CALA DE SES ORTIGUES

Que vos pensàveu, que per ser festiu i celebrar el primer de maig no sortiríem? Idò si, érem pocs això ho hem de dir, però amb ganes.

Avui tenim baixes de tot tipus, les més lamentables, i per sort son poques, son per problemes de salut, les altres son degudes a les obligacions familiars derivades d'un dia de festa, en fi, no ens ficarem ara en l'ordre de prioritat ni en l'escala de valors dels companys.

Ens hem trobat al lloc habitual i a l'hora acostumada, som així de previsibles nosaltres i decidim fer una excursioneta fàcil, curta i per vorera de mar, la cala de ses Ortigues, a la costa nord, entre Estellencs i Andratx, com que cabem tots en un sol cotxe avui podem partir tots junts.

A Estellencs hi ha fira, la del formatge i el pernil, ara tots els pobles volen tenir la seva fira temàtica i exclusiva però quan hi vas resulta que totes, llevat d'alguna excepció, son iguals, les mateixes parades, els mateixos firaires i els mateixos productes, però fa festa veure els carrers plens de gent que van i venen tot passejant i mirant les paradetes, els cafès plens i, naturalment, tot embussat de cotxes, tanta sort que nosaltres l'hem de deixar sortint del poble, cap al punt quilomètric 102,5 de la carretera de Pollença a Andratx, concretament a la sortida del segon dels túnels (si vens des de Palma), i tenim sort, trobam un bon lloc just a l'inici de la ruta.

Fa un dia preciós, un bon sol i una visibilitat perfecta, petites veles llunyanes esquitxen de blanc el blau intens de la mar en calma total, núvols que semblen flocs de cotó dibuixen l'horitzó, una bella estampa malmesa pels efectes devastadors, ben visibles, de l'incendi de l'estiu de l'any passat, gran quantitat de pins cremats, carbonitzats, negres, l'olor de socarrim encara es nota a alguns redols, gairebé només els garballons i els càrritxs sobreviuen al desastre, talment aus Fènix vegetals ja tenen brots nous i fulles verdes.

Des de la carretera ja es pot endevinar la silueta semicircular de la cala, començam a caminar per una baixant encimentada d'un centenar de metres fins a trobar el camí, ample, ben marcat i còmode de caminar gràcies al tapís format per la gran quantitat de pi capolat que han deixat les brigades d'extinció i recuperació forestal, gairebé tot el temps anam fent ziga-zagues pel camí de ses Argelagues baixant paral·lels al torrent de sa Llova, responsable de la formació de la cala.

El bon temps i la comoditat de la nostra marxa d'avui ens permet recrear-nos en la nova i incipient vegetació que reviscola després del gran incendi, entre les especies més conegudes i com dèiem abans destacam el garballó i l'argelaga, el càrritx, la mata, les esparregueres i la l'aritja.

Però la que ens ha cridat més l'atenció ha estat la didalera, (digital, didals, didalis, o herba de Santa Maria Digitalis dubia o Digitalis minor L.) és una planta perenne ornamental, endèmica de Mallorca, que de maig a juny llueix flors rosades que pengen de les tiges, ara florida i esponerosa, feia molt de temps que no en veiem, aquesta planta té moltes propietats medicinals: Prendre tres tasses diàries d'una infusió de cinc grams de fulles de didalera per litre d'aigua regula els batecs massa accelerats del cor, rebaixa la temperatura del cos i augmenta la secreció de l'orina. S'ha d'emprar amb molt de mirament perquè és molt tòxica i, com diu el seu nom, amb el dit senyala el camí de la mort.

Quan ha estat l'hora, ens hem aturat a berenar i comentar les novetats de la setmana, no ho podíem fer a un lloc més privilegiat, la costa nord de la serra de Tramuntana, casi res!.

Reprenem el camí i ben aviat desapareix, ara anam seguint unes fites de pedres que ens porten torrentera abaix per un coster amb fort desnivell i cobert per fullaca de pi, només uns centenars de metres ens separen de la vorera de la mar però s'ens fa complicat arribar-hi passant i botant de pedra en pedra, hem hagut de posar el cul més d'una vegada però, arribam... sempre arribam!.

La tranquil·la cala és tota de còdols arrodonits, no hi ha arena, i a pesar de l'atractiu de la seva cristallina aigua que ens crida a fer un bany després de l'esforç de la baixada, la presencia d'un eixam de petits grumers ens fa perdre les ganes de ficar-hi com a mínim els peus, quina llàstima!.

Dinam allà mateix, sobre els còdols de la cala, ens hi trobam bé aquí lluny d'aglomeracions i renous, deixam passar el temps, no frissam, fins que decidim tornar, estaria bé anar a prendre cafè i fer una volta per Estellencs que està de fira.

La guia de ruta ens indica que ho podríem fer seguint la costa en direcció nord fins a la Pedra de sa Galera des d'on es puja fins a s'Hortó, antiga possessió costanera i després anar per un camí fins a la carretera i tornar passant el túnel fins on hem deixat el cotxe, nosaltres decidim fer-ho per la via fàcil, desfer el camí de baixada que, ara costa amunt, ens costarà un poc més.

Arribam ben suats i cansats, tant de bo que ens podem canviar i anar al poble un poc més decents, està ben animada la fira, fins i tot hem comprat un poc de formatge maonès, havíem pensat d'anar a algun cafè però no ha estat possible, tot estava ben ple, així que decidim anar a fer el refresc a Esporles, a mig camí de Ciutat, allà hem estat ben tranquils i asseguts a la terrassa del passeig i així hem acabat la nostra sortida del Dia del Treball.

Salut companys! I fins a la propera.

(Crònica i fotografíes: "Embat")