló i meves