La lluna plena de gener al Castell d'Alarò.

(Crònica:"Embat". Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo" i Pep Planas).

Els set valents que hem partit avui, 15 de gener, ens hem trobat a les 16, 20 h. a l'estació intermodal ben disposats a emprendre una aventura.

La primera dificultat l'hem tengut ben prest, per treure el bitllet cap a Alaró no ho teníem clar, a la màquina si triàvem la opció tren no ens entenia, havíem d'optar pel bus encara que el viatge sigui “tren+bus”, llavors venia el problema dels qui tenien o no la targeta de transports i entre els qui sí la tenien, sempre hi ha algú que la té caducada (la targeta) per no parlar del qui pretén pagar 1,25€ amb un bitllet de 50€ i esperar que la màquina funcioni, quins orgues! (els seus, no els de la màquina)

Però som bons, sempre resolem a temps els problemes, a les 16, 35 h. en punt hem sortit còmodament instal·lats a bord dels ràpids, moderns i silenciosos trens elèctric dels TIB, el viatge ha estat curt ja que el trajecte no té parades fins a Marratxí, baixam a la estació compartida per Alaró i Consell i abordam el bus llançadora fins al poble. El minibús anava ben ple però hem pogut seure, al arribar a la parada final ens hem equipat bé per fer la ruta, bastons, gorres, anoracs, frontals, llanternes (per cert, algú duia el focus de la barca i a més funcionava a cops de puny!).

Au! per amunt!  començam l'ascensió tira-tira per anar encalentint-nos poc a poc, encara fa un poc de claror, sembla mentida com s'ha allargat el dia, però ràpidament ens ve la fosca, el cel sembla estirat, no hi ha núvols, la lluna encara no ha sortit i fa una bona fresca, partim del poble d'Alaró per la carretera de Bunyola i agafam el segon desviament a mà esquerra indicat amb el nom de Camí des Castell. 

El camí comença amb uns trams asfaltats fins a l'altura de la possessió de Son Penyaflor, després ve una zona encimentada i bastant deteriorada fins a arribar a les cases d'Es Verger, la pujada té un fort pendent que ens fa suar de valent.

La lluna plena ja ha sortit per darrere el gran penyal del puig del castell i amb la seva claror blanquinosa ens il·lumina el camí entre els pins i les alzines, ombres i clarures irreals, fantasmagòriques.

Avançàvem sota aquesta influència esperant veure la bella Selene menant el seu carro tirat pel jou de bous blancs a qualsevol revolt del camí, però no, som a aquest món, ens conformarem amb uns quants xots i els imprescindibles i habituals corredors de fons que ens deixen amb un pam de nas i que ens tornam a trobar de baixada abans d'arribar nosaltres, quina ràbia!.

A partir d'aquí, el camí es converteix en pista forestal, un camí de terra fins a l'esplanada d'Es Pouet, ara començam el camí empedrat, adossat a l'impressionant penyalar vertical fins arribar a la primera porta del recinte emmurallat, després creuam la torre de l'homenatge amb matacà (popularment dita del constipador pel corrent d'aire que sempre hi fa)  passam vora les restes del gran aljub i culminam la nostra ascensió al cim on es troben la hostatgeria i l'oratori edificats el 1.622.

Hem fet gairebé 9 km amb un desnivell des de 230 m. al poble fins a 821 m. al  castell i només hem sofert una petita caiguda, sense conseqüències, a la segona porta.

Na Myriam, la donada del castell ja ens esperava, fins i tot ens ha telefonat a mitjan camí per a saber si tot anava bé, és clar, cada vegada caminam més lents.

Ens ha acomodat a les cel·les, són habitacions per a quatre, amb lliteres, netes i còmodes i amb un bany comú al final del passadís, no hi han dutxes per la senzilla raó de no tenir més aigua disponible que la que plou, tan mateix si un dia no ho fas tampoc passa res.

Mentre esperam el sopar ens hem passejat per la esplanada de l'oratori, la vista nocturna que tenim és francament espectacular, als nostres peus, il·luminat, tot el raiguer i part del pla de Mallorca fins a Palma, la nit és tan clara que fins i tot arribam a veure el llum del far de Porto-Pí i més llunyà ja un poc difuminat el de cala Figuera.

Myriam ens crida, tanta sort, comença a fer un fred que pela a dalt de la muntanya i nosaltres embadalits mirant els llumets, cap a taula falta gent!.

Després d'un bon sopar i una agradable sobretaula amb jocs de cartes i parxís, tot seguint les normes de la hostatgeria, a les 23 h. ens retiram a les nostres estances, entre bromes i comentaris anam preparant els llits i fent les rutinàries i adequades ablucions, fins que, apagats els llums van minvant les veus i es va fent el silenci, sentim de tant en tant els bucòlics i pastorals sons del buf del vent o el picarol d'una ovella sols trencats pels rústics i físics roncs, ventositats i esbufecs dels companys que s'han entregat als braços de Morfeu. Bona nit!.

Poc a poc arriba el dia i ens anam despertant, sentim el rumoreig prudent de les veus dels primers companys que es van deixondint i comentant com han passat la nit, en general tots be, fins i tot el que es va abrigar sota tres flassades ha resistit. Hi ha hagut diversitat d'opcions, sacs de dormir tipus mòmia i convertibles, llençols funda, i senzillament llençols, però com diem bé, hem descansat.

Al sortir de l'hostatgeria ens trobam amb la boira, tan espesa i opaca que no ens deixa veure res, fa més fred que a la nit i sembla que plou.

Ara toca berenar, na Myriam ja ens el té a punt, quedam bé, no deixam res, ni per les someres.

Aclarim comptes amb la donada, pagam i ens acomiadam ben agraïts, ha estat una estada ben agradable.

El camí de baixada no sembla el mateix, la llum del sol es filtra tímidament a través de la boira, el trespol de pedra està llenegadís i hem d'anar amb seny, quan som al Pouet ja anam ben xops, per mor de la boira per fora i la suor per dins, encara que el matí és ben fresc el caminar sempre encalenteix.

Els companys que han partit des de Binissalem ja ens han telefonat per a saber per on anam, venen pels camins de can Arabí i dels Blanquers fins a trobar s'Empedrat (un antic tram de camí empedrat, segons alguns d'origen romà)  després ve can Moranta i l'antiga possessió de Banyols, el camí segueix fins a Son Forteza i s'han de prendre algunes bifurcacions fins a trobar el camí del castell, uns 6 km. més o menys.

Quan ens tornen a telefonar nosaltres som devers les cases de son Penyaflor i ells ja estan cansats, tant, que dos es queden al lloc (ja ho val!) i dos segueixen per a sortir-nos a camí, la veritat és que anam caminant lentament, hem d'anar esperant al degà que baixa molt esbraonat d'una cuixa, però baixa. A la fi ens trobam, tots bé, seguim fins on s'han quedat els renegats i decidim, per prevenció, que el degà ens esperi assegut a uns bancs de pedra, el grup podrà anar amb ritme més ràpid fins a Binissalem i l'únic xofer d'avui anirà a cercar-lo. Així ho hem fet, així mateix un company s'ha quedat amb el degà per fer-li companyia.

Per fi hem arribat a ca s'Hereu, el nostre destí final d'avui, allà ja teníem taula reservada i parada i quan ja hi érem tots hem pogut degustar un dinar ben binissalemer i de Sant Antoni: fideus de vermar i espinagada.

Ben contents dels dos dies de germanor que hem compartit, també ben cansats després d'una ruta de més de 22 quilòmetres de muntanya i pla, amb marxa nocturna sota la lluna plena de gener, fred, boira i mal camí, ens separam en dos grups, uns en cotxe i els altres en tren, ens acomiadam i tornam cap a casa ja pensant en la sortida del proper dijous.