Després de diverses deliberacions triarem els itineraris 5 i 6 segons la guia del Camí que fem servir (Fundació Destí Menorca, 2010).
Dia 2.
Ens trobam a Palma 8 companys per partir cap al port d'Alcúdia, no som tots, hi ha baixes, uns per motius de salut sempre lamentables, altres per motius familiars i/o laborals i el ja conegut per la talassofòbia.
Deixam els cotxes ben estacionats al port i una vegada obtingudes les targes d'embarcament pujam al vaixell. La travessia dura unes dues hores que passam conversant, berenant i planificant les jornades menorquines, el dia és clar i lluminós, la visibilitat perfecta, just deixam la costa mallorquina ja veim la de Ciutadella, la mar està en calma total oferint-nos aquest blau tan intens que volem creure que només tenim aquí.
Ja som a Ciutadella, sortim del port amb tota la impedimenta per passar tres dies i ens trobam amb el primer entrebanc: no hi ha bus, n'hi ha un cada hora i fa deu minuts que ha partit, no podem entendre que no estigui programat per a donar servei a l'arribada dels vaixells, com que tenim el temps just per agafar el bus cap a Maó, decidim anar a Ciutadella en taxi, d'aquests sí que n'hi ha, el xofer ha entès la nostra pressa i ha volat cap a la parada de la plaça dels Pins, on resulta que ja no hi ha parada, l'han traslladat a la plaça de la Pau, avui és el primer dia del canvi i tothom va un poc despistat, tant de bo que tant amb el primer taxi com amb el segon hem arribat a punt per a poder partir cap a Maó, quines corregudes!.
La línia 01 del TIB menorquí, on no valen els descomptes del TIB mallorquí, té un recorregut de 45 quilòmetres que fa en 60 minuts, en sentit Maó passam per Ferreries, Mercadal, Alaior, l'hospital Mateu Orfila i finalment Maó. En arribar a la capital de l'illa ens dirigim tot d'una cap a l'hotel per a formalitzar l'allotjament, deixar l'equipatge i cercar lloc per a dinar.
L'hostal Jume està ben cèntric, al carrer Concepció, a la vora de la policia, a un pas del mercat del Carme i a prop de la plaça de la Miranda des d'on es veu el port. Les habitacions són còmodes i funcionals. Un home assegut a la porta del mercat ens ha recomanat un restaurant on fan un menú econòmic i li hem fet cas, no ha estat per tirar coets però hi hem dinat i hem encarregat els entrepans per demà, feina feta, ara tenim temps de lliure disposició i gairebé tots anam a fer un poc d'horeta.
Restaurats, descansats i refrescats ens trobam a la Miranda i decidim aprofitar el temps, visitarem la fortalesa de la Mola. Com que no hi podem anar a peu (són 7 km.) i no hi ha transport públic contractam dos taxis que ens deixen just al portal principal del recinte.
La fortalesa Isabel II, més coneguda per fortalesa de la Mola o senzillament La Mola, situada al Port de Maó, va ser construïda entre els anys 1848 i 1875 per ordres d'Isabel II d'Espanya, és una de les majors fortificacions europees del segle XIX.
Servia d'aquarterament, presó militar i política i per vigilar l'entrada al port de Maó. Això va fer que la capital menorquina es convertís definitivament en un dels enclavaments militars més importants de la mediterrània occidental.
Avui, per la seva espectacular arquitectura, és Patrimoni Històric Militar de Menorca. La fortalesa té deu fronts, alguns destinats a la defensa terrestre i altres a la defensa marítima, amb murs de traçat irregular. El seu ús ara és civil: es lloga per a celebrar esdeveniments de tota mena, mostres i exposicions; s'hi pot fer senderisme; i es fan visites guiades de dia i nocturnes.
Ens hem passejat per totes les dependències, estances, passadissos i murades, hem gaudit de les magnífiques vistes sobre el port i hem comentat les vicissituds històriques que s'hi han viscut.
Ara ja tornam, aviat es farà fosc i hem d'anar pensant a on soparem.
Hem passat davant un forn on fan pizzes per repartir a domicili i ha despertat el desig de menjar-ne a més d'un, hem anat i vingut pels carrers més cèntrics cercant una pizzeria i no n'hem vist cap que ens agradés, al final ens hem assegut a una cafeteria a la plaça de l'Esplanada i hem demanat uns entrepans ben bons, després baixam al port per passejar un poc i hem acabat prenent una «pomada» a la cantina.
Dia 3.
Berenam a l'hostal i anam al mercat a comprar aigua i fruita, després a cercar els entrepans al bar, a les nou ens ve a cercar el bus que ens portarà a l'inici de l'etapa d'avui.
El Camí de Cavalls és una antiga ruta que voreja completament l'illa de Menorca, la funció del qual era la defensa i el control de l'illa, avui reconvertit en GR 223 de 185 km.
Poc és podien imaginar aquells nobles cavallers que, ja l'any 1330, en temps del rei Jaume II, havien de mantenir un cavall armat per a la defensa de l'illa i dels seus habitants, vigilant la costa, que segles més tard i amb molts esforços l'antic camí quedés lliure i franc al pas els ciutadans.
Es creu que alguns trams podrien estar creats des del segle XIV també se sol atribuir als francesos durant la seva ocupació menorquina (1756-1763). Presumiblement aquest camí es va construir amb una funció eminentment militar, per a facilitar la vigilància de la costa, unir les diferents torres de vigia, i l'agrupament de les tropes en cas d'un desembarcament enemic.
Començam la ruta a la cala Tirant i pensam acabar-la a Binimel·là, és l'itinerari 5 de la nostra guia, tenim davant 9,6 quilòmetres de camí, avui està lleugerament ennigulat, cosa que ens fa més lleu la caminada.
Aquest itinerari discorre per una de les zones més ben conservades del litoral de Menorca, declarat lloc d'especial protecció per a les aus. El territori presenta una gran biodiversitat, les seves platges tenen interessants sistemes dunars amb les seves comunitats vegetals característiques: lliri de platja, campaneta de mar, trèvol de platja, lletera, … Tota aquesta vegetació afavoreix la preservació de l’arena, i a més, els sistemes dunars són l’hàbitat de molts insectes i invertebrats.
Caminam en direcció nord-oest gairebé sempre amb vista a la mar a la nostra dreta, just després de la Punta Negra trobam el Macar Gran, una platja de grava i arena fosca. Seguim fins al desviament del far de Cavalleria on, a pesar d'estar asfaltat decidim arribar, son 2.500 m. més que sumen 5 km. A la nostra etapa, però val la pena.
Just al desviament s'hi troba el jaciment arqueològic de la ciutat romana de Sanicera, l'actual Sanitja o Sa Nitja, primer nucli de població i port fundat a Menorca pels romans.
L'imponent Cap de Cavalleria, el punt més septentrional de Menorca, té uns esfereïdors penya-segats fins a 80 m. sobre el nivell del mar, coronats per un dels fars més antics de l'illa, ja que va començar a construir-se l'any 1854 i va ser acabat l'1 de març de 1858 per ajudar als navegants a no sofrir naufragis per culpa de la tramuntana. Malgrat que la millora en la seguretat de la navegació que va suposar la seva posada en funcionament, això no va fer que es deixessin de produir naufragis, fet que va motivar la construcció dels fars de Favàritx i el de Punta Nati.
Va ser el darrer far de totes les Illes Balears que va funcionar amb sistema de vapor de petroli a pressió. L'any 1988 va començar a funcionar amb llum elèctric de 1.500 W i avui funciona amb l'energia solar que repleguen les plaques que hi ha en el far.
El far està envoltat per cases blanques i al seu voltant hi ha la pedrera d'on es van extreure els blocs per poder construir els edificis del voltant.
Des del far del Cap de Cavalleria es pot observar un gran paisatge, fins i tot es poden arribar a veure els turons del municipi d'Es Mercadal amb el seu punt més alt, El Toro (358 m.).
Ens toca desfer el camí de la península de Cavalleria fins a les restes de Sanitja per a tornar reprendre el Camí de Cavalls, ara caminam terra endins fins a la passarel·la de fusta que baixa a la platja de Cavalleria, una platja gran de 650 m. d'arena dorada formada per dues mitges llunes separades per una roca, l'escull d'En Vernís, al seu extrem dret hi ha una zona on es practiquen els banys de fang amb una mena d'argila vermella.
Travessam tota la platja i seguim per la punta Ferragut fins a cala Mica, una petita i aïllada platja on entra la mar en forma de copinya, d'arena gruixada i petits còdols. Seguim ara pel tram amb més desnivell de l'itinerari on ens crida l'atenció la gran quantitat de socarrells florits, dits també coixinets de monja, eixorba rates o gatovell. Des d'aquesta alçada ja veim la platja de Binimel·là.
Aquesta platja d'arena vermellosa i gruixada amb orientació nord-est és un entrant de mar en forma de U que es caracteritza per tenir dimensions molt grans, la part posterior està ocupada per un sistema dunar amb vegetació de subjecció (garriga i arbusts) i una zona humida alimentada per un torrent.
Només dos valents gosaren a prendre un bany a les fresques i cristallines aigües de Binimel·là abans de pujar al bar on, sota l'ombra fresca de les moreres de la terrassa prenguérem un merescut refresc mentre esperàvem que el bus que ens havia de tornar a Maó.
Com que encara ens quedava temps, negociarem amb l'empresa del bus que ens portàs el més a prop possible del far de Favàritx, ja que molts del grup no hi havien estat mai.
El cap de Favàritx és una punta rocosa, de pissarra negra que forma badies en els seus dos costats. La costa té un característic paisatge amb penya-segats no molt alts i de pissarra negra i grisa que configuren un dels terrenys geològics més antics de les Balears. Les zones interiors tenen abundants i fins brolladors d’aigua que recorren la superfície fins que troben una massa de terra i es perden de nou sota ella.
Entre les pissarres es poden trobar fòssils dels primers éssers que van habitar l’indret: crustacis i animalets marins de fa milers d’anys.
 |
Aquesta zona està molt assotada pel vent de tramuntana, i les ones superen la barrera de la costa al costat del far inundant una esplanada que en assecar-se forma una superfície blanquinosa coneguda com 'La salina'.
Diu la tradició que les nits de lluna plena, si caminem per aquests bassals màgics, rebrem els efectes benefactors del satèl·lit i l’aigua del mar: força, energia i fertilitat.
El far es començà a construir el juliol de 1917 però diversos problemes com la manca de fons i reclamacions de l'antic propietari del terreny varen aturar les obres fins que l'any 1922 es va poder acabar, essent inaugurat el 22 de setembre d'aquell mateix any.
La torre amb una alçària de 33 metres, va ser la primera d'un far construïda completament amb formigó a les Illes Balears.
Per fer-lo s'aprofità la roca de la zona, per això avui dia encara podem veure a pocs metres la pedrera que s'obrí per tal d'edificar-lo.
I acabam la jornada tornant a Maó, dutxa i sopar, avui a un restaurant més adient, plat combinat i gelat artesà.
Com ahir, els qui no estàvem tan cansats baixàrem al port a fer una volta i beure una «pomadeta».
Distància total recorreguda: 15.000 m. Desnivell positiu acumulat: 300 m.
Dia 4.
Com ahir, després de berenar a l'hostal anam fins al mercat, la placera de la fruita i verdura sembla que ens espera, quina dona més activa, mentre li anam comprant ens comenta el fet de l'abdicació del Rei, ella és una republicana d'arrel i s'estimaria més que hi hagués una república, també ens fa a saber que és la campiona de Balears de tir amb fona i que no li costaria gens arreglar la corrupció que ens assola a pedrades.
Li compram la fruita, tomàtigues i aigua i entram al forn per comprar pa del dia i pastissos, després a la xarcuteria la madona ens fa els entrepans, amb els tomàtics i oli, uns de formatge maonès, és clar, altres de carn-i-xuia i fins i tot algun de tonyina.
Un dels companys ens ha comunicat que avui no ens pot seguir, ahir es va cansar molt i avui no s'hi veu en cor sabent que l'etapa serà més dura, ens acomiadam i quedam de veure'ns al port.
Ja ben equipats tornam a la plaça de la Miranda a esperar el bus que arriba puntual, ens ha de portar a l'esplanada de Binimel·là.
L'itinerari 6 de la nostra guia comença on acabàrem ahir, va de Binimel·là fins a els Alocs, sabem que aquest tram del camí és un poc més dificultós, tant per la seva longitud com pel relleu format per un seguit de barrancs amb parets molt inclinades.
Avui fa molt bon dia, brilla el sol i no hi ha cap nigulet al cel, ni per decoració, fa calor, ens embetumam de protector solar i ens encasquetam tot tipus de gorres i capells, per més fer, avui carregam tota la impedimenta, ja que no tornam a l'hostal i no l'hem pogut deixar al bus.
Ala idò, endavant, els primers passos són per la platja, fa mal caminar per l'arena, deixam la zona humida i començam a pujar i baixar alguns barrancs petits, bufa una suau brisa que ens dóna ànims de seguir pujant.
Som a una elevació que ja ens deixa veure cala Pregonda, una de les més preuades platges verges del nord de Menorca, el contrast de colors vius de les seves roques i de la seva arena no pot deixar indiferent ningú, està protegida per una línia d'esculls que li donen certa protecció de la tramuntana.
Seguim, les pujades i baixades es van multiplicant i els nostres genolls van acumulant els esforços dels desnivells, ara ens n'anam un poc terra endins de la punta Barril i les illes Bledes per tornar vora la mar a la cala Barril amb s'illot des Coloms, es Vermells, es Piló, cala en Calderer i cala Moragues són algunes de les cales verges que anam trobant seguin aquest camí de «muntanya russa».
Passat cala en Calderer, després d'una forta pujada al punt més alt de la ruta, 125 m. més o menys, ens aturam a berenar, no hi ha gaires ombres però el ventet ens va refrescant, la panoràmica que des d'aquí s'albira és impressionant, des del far del cap de Cavalleria a la nostra dreta fins al cap Gros a l'esquerra, just al darrere el puig del Toro i al davant la immensitat de la mar. Tot això junt amb els entrepans de productes de la terra i amb la companyia dels companys, què més podem demanar...
Però hem de despertar d'aquest encantament temporal, hem de seguir que encara falta un bon tros, ara baixam unes rampes que ens capolen els genolls, però no hem acabat, hi han més pujades i baixades, això no s'acaba mai, i diuen que Menorca és plana!.
La cala dels Alocs és una petita platja de còdols amb un escar a la seva dreta, és freqüent que al darrere d'aquestes platges, ja siguin d'arena o de macs, s'hi formin zones humides poblades gairebé sempre de tamarells, però també hi pot aparèixer un arbret típic dels ambients humits: l'aloc.
Precisament d'aquesta planta pren el nom aquesta cala. L'aloc o ximbla (Vitex agnus-castus) és un arbust caducifoli d'alçària compresa entre els 1 i 3 m que es caracteritza per tenir les fulles oposades, llargament peciolades i palmades; les flors, d'un blau lilós, es reuneixen en llargues i estretes espigues molt flairoses i vistoses a l'estiu; el fruit és petit, esfèric i de color negre.
En teoria i tal com ho havíem programat ja hauríem acabat l'etapa d'avui, però resulta que el bus no pot arribar fins aquí, hi ha molt mal camí i l'hem d'anar a trobar a l'aparcament de la cala del Pilar, o sigui que... hem de seguir un poc més.
Baixam a la cala del Pilar per una pasarel·la de fusta que acaba en llarga escala per salvar un petit penya-segat de terra argilosa d'un color vermell intens, la platja forma una ampla corba i és d'arena d'un daurat vermellós, l'aigua transparent i tranquil·la ens convida al bany. Ens arremolinam a la poca ombra que ens ofereix un sortint rocós on deixam tota la impedimenta i ens ficam a l'aigua com a nàufrags a l'oasi, estam cansats i assolellats, ens fa falta posar-nos en remull, quin plaer!.
Després del bany dinam a l'ombra de la roca que ja ha crescut un poc més i, en acabar, ens vestim, tornam a carregar les motxilles i partim, hem de pujar l'escala de fusta per sortir del barranc i travessam una marina de brucs i estepes fins a arribar a la zona ombrívola de l'alzinar, el tram final voreja ja terres de cultiu on hi ha l'esplanada que serveix d'aparcament dels vehicles que van a la platja i on ens ha de recollir l'autobús.
I, fins aquí la caminada d'avui:
Distància total recorreguda: 11.000 m. Desnivell positiu acumulat: 575 m.
Ja dins del bus hi ha poc diàleg entre els companys, la jornada ha estat dura i estam cansats, la mitja hora de trajecte l'hem aprofitat per fer una becadeta. En arribar al port de Ciutadella retrobam al company que, no per no caminar ha perdut el temps, ha visitat a Maó el Museu de Menorca.
Segons ens explica, l'actual seu del Museu de Menorca és l'antic convent franciscà de Jesús. Els seus orígens daten del segle XV; però, d'aquesta època, no en queden vestigis arquitectònics. L'exposició fa un recorregut per la història de l'illa. Al primer pis s'explica la prehistòria i la història antiga, al segon pis, des de l'edat mitjana al segle XX. Formen els fons materials de Menorca provinents de les col·leccions de l'anterior museu, d'excavacions fetes els vint darrers anys, i dipòsits i donacions de particulars i entitats.
Pujam al vaixell que salpa més que puntual, cinc minuts abans de l'hora prevista, les previsions del temps i de l'estat de la mar són bones i esperam travessar el canal tranquil·lament.
I, tranquil·lament transcorre la travessia entre comentaris dels esdeveniments de la ruta, uns xerram, altres són al bar, algú dorm a la sala del cinema, ja es veu la costa mallorquina quan, de sobte, el vaixell vira 180° a tota pastilla, produint una mena de vibració inesperada, miram a l'exterior i ens n'adonam que hem canviat el rumb, ara no ens dirigim a Mallorca, tornam a Ciutadella! Per què, què passa? No només nosaltres ens hem alarmat, altres passatgers també estan sorpresos.
Nosaltres hem anat a cercar algun empleat responsable de la naviliera i n'hem trobat un a qui li hem demanat explicacions, ell, un poc nerviós ens diu que no ens preocupem, que com que anam bé de temps, han decidit fer unes maniobres rutinàries i que arribarem al port d'Alcúdia a l'hora prevista.
No ens conformam amb l'explicació i li demanam seriosament poder parlar amb el capità, cosa que ens diu que no és possible però que li transmetrà la nostra inquietud. Tornam al nostre lloc i ho explicam a un grup de passatgers, mentre parlam, de nou, bruscament, el vaixell fa un altre viratge en rodó i torna posar proa a Mallorca, realment inexplicable.
L'empleat que ens ha atès ve fins al nostre lloc i ens transmet, de part del capità, les disculpes pel trasbals ocasionat i que, si no han donat avís previ de la maniobra ha estat per no alarmar el passatge, nosaltres li diem que, el no haver-ho fet ha provocat l'efecte contrari i que estam molt enfadats amb la naviliera, tant que farem una queixa pública.
Bé, hi ha hagut tema de conversa, entre nosaltres i amb l'altra gent, fins a arribar al port d'Alcúdia, on hem pujat als cotxes en destí a Ciutat.
En definitiva, i llevat de la inexplicable maniobra naval, fem un balanç molt positiu de l'aventura menorquina que posa punt de vacances a la nostra temporada d'excursions.
(Crònica: "EMBat". Fotografíes: "Trigo" i Pep Planas)
No hay comentarios:
Publicar un comentario