REFUGIATS DEL DOLOR
que de tristor es nodreix,
perquè la seva terra vessa
amargura i condol.
La disbauxa s'acaba,
i el nin descalç camina,
cercant amor i no troba
el goig que acarona
paraula soterrada farcida
de roïssos de tristor.
L'infant mira al Cel,
entre pins i alzines,
mirant estels fugissers
que no es volen aturar,
l'infant mira i veu
estels que ploren llàgrimes
banyades en sang innocent.
Quina bogeria de món
de caires punxeguts,
que sospiten mort sobtada
quan l'infant espera
roses
i gessamins
d'olor agosarada.
Calma esgarrifosa no cridis
a l'orella de l'infant,
que la mort dolça acarona
un somriure impossible.
Amaguem cards i ortigues del món,
sembrades per malparits,
que no dubten trastocar la vida,
dels que miren el Cel i demanen
la mirada d'un Déu boig,
que no vol veure tendresa
dels qui demanen amor.
OBITUARI
D'UN COMPANY
(comiat
d'en Mateu)
Quan el batec d'un cor s'atura
sonen campanes de dol,
i els companys que escolten,
sonen campanes de dol,
i els companys que escolten,
romanen tristos i ajupits,
pensen que tal vegada un dia
podran tornar pel camí
que joiosos feren junts.
Escoltaren el vent que atupa els pins
I les ones colpejant
límits de vida i mort.
Sentiren ocells cantaires
i enfosquiren amb el Sol.
Veren onades tenyides de blanc
que taparen nostres ulls,
i per això tal vegada
tocaren terra,
llàgrimes banyades d'angúnia
que regaren la tristor
d'un amic perdut.
Tal vegada un dia
trepitjarem espines de roser
i el dolor del nostre cos
servirà per evocar,
que sota la flor de la vida
sempre hi ha espines que recorden
un camí que ens junta,
per gaudir de la serra
respirant poesia i colors.
que sota la flor de la vida
sempre hi ha espines que recorden
un camí que ens junta,
per gaudir de la serra
respirant poesia i colors.
Tal vegada un dia tornarem junts a caminar
vora serres i penyals,
compartirem el pa dels amics
i l'ombra de l'alzina.
Besarem el paisatge
amb llavis humits de goig,
i volarem amb la gavina
sota blancor de núvols reflectits.
Compartirem camí
amb amics i sentiments,
que l'escalfor de l'amistat
acurça el llarg passeig
que un dia ens ajuntà,
i això amics meus
no es pot separar,
perquè la mort i la vida
son com la tendresa i l'amor,
que agombolats l'un amb l'altre,
es donen escalfor.
LA
BLAVOR DEL CEL
Un sòtil d'estels cobreix el meu cor
i un bateg cridaner
demana lluna i sol,
que la foscor que m'envolta
cobreix tempestes de tristor.
Per això necessit
aire de llum endolcit.
Tal vegada un dia
llàgrimes de dol i records
regaran vida meva soterrada
i sortiran flors pels indrets
que et porten pel camí
cap a un far desconegut
que d'arribada espera caminaires perduts.
Tal vegada el llum és fosc
i no trobam l'amor
que devora ens acompanya,
com un infant a la mare
perdut a voravia
amb clots punxeguts
que dolor desperten
i sentiments alliberen.
No sempre podem veure
qui al costat tenim,
i quan ens n'adonam,
la tempesta del dolor
ha fet mal-bé a qui tenim devora.
Ha traginat records
cap a l'infern de l'oblit
i les llàgrimes no poden
brotar un altre pic.
Tal vegada un dia
brotarà una flor
de llavor arrelada
dins la terra del meu poble,
i les campanes de l'església
tornaran a sonar
de boirosa matinada,
freda i calenta
de poble adormissat
per cançons de pagesia.
Despertau amics que el camp vos crida
a fer l'amor per tocar
una flor i una donzella
sota tempesta del desig
per altre cop poder veure
verdes branques de fills
que no es rompen amb el vent,
així i tot regau
l'arbre que vida dona
als qui a sota esperen
que passi el temps i mostri
el fruit que ha de donar
la passió i el desig
(Miquel Sineu)
No hay comentarios:
Publicar un comentario