Una excursió/passeig amb una caminada d'11,1 quilòmetres, fàcil i molt agradable, molt adient per fer-la amb família nins inclosos.
La concentració va ser a Pòrtol al carrer de Sa Bassa, just davant del “Forn de Pòrtol”. Sols va faltar un membre que no va poder venir i un dels caps ens va dir que arribaria més tard però ens donava permís per partir perquè després pensava agafar-nos donada la seva potència caminadora.
Alguns no vàrem poder resistir la temptació de provar uns cocarrois del forn i quan ens els empassolarem, partirem tots plegats cap a l’esquerra, seguint les instruccions de dos companys que portaven la ruta en GPS dirigint-nos cap a la urbanització de Puntiró.
 |
Alguns no vàrem poder resistir la temptació de provar uns cocarrois del forn i quan ens els empassolarem, partirem tots plegats cap a l’esquerra, seguint les instruccions de dos companys que portaven la ruta en GPS dirigint-nos cap a la urbanització de Puntiró.
 |
| Al fons el Puig de Son Seguí |
El dia era perfecte, bona temperatura amb estones de sol i niguls.
El primer quilòmetre està tot asfaltat fins que arribam a una cruïlla de la urbanització on hem d’agafar el camí de l’esquerra, ja que gairebé a uns 150 metres es troba, un poc amagada però perfectament fitada, la sendera que ens portarà al puig de Son Seguí, la nostra meta d’avui.
Abans de trobar la sendera una cridada pel mòbil ens fa aturar. Es tracta del cap que ja ha arribat a Pòrtol i comença la caminada cap a noltros. Com és lògic ens aturam per esperar-ho, mentre dos del grup continuam pel camí per a veure si trobàvem la sendera -passarem devora ella sense adonar-nos- i continuarem el nostre agradable passeig per la urbanització de Puntiró, contemplant els xalets entre els lladrucs dels cans, fins que ens adonem que per allí… no era. Altre telefonada i el grup, aturat al lloc d’espera, ens diu que tres companys han sortit a la recerca del cap. Truquem al telèfon del cap i ens indica que torna cap enrere perquè s’ha perdut seguint una mala informació. Bona començada! Tornam cap enrere per agrupar-nos amb la resta del grup per dir-los que no hem trobat la desviació que hem d’agafar.
Quan arribam, amb la nostra sorpresa, el grup estava just davant el caminet que es trobava a uns 50 metres d'on es varem aturar i que havíem passat de llis sense reparar amb ella.
L'empreny de tots era evident perquè portaven quasi una hora de descans forçós pel desgavell de la pèrdua del cap i la miopia dels encarregats de trobar la sendera… però a la fi aparegueren també els dos companys amb el cap “rescatat”. Tots contents deixarem l’asfalt i començarem aenfilar aquell caminet que es fica pel bosc entre els xalets, cap al puig de Son Seguí.
La caminada ara anava dirigida pels GPS dels guies i tots darrere d’ells per aquella sendera que ràpidament es converteix en un camí de carro. Una cruïlla de camins. S’havia d’anar cap a l’esquerra però noltros agafem cap a la dreta seguint els GPS. Aquestes maquinetes devien estar emboçades perquè després de caminar quasi mig quilòmetre, els que els portaven s'adonen que era per l’altra costat i… torna cap enrere.
La pujadeta al puig de Son Segui és mot fàcil, només té uns 150 metres d’altura i arribes en un moment al cim. Abans d’arribar hi ha un altre encreuament, a l’esquerra ja veus l’ermita de Nostra Senyora de la Pau i a la dreta sols falten uns 100 metres per arribar al cim. Agafam primer el camí de la dreta i després de botar una paret seca per un tros esbucat, sortim a una esplanada on hi havia uns homes fent net el bosc amb tractors i motoserres.
 |
La caminada ara anava dirigida pels GPS dels guies i tots darrere d’ells per aquella sendera que ràpidament es converteix en un camí de carro. Una cruïlla de camins. S’havia d’anar cap a l’esquerra però noltros agafem cap a la dreta seguint els GPS. Aquestes maquinetes devien estar emboçades perquè després de caminar quasi mig quilòmetre, els que els portaven s'adonen que era per l’altra costat i… torna cap enrere.
La pujadeta al puig de Son Segui és mot fàcil, només té uns 150 metres d’altura i arribes en un moment al cim. Abans d’arribar hi ha un altre encreuament, a l’esquerra ja veus l’ermita de Nostra Senyora de la Pau i a la dreta sols falten uns 100 metres per arribar al cim. Agafam primer el camí de la dreta i després de botar una paret seca per un tros esbucat, sortim a una esplanada on hi havia uns homes fent net el bosc amb tractors i motoserres.
Una torre contra incendis i un vèrtex geodèsic molt alt presideix el cim, que no és tal, ja que es tracta d'una bona esplanada.
 |
Aquest pas el podeu evitar perquè la vista sols la pot albirar l’home encarregat de la torre que romandre tancada. D’abaix només es veuen pins. Però aprofitarem per berenar asseguts al peu de la columna indicadora i tot duna tornarem enrere per visitar l’Ermita que com hem dit es troba just devora.
L’ermita de Nostra Senyora de la Pau, anomenada també de “Son Seguí”, data del segle XVII i fou habitada per l'anacoreta Nofre de Sant Joan Evangelista.
L'any 1728 Nicolau Ballester de Oleza, propietari del predi Son Seguí, cedí als ermitans, a més del tancat que ja tenien, una quarterada de terra de conreu i altra de bosc, prometent vestir i calçar a dos ermitans a més de donar-lis pa, llegums i altres coses necessàries per què poguessin viure.
Aquesta Ermita està a uns 500 metres del que era el casal de Son Seguí, ara de Son Moranta i es troba tancada però en un bon estat de conservació.
El conjunt de l’ermita és un tancat de paret seca amb un sol portal on figura la inscripció que figura a la fotografia.
L’ermita està composta de l'oratori (restaurat en 1917) i darrere la capella hi ha algunes dependències que serveixen de menjador i cuina pels peregrins. ¿Perquè roman tancada? No ho sabem, però es podria obrir i servir almenys com a refugi per la gent que volgués passar allí un temps. Un simple donat es podria encarregar de mantenir-la oberta i cuidada cosa, creiem, no gaire difícil d’aconseguir.
 |
Hi ha al jardí una antiga creu d’ullastre que el presideix.
Circula una llegenda que diu que la dona de l’amo de Son Seguí havia agafat aversió a l'ermità que cada setmana anava a recollir el pa que el senyor del predi li havia promès, i un dia, va enverinar el pa i quan l’ermità tornava cap a l’ermita, es va trobar amb el fill dels amos que n'hi va demanar un tros que l’ermità li va donar com és lògic.
Aquell jove va arribar a morir a les mateixes mans de la seva mare.
Bé, després d'estar una estona per dins el tancat de l’ermita, vàrem continuar el nostre camí cap al predi de Son Moranta caminant per un agradable i ample camí entre el bosc de pins, quan van començar a ploure unes gotetes i com era hora de dinar, ens ficarem baix d'un porxo d'una caseta que trobarem, suposem de caçadors, on dinarem de pa en taleca.
Mentre menjàvem, aquelles gotetes es convertiren en una tempesta de trons, llamps i pluja que ens va acollonir a tots, encara que, gràcies a Déu, va escampar tot duna i quedà un cel completament blau amb un sol radiant.
El camí cap a Son Moranta amb l’olor de la terra banyada i amb aquest llum característic de la nostra illa en aquest temps, va ser summament plaent.
Després de botar una paret seca que donava al camí principal que passa per les vinyes i davant l’entrada de la possessió, arribarem a Pòrtol Nou.
 |
| Bolets que creixen en la fusta homida. |
 |
 |
Adéu-siau.
(Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo", Xim Fuster i meves)
No hay comentarios:
Publicar un comentario