Serenor
oh! Mort de silenci
cridaner
que envoltes nostra
vida,
obri portes i sembra
flors
per embellir camí que
espera,
tal vegada així un dia
la dolça serenor del
somni etern
agombolarà el nostre
cos,
acollint penes i alegries
que un dia romangueren
dins nostre cos envellit.
Penyals de mort
soterrada
que somnis de jovent
atures,
obri finestres per que
entri
la tebior de l’aire
blanc.
Deixa que passin anhels
que al Cel color donen,
deixa que el Sol mostri
l’escalfor de
l’estimera,
deixa que onades de vida
i amor
ens banyin com la gebra
de nostra Terra
estimada,
I així tal vegada un dia,
la llavor que hem
sembrat
farà un bram pels
infants
que alegres i cridaners
desperten somnis adormissats
dels qui un dia partiren
i no han mort per que
viuen
dins el cor dels amics.
Quimera jovençal
Cos de vell arronsat
de somriures apagats,
que l’aixopluc no atura
la pluja d’anys passats,
per això vull apedaçar
retxilleres de vent
glassat.
No vull un cor fenestrat
que refredi el caliu,
ni que deixi passar
l’amor
com passen temps i
onades.
Vull un cor jovencell
per fruir del que estim,
dona , infants i llumí
i núvols de colors,
que neixen del desig,
com la Font d’aigua
clara,
ombrejada per Figuera
de verdós clarejat.
Maleïda guerra
La meva Terra vesa sang!
que heu fet miserables
botxins de nens
que gaudien vida tot
arreu.
Descans pels innocents,
insomni pels assassins
que a tret d’alba heu
sortit,
de la nit del món,
de l’ínfer ple de foc,
de les clavegueres del
carrer.
No torneu a Nostra Terra
on cada dia surt el Sol.
No hi ha lloc pels qui
no escolten
el bateig de les ales,
que tendresa acarona
el somriure d’un infant.
No torneu al meu poble
on sona la campana
que crida bona gent.
Que la blancor de la
flor d’ametller
us cegui els vostres ulls
i l’olor de la tendresa
sigui cop de destral
pels qui no volen pensar
ni deixar que el Cel
sembri
llumins a Nostra Terra,
per encendre els estels
que mostren el camí.
(Miquel Sineu)
No hay comentarios:
Publicar un comentario