domingo, 26 de enero de 2014

MANCOR-LLOSETA-MANCOR.




Plourà, no plourà, plourà, no plourà… A les 9,15,  com sempre, havíem quedat aquest dijous al nostre lloc habitual de partida per anar a, no sabíem on, pel mal temps que feia. Amb aquest casos sempre tenim les alternatives que ens ofereixen uns companys de anar a unes cases de poble que tenen per fer una torrada, però avui hem acordat que havíem de ser valents i sortir a caminar plogués o no plogués, i a més perque un de noltros havia quedat a Mancor amb un company –veterà excursionista que a vegades ens acompanya-, perque ens guiés per una ruta que varem fer el 29 d’Octubre 2011 però a l’inrevés i un tant diferent (clicau aquí).
Així que, endavant cap a Mancor en tres cotxes, mirant al cel i aguantat les critiques de qualcuns que volien no arriscar i anar als “refugis” poblerins per fer una torrada.

Hem arribat a l'aparcament que hi ha devora del cementiri de Mancor i allà ens esperava el nostre company. Agafats el tapins començam a caminar per la carretera que porta a Santa Llucía i ens desviam pel camí particular de “Biniatzent”, que creua la finca del mateix nom, fis arribar al camp d’oliveres de “Sa Font Garrover”, a on el camí es divideix en dos, un tram cap a l’esquerra que segueix fins a la finca esmentada, i un sender a la dreta que et porta al llogaret de Biniaroi, que descartarem visitar perque l’excursió d’avui  ja  es bastant  llarga i a més ja la varem fer.

Pujant, observarem un cosa molt curiosa, un xotet jugant amb un ca!. I a més, quan ens varem apropar, el ca va venir a saludar-nos i el xotet -ben net, per cert- també. 

L’amo que estava devora, ens va dir que l'havía criat amb biberó d'ençà que va néixer i ara o tenia com un animalet més de companyia. Bastava veure la cara d’aquest homenet, mirant als dos animals com jugaven, per  adonar-nos que estava orgullós d’haver surat a aquest animal. Estàvem segurs que no li passarà mai pel cap portar-ho a l’escorxador.

La finca “Sa Font Garrover”  es una explotació olivarera digne de veure. Aquí es fa oli amb denominació d’origen i totes les oliveres es troben molt ben cuidades amb una xarxa ben col·locada aterra per agafar les olives que van caient  -ara olives negres-. El cel cada vegada estava més ennigulat però encara no havia caigut cap gota.

Seguim el camí que creua, -pujant, buf!- la finca, fins arribar a un pas canadenc que ens situa a la possessió  de “Ses Cases Noves”. Era l’hora de berenar, i asseguts en unes pedres que cadascú va triar, berenarem d'alló que cada un portava. 

Cal dir que provarem unes mandarines “metralladora”, boníssimes, molt dolces que va portar un company de ca seva, però amb tants de pinyols que si els escopies amb força, sortien de la boca com si fos una metralladora. Cal dir que el que escriu va ser el que va arribar més enfora, i fins i tot dos de noltros férem una guerra a pinyolada neta.

Abans de partir començaren a caure unes gotetes i tothom va aprofitar per treure de ses motxilles els impermeables, capelines, paraigües, calçons de plàstic, etc. Ala!, ja podia ploure lo que volgués.

Caminant ens trobarem a la dreta del camí, una construcció amb la porta oberta que va resultar ser un aljub que recull s’aigua de la “Sa Font de Na Bàrbara” que mana al altre costat del camí.

Passem per davant de “Ses Cases Noves” i continuarem el sender que indica “Lloseta” que qualcú a col·locat en un arbre. Feia una pluja fina i fred, però sense cap problema.

Quan sortirem de la finca, entrarem en un bosquet d’alzines meravellós que ens portaria fins el predi “S’Estorell”. 

Abans però passarem per davant el Puig de “l’Alcadena”, amb la escarrufada que dona contemplar l'esllavissament d'un tros de la muntanya que va fotre per avall i que es pot contemplar des de quilòmetres de distància.

Travessem tot el predi de “S’Estorell” i visitarem Sa Font Nova. Després arribarem a un portell que trobarem tancat. No ens quedava més remei que botar la paret i així ho varen fer un parell, mentre que uns quants tingueren sort que en aquest moment vingués un cotxe de qui va davallar un homo per obrir el portell, circumstància que aprofitaren per sortir a peu pla.  

El nostre “degà” -que sempre li agrada tenir les coses clares- li va demanar si aquell camí era públic o privat... i ja la varen tenir. Però al final, aquell homonet es va quedar tan ample dient-nos que pels propietaris allò era un camí privat encara que per la gent fos públic ¿?.

Continuarem pel camí, i una vegada passarem el cementiri, ens desviarem a l’esquerra pel “Camí de Ses Comes” que ens portaria fins al Poliesportiu de Lloseta “Es Puig”. 

Dinarem de “pa en butxaca” que cadascú es portava, a uns bancs de fusta que hi ha devora el camí i després continuarem per un sender que acurta la tirada fins a Biniamar.

Arribarem i aprofitarem per prendre un cafetet en un bar del poble, preparat per cert, per fer una bona bauxa.

Una vegada descansat un poquet i aprofitat per abonar la quota fitxada als “taxistes” de torn, un dels caps del grup va dir que ens convidava als cafès per què era el seu aniversari, cosa que li agraírem, i quan el felicitarem i demanarem quans en complia, ens adonarem que cada any complex els mateixos de fa tres anys...No passa el temps per noltros!. Visca la vida!.

Ara ens quedava encara arribar a Mancor, i ho varem fer passant per davant de “Son Odre”. Creuarem el torrent i deixarem a la dreta la cantera de pedra i a l’esquerra l’antiga mina de carbó a cel obert de “Son Odre”. 


Per l’antic sender que unia Mancor amb Biniamar, anarem pel camí de “Montaura” fins arribar a Mancor.

Una bona excursió que ens va preparar el nostre guia. En total 15 quilòmetres i 4 hores de caminada efectiva que desferen el genolls dels de sempre però que, com sempre, arribaren tots a destí.
Cal dir que avui érem l’equip complet (dotze més el nostre guía), casualitat que estava ennigulat i pensarem la majoria en una torrada?. Doncs, sí, però al final els caps “caminaires” son els que manen i decideixen...per ara, perque els “gourmets” del grup cada vegada tenim més força i hem aprofitat que el company que avui ens ha acompanyat és un cuiner extraordinari, per demanar-li que un d’aquets dijous ens preparés una “fava perada” com no més ell sap preparar. Ha aceptat I ja ens encarregarem els “gourmets” de convèncer als caps caminaires per quedar un dijous, plogui o faci sol, per asseure’ns a taula i menjar la  “fava perada”. 
(Fotografíes: "Trigo", Miquel Barceló i meves)






No hay comentarios:

Publicar un comentario