TORRE NOVA DES CAP VERMELL.

 

Partirem dijous passat el equip complet cap la península de llevant per fer una excursió curteta, per que dos del grup volien arribar prest a Palma. L’excursió triada va ser la “Torre Vella des Cap Vermell”, a Capdepera, una caminada curta de 4,010 quilòmetres, però tot de pujades y davallades.

Guiats per l’itinerari de una web especialitzada, arribarem a l’urbanització de “Sa Font de Sa Cala” que travessam per complet pel  “Carrer des Morràs” fins aparcar al mateix portell que te condueix  en no res a la caleta de “Sa Cova des Vell Marí”, que acordarem visitar a la tornada per fer un capfico. Cal dir que el dia era bó per anar d’excursió, encara que feia massa calor i estam al mes d’Octubre!.

Com havíem tardat mes temps del previst per recorre els 80 quilòmetres que hi ha des de Palma  (eren les 11 quan estàvem tots al portell), ens acomodarem per berenar abans de començar l’excursió (els horaris son sagrats i a les 11 hores sempre berenam).

Una vegada complert el “protocol” del berenar, començarem a caminar i després del còmode trànsit pel camí que travessa el pinar que baixa suaument fins a un forn de calç i un rotllo de sitja on a través dels arbres ja veiem la mar.

Cala de Sa Cova del Vell Marí

Travessam el torrent des Morràs i començarem a pujar una costa per un tiranyet ben senyalat amb marques de pintura blava vorejat per arboceres i matolls que, poc a poc, anava agafant altura i pendent.

 

I que vos pareix!, quan acabarem l'ascensió de la rosta i esgotadora costa, llenegadissa, humida i ombrívola, tres dels companys no sabem si caigueren en un estat d'esgotament extenuant  (“pájara”) que els impedí continuar la marxa cap a la Torre.

 

 

O es veritat el que ens varen dir que s’estimaven mes davallar cap a la Cala que senyalava la ruta consultada per fer un capfico, que pujar a la Torre.

 

Com és natural i habitual al nostre grup, ens aturarem per descansar i decidir què fèiem. Els tres heterodoxos amics troben que no han de truncar als altres les expectatives de la sortida d'avui, així que, arribats al consens, dividim en dos el grup: tres se’n van a la caleta i la resta seguim la marxa prevista.

Els que decidim pujar, travessam un collet ben fitat que ens dona un respir, i  tornam a pujar l'obac vessant nord del puig de Sa Torre Vella, entre les carritxeres, els panteixos i queixes i alguna caiguda per mor del llenegadís camí.

 

Ja veiem la fi de la ruta, la torre.

Ara el camí va per sota els penya-segats del puig de la torre. La platja i urbanització de Canyamel als nostres peus perfectament visibles i assolellades.

En arribar al cim, 200 metres, ens sembla haver pujat a l'Annapurna. La torre Nova o torre de s'Heretat s'alça majestuosa i ben conservada.

La torre vella des Cap Vermell va ser construïda el 1577 i està situada a 210 m. d’altura.

 

El 1794 es veié la conveniència de restaurar-la  i dotar-la amb dos canons però no es va efectuar l'obra. La actual és una torre troncocònica d'un sol cos, amb força inclinació.  Està construïda en maçoneria de pedra calcària, travada amb morter pobre i revocada exteriorment.

Actualment la torre està molt ben restaurada per les aportacions estatals del 1% cultural del Ministeri de Foment de l'anterior govern socialista i l'ajuntament de Capdepera. El projecte substituí les pedres despreses, la restitució del portal d'accés, de la barbacana i del revocat exterior.

Ens hem assegut a l'ombra de la torre, l’única ombra que hi ha, per a beure i descansar un poc. Des d'allí es divisa una gran panoràmica, al nord Cala Rajada i Sa Font de Sa Cala, a l'est es veu el vèrtex geodèsic sobre el punt més elevat de Es Cap Vermell que guarda al seu interior les coves d'Artà.

Mentre xerram i admiram les vistes trobam que, encara que la pujada ha estat dura, hem caminat poc i per a compensar farem el plus d'anar fins al vèrtex.

Començam a caminar, el camí es bo i sempre tenim a la vista el punt de destí, però quan som devers mitjan lloc, un del grup, el degà, recorda que ha de tornar prest a casa... uep!, el degà es el degà, o sigui que, donam mitja volta i emprenem la marxa cap al lloc de trobada amb els altres.

La davallada per la curta (no més son uns 80 metres) però perillosa (per l’ humitat) i ben empinada sendera abans d’arribar al primer serral de l’excursió ha estat èpica: flastomies i llenegades a rompre, «no és el mateix pujar que baixar» deia un, «vatua'l món» deia un altre allargat en terra. El sol esplèndid d'avui no ha servit per eixugar el camí, però hem arribat avall tots sencers, sempre arribam.

No sabíem com els havia anat al tres “calés”, però quan ens varen dir que havien batiat aquella “Cala” com la Cala des “Collons” ja ho varem imaginar. 

 

Ens varen dir que una “Cala” es una “ensenada” (o sigui una part de mar que

entra en la terra) i que allò era una simple torrentera que no té res de Cala.

 

 

La davallada, seguint unes fites de pedra que qualcú havia col·locat mentre davallava de qualsevol forma, es pesada i perillosa.

 

La proba es que tots tres varen pegar tres culades, però sense cap conseqüència a Deu gràcies. I tot això per arribar a la vorera de la mar i veure cents de meduses que els deien “venja, veniu que aquí us esperam”.

 

No pogueren nedar ni tampoc volgueren entrar a la cova de “Na Mitjana” que es troba propet, per lo que decidiren seure a l’ombra de les roques i descansar una estona contemplant el bell paisatge de la “Pesquera des Frares” (qui no es consola es perque no vol).

 

La pujada fins al camí ens varen dir que va ser pitjor que pujar a Sa Torre ¿?...

La tríada ens esperava a la caleta que hi ha al principi de la cursa, la que desemboca el Torrent de Morràs i que es diu “Sa Cova del Vell Marí”, una caleta molt maca però, tampoc ningú ha pogut nedar al estar l'aigua plena de meduses.

 

Ens hem acomodat entre les roques i hem dinat i com és natural encetam una tertúlia ben animada, darrerament i per desgràcia hi han molts de temes a tocar del que passa al nostre país.

El trosset de camí de tornada que ens quedava ja ens és conegut, la sitja, el forn de calç, el pinaret i darrera la paret, ja a la urbanització, els cotxes.

Com és preceptiu, per acabar ben contents hem anat a seure a un café d'una plaça de Capdepera  i passant per davant de una cotxera en vist a un grupet de dones fen “llatra”.

 

Els hem demanat permís per entrar i fer-les un parell de fotos mentre contemplaven l’habilitat que tenen en fer les senalles i demés objectes que son conegudes i ben apreciades per tothom.

Asseguts a la terrassa del bar, amb la vista immillorable del Castell de Capdepera damunt de noltros, hem pres uns granissats de met-la, un cafetets i uns gins tònics que va pagar “l’Arcàngel Sant Miquel” amb motiu de la seva recent onomàstica. I després d’escoltar atentament la ponència que un membre del grup ens va donar sobre l’abonament de una quota fitxa als xofers que porten els seus vehicles en els desplaçaments del grup, es va acordar el que la majoria va decidir.

En acabar, tots cap a casa.

Fins a la propera! i recordam que les excursions que fèiem repetides i que ja tenim comentades al UEP!, no les tornarem a “penjar” com es lògic, per el que haurà setmanes que no comentarem sortides.

Salut per a tots!.

(fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo", Xim Fuster y meves)

(Crónica: Part de la Torre : "Embat". Part de la "Cala": jo).