TORRE NOVA DE S'EVANGÈLICA I CALA DE SES ORTIGUES.

Avui hem enfilat cap Estellencs, o millor dit cap a la carretera d'Andratx a Estellencs, perquè volem anar a Sa Torre de S'Evangèlica per després davallar fins a la mar i vorera vorera arribar fins a la Cala de Ses Ortigues i tornar a pujar pel camí que hi ha fins a la carretera.

Quatre del nostre equip no han pogut venir. Un perquè havia de fer de teta, altre perquè té el colesterol que li surt pels ulls i els altres dos que també estan fotuts.

(Entre la càmera de joguina que porta el cameraman i el seu tremolor habitual, la pel·lícula ha sortit moguda.Que li hem de fer...)

Així doncs hem de partir cap a Andratx i seguir per la carretera d'Estellencs per deixar els cotxes a un camí que hi ha sols passar el darrer túnel.

Des d'aquí ja es veu la Torre i l'espectacle de la muntanya cremada, amb arbres morts, caiguts i ennegrits per tot arreu, contrasten amb el verd que la força de la vida està guanyant a la negror. 

Els brots dels garballons, matolls, càrritxs i estepes, flors i ullets d'arbrets, proliferen per tot arreu donant un espectacle de colors meravellós.

Amb les motxilles carregades a l'esquena i els bastons preparats, hem començat a caminar per un camí de carro que es dirigeix cap a la Torre. 

Sols ens separa un quilòmetre i mig. El dia es presenta variable. Hem vingut amb una boira ben espessa per la carretera i ara pareix que el Sol vol sortir.

Al camí que davalla cap a l'esquerra en direcció a la Torre hi trobam unes cases, però noltros continuam pel nostre camí fins que el company que avui ens guia ens diu que hem de pujar per darrere la Torre i no per allà.

Caminam i caminam fins que...  a pujar s'ha dit per un penyal que surt a l'esquena de la Torre. Aquest era el primer avis de les fortes pujades i davallades que ens esperen avui.

Efectivament hem arribat a la torre de senyals que li diuen Torre Nova de s'Evangèlica.

S'Evangèlica, puig de 449 m de la costa occidental de Mallorca (Andratx) és un bon exemple de com està configurada la costa nord, és un sector abrupte, que acaba en penya-segats de més de cent metres i torrenteres braves, obagues i cobertes de vegetació (no en sabem l'origen del seu nom tan religiós i la veritat és que no ho hem trobat enlloc)

De La Torre Nova de S'Evangèlica, hem trobat la denominació llatina de "Turres ignibus navium admonitores"

Ara es troba en un estat deplorable i és de titularitat privada, sabem que va ser construïda per acord del Gran i General Consell entre els anys 1617 i 1619. Està situada, com totes, a la vorera del penya-segat a una altura de 225 metres. Es troba en roïnes com també la garita que feren al seu costat. Encara que és de la tipologia de les torres de senyals que voregen l'illa, se sap que el 1769 estava artillada amb un canó de bronze d'1 lliura i posteriorment el 1845 amb un altre de 4. En aquests anys fou usada principalment per la vigilància del contraban.

A la vorera de la Torre hem berenat aprofitant les vistes que els niguls ens deixaven contemplar de tant en tant.

Ara ens toca davallar aquests 225 metres fins a arribar a la vorera del mar aprofitant un camí que passa per la casa que hem vist abans. Sabem que ens trobam a una zona privada i volem demanar el corresponent permís, però com que no hi ha ningú, hem continuat davallant fins que trobam una barrera d'una altra casa que hem creuat amb la mateixa intenció i resultat.

Som a uns 80 metres de la mar i trobam una davallada feta amb mitjans sintètics, molt ben conservada, que en fort pendent ens ha portat fins a la vorera.

La mar estava remoguda, llàstima, perquè alguns volien ficar-hi els peus, però no han pogut. 

L'aigua, com sempre, estava transparent i no hi havia cap grumer!, aquestes bestioles que als mallorquins no ens agraden gens.

Ara ens falta caminar per les roques (ja que no trobam cap sendera) uns 200 metres fins a arribar a la Cala de Ses Ortigues, per agafar després el camí que puja cap a la carretera.

Aquest tram a la vorera del mar ha estat bastant difícil perquè et canses de pujar i davallar per les roques, però hem arribat sense cap novetat a la Cala (sempre arribam).

Ara la pujada fins al camí és de pinyol vermell. 

Qualcú ha dit de dinar aquí però hem cregut més convenient pujar el més fotut amb la panxa buida, que plena.

Des de la Cala fins a arribar al camí, hem hagut d'emprar els peus, les mans, els genolls i... Però a la fi hem topat al camí que des de la carretera arriba fins aquí. 

Creiem que el més fotut ja ho havíem superat, però no és així. Innumerables pins caiguts taponaven una vegada i una altra el camí, el que feia que ens haguéssim d'acotar, pujar damunt les branques, botar, reptar... per caminar un parell de passos i tornar a fer-ho. 

Tot el camí està ple d'arbres caiguts. Quin desastre!

Faltaven uns 200 metres per arribar a la carretera i ens hem aturat d'una puta vegada a menjar el dinar motxiller. Com sempre, mentre dinam, surten temes a debat que ens fans discutir, però com que tots ens coneixem ja fa molts d'anys i sabem per on respira cada un, al final la sang mai arriba al riu.

El nostre grup el conformen 12 companys i políticament hi tenim de tot: catalanistes, espanyolistes, comunistes, radicals, de dretes, de centre... I que no és guapo això!. Així quant qualcú vol tocar els collons a algú, ja sap el que ha de fer...

Al que anàvem. Els 200 metres finals han estat molt fotuts, per haver de sortejar el caramull de branques que tanquen el camí. Però hem arribat, a la fi!, al camí encimentat que surt a la carretera devora el túnel.

Cansats de tant pujar, davallar, botar, grimpar, relliscar, ensopegar, acotar-nos i rossegar-nos, hem arribat als cotxes tots sencers, gràcies a Déu!

Ara toca anar fins a Andratx per fer els gins tònics i cafetets de sempre. Així ho hem fet i ens hem acomiadat fins al dijous que ve.

Au idò, una bona excursió molt maca però complicada i difícil. Que estigueu tots bons!

(Fotografies: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)