A l’hora habitual, al lloc habitual
ens trobam els habituals caminaires, lamentant, això si, les absències per
malaltia de dos puntals del grup, altres baixes son per qüestions més lúdiques.
Partim en dos cotxes cap a Porto
Colom, inici de la nostra ruta d’avui, el camí és llarg però es passa bé parlant
de les nostres coses, criticant els politics i les seves mesures que tant ens
afecten, fent plans de futur per a les nostres excursions i... arreglant el
món, com sempre. I ja arribam, ja es veuen el puig de Sant Salvador i el
castell de Santueri.
Voltam per la banda esquerre el nucli
costaner de Porto Colom (“es Port” pels felanitxers) moderns vaixells esportius
de tota casta i mida resten amarrats a tot el seu perímetre sobre el mirall de
les tranquil·les aigües a l’empara del seu magnífic port natural esperant la
temporada d’estiu, quina estampa més llunyana del vell port de mariners i
pescadors amb els seus llaüts construïts pels mestres d’aixa.
Deixam els cotxes a un recó, passat es
Riuetó, sota uns pins, segons un expert a l’hora de tornar tendrem una bona
ombra, i ens dirigim cap al far, inaugurat el 1863, la seva alta torre de 25 m.
pintada amb bandes blanques i negres destaca sobre el penya-segat de 42 m.
sobre el nivell del mar. Anècdota curiosa del far és la del 6 de novembre de
1937 quan es va produir la seva ocupació per part d’un destacament de militars
alemanys.
Ens hem de protegir del sol, el dia és
ben clar i estirat, cap núvol, fa calor.
Justament a la porta del recinte del
far és on hem tengut el primer dubte del dia, que si hem de partir cap a la
dreta voltant per darrera el far o si per l’esquerra directament cap el sentit
de la ruta: els més experts diuen que a la dreta, els poc entesos creuen que a
l’esquerra, els escèptics que ja ho veurem... per mi n’hi ha un que no ha dit
res... guanyen els experts, tiram cap a la dreta fins que no es pot passar, ja,
ja, el mut diu que ja li pareixia, els escèptics diuen que ja ho veien, els poc
entesos que ja ho sabien i els més experts... idò que tothom es pot equivocar!.
Caminam per un estret corriol per la
part del darrera dels xalets de la urbanització, ben a prop del penya-segat,
massa a prop per a alguns, fins que arribam a un punt que trobam massa arriscat
per passar-hi, com que decidim tornar enrere per trobar el bon camí, aprofitam l’aturada
per berenar.
Després reculam un centenar de metres i ja trobam el camí del
tancat de Sa Torre que ens porta fins a la cala de s’Algar, al vessant oriental
de la punta de Ses Crestes, entre la Cova Gran i la Cova del Bufador.
Hi ha una
petita zona d’arena al sud, el topònim de s’algar ve de la freqüent acumulació
d’algues al seu talús, altre temps aquest fet era ben aprofitat pels pagesos
que anaven a recollir-la per adobar les seves terres.
Anam seguint el camí entre lloses i
roques, mates de llentrisca i savines fins que trobam una paret seca que
travessam per una vella i rovellada barrera de ferro.
Ara, segons diu la guia
de ruta hem de seguir per una ampla i evident sendera a l’esquerra, però no
l’hem vist, el sentit comú ens diu que hem d’anar cap a la dreta, seguint la
costa, i així ho feim, per aquí no és fàcil caminar, però el camí és visible i
a més està perfectament senyalitzat per unes grans fites de pedres, per tant,
seguim.
De sobte ens n’adonam que en falten
dos, on son? Es deuen “alleujar” darrera una mata? S’han fotut per un avenc?
Ens volen fer una broma? Com pot ser que en un moment hagin desaparegut? No hi
ha llocs per amagar-se, l’entorn és força pla, els hem cridat per telèfon, no
hi ha cobertura; els cridam de viva veu, no hi ha resposta; hem fet sonar els
xiulets, res de res; com si els haguessin abduït!
Ens aturam per pensar amb lògica, no
poden ser gaire lluny, això és que cerquen el camí ample que no hem vist, i si
un s’hagués fet mal l’altre ja faria tots els possibles per a localitzar-nos,
tanmateix la ruta és fàcil i ja es veuen els hotels de cala Murada, decidim
seguir i confiam que ens trobarem a un punt intermedi. De fet son ells qui ens
han cridat tot d’una que han tengut cobertura telefònica tot renyant-nos per no
haver-los seguit, tal i com havíem pensat,
a cercar el bon camí, no res, ben està el que ben acaba, quedam de
trobar-nos a cala Murada.
Cala Murada és una cala de la costa de
Manacor urbanitzada els anys 60 del segle passat de forma molt singular, quatre
zones perfectament circulars i hotels a la dreta del torrent des Fangar i una
zona més irregular d’habitatges unifamiliars a la banda esquerre. Nosaltres hi
entram per la part de les Partions Velles fins al carrer de Lisboa de la
urbanització, aquí hem quedat de trobar-nos amb els exploradors avançats i
cercar un lloc ombrívol per dinar.
Una vegada junts i després de tota
casta d’explicacions i justificacions (ningú s’equivoca, tots tenim raó) ens
arreplegam a un extrem del carrer, sota uns pins i sobre el que un dia serà una
acera, sembla estrany però hi han cases en construcció, feia temps que no veiem
obres en marxa, fins i tot alguns obrers ens han saludat com si fóssim una
colla de paletes a l’hora de dinar.
Després de dinar i fer un poc de
tertúlia, hem de tornar, com que ara ja tenim guies que ens portaran pel bon
camí seguim les seves indicacions, realment el camí és ample i còmode, hi ha
vegetació de pins i ullastres que ens donen un poc d’ombra, passam vora un
antic forn de calç i trobam les restes d’una barraca per a refugi de bestiar.
Més endavant creuam una paret seca per
una vell botador de fusta gens fiable, però que ens ha aguantat, ara anam
caminant amb cura ja que sabem que prop d’un revolt a la dreta del camí surt un
tirany a l’esquerra, poc visible, que ens portarà a menys de cent metres a la
cova dels Ases.
La cova dels Ases està mig oculta per
la vegetació, realment és una la boca d’un avenc a ras de terra, per a
entrar-hi s’ha d’anar preparat amb equip bàsic d’espeleologia i baixar reptant,
després de pocs metres es troben diverses sales comunicades per estretes
gateres on es poden veure magnifiques formacions d’estalactites i estalagmites,
té una longitud de 350 m i es creu que desemboca al mar, hi viuen uns petits
crustacis, algun d’ells endèmic i també és refugi de colònies de ratapinyades.
No cal dir que cap de nosaltres hi ha
entrat, ni anàvem equipats ni tenim les qualitats necessàries per fer
d’espeleòlegs, ja ho veurem si més endavant ho practicarem.
I després de veure la cova seguim cap
al punt de partida, Porto Colom, trobam els cotxes a l’ombra dels pins tal i
com havia dit l’expert i partim cap a l’altra banda del port, passat el club
nàutic al carrer dels pescadors, trobam una terrassa que ens agrada, tenen uns
bancs encoixinats que ens han agradat molt, aquí, amb un bon refresc a la mà
hem fet plans per la propera anada a Menorca, ja no falta tant, consultam les
guies i triam les etapes del Camí de Cavalls que ens agradaria fer, ens fa
molta il·lusió fer aquest viatget.
I res més per avui, una bona jornada
amb bon temps, bona companyia i bones vistes, què més volem.
Fins a la propera.
P.D.
Com que avui no venien els gepeeses
oficials, deduïm per el temps que hem caminat i la guia de ruta que hem fet uns
10 km. Més o menys.
(Crònica: "Embat". Fotografies: Xim Fuster)
No hay comentarios:
Publicar un comentario