PUIG I COVA DE SANT MARTÍ (ALCUDIA).

Avui no ho tenim gens clar, mai més ben dit, està ennigulat, a la nit ha fet una forta pluja de fang, tot està brut, on es veu més és als cotxes, estan arrebossats, quan ens veiem al lloc de trobada encara plou, naturalment, vist el que hi ha i vistes les previsions comencem les habituals deliberacions,  avui però ha estat més fàcil, som pocs, gairebé la meitat, tenim moltes baixes per diversos motius, viatges, família, salut i alguna incògnita per aclarir.

Al final decidim partir amb la intenció inicial i obrar en conseqüència segons vagi fent el temps. 

Partim en direcció Alcúdia, l'objectiu d'avui és el puig de Sant Martí. Abans d'arribar a la rotonda d'Artà ens desviam a la dreta per un camí senyalitzat que indica el puig.

Deixam els cotxes ben estacionats i començam la ruta, no plou i fa un ventet suau i fresc que ens ajuda a pujar la costa, en pocs minuts arribam a Poble Nou però ara no ens hi aturam, volem seguir pujant cap al puig.

A pesar de la fresqueta el desnivell de la pujada ens fa suar, però arribam al cim de 266 m. d'aquest magnific mirador, a cavall de les badies d'Alcúdia i Pollença, la panoràmica és fabulosa, davant nostre la ciutat d'Alcúdia i el seu port, l'illot d'Alcanada, el  Mal Pas i el cap del Pinar. A la dreta, des de s'Albufereta fins a “u moll” s'estén la badia de Pollença amb la ciutat amagada rere “u Puig”.

 

A ma esquerra contemplam la gran platja de la badia d'Alcúdia, s'Albufera,  els seus nuclis de Can Picafort, Son Serra de Marina, Colònia de Sant Pere i Betlem fins al cap Farrutx.

Embadalits contemplant aquestes vistes gairebé no ens n'adonam del bosc d'antenes de tot tipus que hi ha al cim del puig, repetidors de televisió i telefonia mòbil, fa por, potser ara entenem el motiu d'alguna baixa. No podia faltar a la nostre cita setmanal l'habitual grup d'excursionistes alemanys que, molt amablement ens han convidat a menjar llepolies.

Ara anam baixant fins al collet que separa els dos pics de la petita serra de la Comuna i ens hi aturam per berenar, els mosquits ens ataquen de valent i hem de fer via, serà aquesta una altra incògnita aclarida?.

A l'hora d'atacar la pujada al puig de Sa Comuna dos companys han desistit, els altres quatre hem començat a ascendir per un tirany que ben prest ens ha desaparegut, sembla mentida que un pacific pujol de 260 m. es torni tan dificultós, una paret vertical i abundants carritxeres han fet abandonar altres dos, sobretot pensant amb la baixada, només dos valents han assolit el cim.

Finalment ens hem retrobat tots al camí de Poble Nou cap a la Cova de Sant Martí.

La cova de Sant Martí està situada al puig del mateix nom, es pensa que fou utilitzada pels primers cristians de la ciutat romana de Pol·lèntia com a lloc de culte.

Les primeres dades documentals apareixen el 1268. S´hi entra per una escala de dos trams que salven un desnivell de dotze metres.   

A l´interior hi ha un antic pou, ara cegat, i dos altars medievals formats amb arcs de mig punt i volta de creueria dedicats a Sant Martí i Sant Jordi, amb alts relleus de pedra. 

El primer representat tallant la meitat de la seva capa per a abrigar un pobre que resulta ser Jesús i el segon a Sant Jordi en el moment que mata el drac. 

A l'hivern passat hi hagueren algunes esllavissades i el Bisbat de Mallorca, propietari de la gruta, la manté tancada per motius de seguretat.

Crida l'atenció el cartell que ho indica escrit en llatí amb la bandera del Vaticà i cinc idiomes més cada un amb la seva bandereta.

Tornam enrere cap a Poble Nou, on ens hi aturam per dinar a les taules exteriors, a la sobretaula un dels companys explica la interessant història del lloc.  Al principi eren terres de propietat reial, una cacera, i així va ser durant segles fins que les necessitats de terres de conreu fessin pensar en la dessecació de s’Albufera.

Primer foren els pagesos de Muro que amb aportacions de terra anaven creant camps aprofitables fins que la profunditat de l’aigua va fer inútil aquest sistema, son les marjals.

Al s.XVIII uns enginyers francesos ho provaren desviant els llits dels torrents que aportaven els cabals d’aigua fent uns canals que encara avui son visibles, però tampoc ho aconseguiren.

Ja al s.XIX, la companyia anglesa Newland Mallorca & Co. Amb l’enginyer Bateman al front ho torna a intentar, aprofita els canals dels francesos, fa el Gran Canal, el pont dels Anglesos i els dics de la desembocadura que avui encara estan en us, la tecnologia ha avançat molt i fan servir unes bombes hidràuliques mogudes a vapor que funcionen les 24 hores. Per atreure ma d’obra que treballi a una empresa dura i malsana, l’any 1868 obtenen de la reina Isabel II l’autorització per a construir una colònia agrícola, aquest sistema permetia, a canvi del treball, un sou, l’habitatge i avantatges fiscals i socials molt importants, els fills dels obrers es lliuraven del servei militar (cosa mol important en el temps de la pèrdua de les colònies d’ultramar i els conflictes armats que ocasionaren) i la  possibilitat que en acabar les obres de dessecació poguessin treballar les terres com a pagesos i inclús accedir a la propietat.

Aljub

 La colònia anà creixent, rebé el lògic nom de Poble Nou i també el de Gatamoix, nom de la finca, més endavant li digueren també de Sant Lluís en honor del fill de Bateman, arribà a tenir quinze cases i la màxima ocupació fou entre els anys 1894 i 1896 en que hi consten censades més de cent persones.

La dessecació però no va be, la extracció d’aigua és més lenta que la aportació natural i a més l’aigua es salinitza fent impossible l’objectiu de la companyia que, al final fa fallida.

Al 1913 se’n van els darrers set habitants de la darrera casa. Gràcies als anglesos Mallorca conegué l’arada de ferro amb rodes i el cultiu de cacauets i moniatos.

També, gràcies a la força de la Natura avui tenim s’Albufera mes o menys com en temps del Conqueridor.

Després de la fallida dels anglesos es va vendre la propietat de la colònia a la família Gual de  Torrella, aquests donaren els materials aprofitables de totes les cases en ruïna  per a restaurar i ampliar el Santuari de Crestaix, menys una que es reservaren per a ells,  més tard la varen vendre a una empresa madrilenya que pretenia urbanitzar la zona, empresa que també fracassà.

Un dels seus creditors accedí a acceptar com a pagament de la seva aportació aquesta propietat, aquests creditors eren els Pares Escolapis de Madrid, actuals propietaris de la finca que, mitjançant un conveni la tenen cedida a la Fundació Maria Ferret que la manté i gestiona com a refugi i zona d’acampada.

Hem fet un recorregut pel que foren els dos carrers de Poble Nou i les restes de les cases ja desaparegudes, de la seva església i l’aljub i com que comença a ploure decidim baixar cap on tenim els cotxes i anar a fer un cafetet.

Una bona i interessant sortida la d'avui malgrat el temps inestable, 9,5 quilòmetres, bones vistes i històries interessants.

Fins a la propera.
(Crònica: "Embat". Fotografíes: Xim Fuster, Miquel Barceló i "Trigo".)