POEMES D'UN OBRER (V)

AL·LOTA ESTIMADA

Quan l’angoixa m’atabala,

penso amb tu.

Quan l’alegria em desborda,

penso amb tu.

Però quan el Sol enfosqueix i el camí es negror,

estiro els braços cap a tu,

i l’amorosa llum

torna a mi,

com abraçada dels amants

que parlen amb els ulls

i encenen el caliu,

escalfant cossos amb l’estimera

i obrint desitjos soterrats

que esclaten vora mar.

Així i tot

Els esquitxos arriben

com les oronelles al seu temps,

com estels dins la nit

com la tendresa que mai ens deixa

quan estàs al meu costat.

PRIMAVERA

Llum no mostris febleses

que la foscor no sap mostrar.

Prenya el vent que passa

que records fa arrelar

i sembrà dins el cor

amor que ha passat.

Tal vegada no recordes

vida meva estimada,

que paraules d’amor regaren

nostra Terra beneïda.

Un brotet de romaní

a la vora d’un fangal

va créixer fins el Cel,

i quan tocà portes tancades

s’obriren com la rosa

mostrant vida i amor

trencada pel desig.

Ai al·lots jovencells

que cercareu un vaixell,

més ràpid que el record

i més alt que la serra.

No vulgueu passar davant el vent,

com l’arada davant el bou.

Minyó deixondit,

bergantell esfilegassat,

atura i no corris

per arribar i acaronar

l’al·lota estimada,

que ella tanmateix espera

tendresa jovençal.

                                                                     (Miquel Sineu)