QUARANTA PUTES SAGRADES! (D’ON VE AQUESTA DITA?)

Diu Bauçà Roig que "Quaranta putes" és, per ventura i de des fa molts anys, la flastomia més utilitzada pels mallorquins. N’hi ha diferents versions, ja que alguns diuen "quaranta putes sagrades" o, a vegades substitueixen el "sagrades" per "consagrades", que encara que ho pareixi, no vol dir el mateix ni de bon tros. Altres, per no ser tan irreverents, amollen una frase tan insulsa i incomprensiva com "quaranta putes salades" o "putes salades", també n’hi ha que duts pel seu caràcter simplificador, senzillament exclamen "putes" i ja ho diuen tot... Però tot això no són més que variacions de la mateixa expressió, que pens que originàriament era "quaranta putes consagrades a Déu", encara que la veritat és que tal expressió, en principi, ens sembla molt contradictòria en el seu contingut, ja que per una banda, l’església catòlica ens ha dit sempre que és pecatot molt gros que les dones comerciïn amb el seu cos, però per altra banda també diu tal expressió que aquestes putes –igual que les antigues sacerdotesses paganes- estan consagrades a Déu, malgrat el rebuig secular, com ja he apuntat abans, de l’església catòlica a tal pràctica comercial.

Quin és el per què de tan singular contradicció?

On cal cercar l’origen de tan singular dita?

Per resoldre la qüestió, cal remuntar-nos a finals de l’any 1229.

En aquelles llunyanes saons, el rei Jaume I, conegut per la història amb el sobrenom de Conqueridor, va organitzar una expedició per incorporar les illes a la corona catalano-aragonesa. L’exèrcit expedicionari estava format per uns quinze mil homes, entre peons, cavallers i capellans, però, curiosament, cap dona no hi va participar, suposem que per qüestions d’espai dins els vaixells que els van portat cap aquí.

Aquest fet, ja des d’un primer moment, va preocupar molt seriosament les autoritats eclesiàstiques integrants de la croada. Molt acuradament varen discorri que, més prest o més tard, la xusma, la soldadesca, i els altres també, tindrien necessitat de caire sexual. I tenint en compte, que les úniques dones de l’illa eren mores, i que ells havien vingut a matar moros i no a fer-ne de petits, era necessari, per tant, cercar una solució al problema.

Quan el rei En Jaume va estar assabentat d’aquesta problemàtica, va rumiar intensament l’assumpte i va trobar que la solució més adient era posar-ho tot ens mans d’unes bones professionals –ja no hi ha res com un bon professional per qualsevol assumpte- i que si no n’hi havia aquí n’haurien d’anar a cercar, per tal de així fer espassar la calentor de tots aquells soldadots i desfogar-los quan tinguessin ganes de mantenir contacte carnal amb una muller. 

De pas, també es podia contribuir d’aquesta manera a la salvació de la seva ànima evitant que aquells ferotges guerrers, per distreure la seva soledat, practiquessin el vici solitari tan anatemitzat sempre per la Santa Mare Església o el pitjor encara de la sodomia.

Dit i fet!

Va despatxar cap a Barcelona la galera més ràpida de la flota. Al cap de pocs dies ja estava de volta de la ciutat comtal, i va tornar carregada de la "flor i nata" del Principat. Quaranta putes! Ni una més, ni una menys.

Es conta que va fer goig veure davallar de la nau aquelles quaranta bagasses, les més garrides del món, o almanco així ho varen parèixer a tots aquells guerrers, impacients per copular amb elles.

Però la història no acaba aquí!

Després del gloriós desembarcament, enmig de l’eufòria, i de la frissor popular, es va organitzar una gran cerimònia religiosa per donar gràcies a Déu per l’èxit del viatge i també per beneir les quaranta noves pobladores de Mallorca, per tal que la seva feina fos exitosa, evitar-los mals al cos i perdonar els pecats mortals que tacarien la seva ànima, tenint en compte que els cometrien per una bona causa.

I de seguida es posaren a la feina!

Es diu que no donaven abasto!

Quaranta per quinze mil!

L’exèrcit va restar satisfet, i el clergat va considerar molt acuradament que hi guanyaven, ja que segons ells, amb un mal n’evitaven un altre de més gros.

Per tant, tots contents!

Idò, d’aquesta expedició de putes, propiciada i beneïda per l’església, deriva aquesta expressió tan nostra i que avui ens serveix per tot, tant per demostrar sorpresa com enuig, alegria com dolor, fins i tot la rancúnia i la ira queden reflectides en aquestes "quaranta putes" d’origen tan llunyà.

I aquesta és la història que em contaren.

"Quaranta putes sagrades"!, i que no és guapa?