SES PEONIES SILVESTRES A MALLORCA.

Quant arriba la Primavera, son moltíssims els excursionistes que surten a la muntanya per contemplar un espectacle de la natura digne de ser admirat: la floració de les Peonies.

Aquesta flor que el xinesos li diuen “sho yu” (se més maca) i es un símbol de luxe e indulgencia per ells, les cultiven fa més de 2.000 al igual que els japonesos.

Foto:"Excursiones por Mallorca"

Aquí a l’illa floreixen a les muntanyes a finals del mes de març i durant el mes d’abril, encara que dependent dels temps, les podem veure abans i sobre tot després d’aquestes dades.

Les flors poden ser simples o dobles de color generalment vermell púrpura encara que també hi ha rosades i blanques. 

Creixen a matolls de fulles de color verd intens i desprenen un aroma suau i delicat.

A l’Illa les podem trobar sempre en la vesant Nord davall de les penyes, en coves, en encletxes perque els agrada els sols humits.

Hi ha unes zones a l’illa que no poden faltar cada any, entre altres clar està, que son per exemple:  Fartàritx envoltant sa Cuculla per la vesant Nord (punxeu aquí si voleu veure l’excursió que ferem el 2013 encara que trobarem poquetes, però hi trobarem) Es Fondal de Ses Basses, d’Andratx, i sobre tot el “Cingle de Bufaranyes” a Formentor” considerat per en Toni Sureda, com el “santuari de Ses Peonies”. Es interessant veure precisament el vídeo de “Senderisme de Socay” de l’excursió esmentada, perque després de recorre el camí, difícil i complicat a través dels penya-segats, aconsegueixen arribar al “santuari” just a punt per contemplar els matolls ben florits. Una passada.

EXCURSIONES DE MALLORCA EN IMÁGENES (X)

Sa Foradada

Fartàritx

Fartàritx

Betlem

Monasterio de LLuc

POEMES D'UN OBRER (IV)

CANT A L'AMOR

Vaig esbrinar el Cel

entre branques d’ametller

i la neu de les flors

va obrir lleugerament

les parpelles del meu cor.

La blancor encisadora i suau

no deixava passar el temps,

bell i trist com nosaltres,

Desiara,

m’adonava del silenci

quan passaven els estels.

Vaig romandre al teu costat

i regava amb llàgrimes de desig

un esplet de roselles dins el blat,

obrires lleugerament les parpelles

i veres una vida passar

per pins i garrigues

sembrades amb mates i romaní,

Per això vaig pensar,

terra meva que em parles

no aturis mai la ventada

que em dona claredat,

I així podré

Gaudir de la vida

que Deu ens donà,

com l’aire que respir,

que el meu cor demana,

com l’Univers de l’amor,

com la flor que creix

dins el ventre de la mare.

PER EN LLUÍS, AMIC RATAPINYADA

Dalt dels cims una rosella corona

l’harmonia de l’univers,

i assegut a un pedrissal,

veig el vent que acarona

onades de goig de nostra vida

que passa sota núvols de tristor.

La fesomia del paisatge

em parla amb tendresa

i sento el meu cor bategar,

que l’anima adormida desperta

sorolls d’un temps passat.

traspàs el llindar de ma vida

com onades de mitjanit,

i no puc esbrinar el que m’envolta

i tot arreu estim.

Flors i núvols no em deixeu

que ma vida no pot córrer, com ocells esverats.

Així i tot

Les teves petjades em diuen,

caminaire estimat,

que si feble és la vida

el Cel s’ha deixondit

per que passi mon cor alleugerit

com infant agosarat

a veure com trenca l’alba

i el Sol torna a sortir.

(Miquel Sineu)

EXCURSIONES DE MALLORCA EN IMÁGENES (XIX)

Es Coll Baix

Andratx

Castellitx

Algaida

Formentor

Planícia

EXCURSIONES DE MALLORCA EN IMÁGENES. (VIII).

Pont Romà (Pollença)

S'Atalaya d'Alcudia

Cala Carbó

Ermita de Betlem

Valldemossa

Santa Ponça

POEMES D'UN OBRER (III)

Serenor

oh! Mort de silenci cridaner

que envoltes nostra vida,

obri portes i sembra flors

per embellir camí que espera,

tal vegada així un dia

la dolça serenor del somni etern

agombolarà el nostre cos,

acollint penes i alegries

que un dia romangueren

dins  nostre cos envellit.

Penyals de mort soterrada

que somnis de jovent atures,

obri finestres per que entri

la tebior de l’aire blanc.

Deixa que passin anhels

que al Cel color donen,

deixa que el Sol mostri

l’escalfor de l’estimera,

deixa que onades de vida i amor

ens banyin com la gebra

de nostra Terra estimada,

I així tal vegada un dia,

la llavor que hem sembrat

farà un bram pels infants

que alegres i cridaners

desperten somnis adormissats

dels qui un dia partiren

i no han mort per que viuen

dins el cor dels amics.

Quimera jovençal

Cos de vell arronsat

de somriures apagats,

que l’aixopluc no atura

la pluja d’anys passats,

per això vull apedaçar

retxilleres de vent glassat.

No vull un cor fenestrat

que refredi el caliu,

ni que deixi passar l’amor

com passen temps i onades.

Vull un cor jovencell

per fruir del que estim,

dona , infants i llumí

i núvols de colors,

que neixen del desig,

com la Font d’aigua clara,

ombrejada per Figuera

de verdós clarejat.

Maleïda guerra

La meva Terra vesa sang!

que heu fet miserables

botxins de nens

que gaudien vida tot arreu.

Descans pels innocents,

insomni pels assassins

que a tret d’alba heu sortit,

de la nit del món,

de l’ínfer ple de foc,

de les clavegueres del carrer.

No torneu a Nostra Terra

on cada dia surt el Sol.

No hi ha lloc pels qui no escolten

el bateig de les ales,

que tendresa acarona

el somriure d’un infant.

No torneu al meu poble

on sona la campana

que crida bona gent.

Que la blancor de la flor d’ametller

us cegui  els vostres ulls

i l’olor de la tendresa

sigui cop de destral

pels qui no volen pensar

ni deixar que el Cel sembri

llumins a Nostra Terra,

per encendre els estels

que mostren el camí.

(Miquel Sineu)

LA SUSTITUCIÓN DE SOLDADOS EN EL SIGLO XIX.

En el año 1856 una Ley fijó en 8 años el servicio militar obligatorio que fue ampliado a 12 años (6 en activo y 6 en la reserva) con la Ley del 28 de agosto de 1878.

A mediados del siglo XIX la guerra con Marruecos movilizó a más de 45.000 soldados y este servicio de “ultramar” como se denominaba, causó miles de muertos no sólo por los actos bélicos, sino por las condiciones en que se encontraban las tropas durante los 6 años que duraban las milicias. Las enfermedades gastrointestinales y más concretamente el cólera diezmaban a los soldados más aún que por las balas o heridas de arma blanca del supuesto enemigo.

La gente lo sabía y temía que al mandar a un hijo al servicio militar en ultramar, significaba una alta posibilidad que volviera lisiado, herido o en el peor de los casos muerto. De ahí que la gente buscara recursos económicos, incluso endeudándose de por vida, para evitar que sus hijos se libraran del servicio militar, pagando a quien fuera para ello.

Así fue como el gobierno del país, sabedor de esta voluntad popular, no tuviera más remedio que promulgar unas leyes para regular primero la “sustitución” de un solado por otro, y luego a través de la Ley de 1851 la “redención” a metálico para que otro soldado fuera al servicio militar en lugar al que le correspondía. Posteriores leyes fueron regulando este requisito. Ello permitió que muchos de los jóvenes que tenían que incorporarse a filas, se quedaran en casa porque su familia pagó para ello. Otros sin embargo, sin esos recursos económicos, tuvieron que partir sustituyendo a los primeros hacia un futuro totalmente incierto.

Aquí en Mallorca, como no podía ser de otra manera, también afectó  a los jóvenes que se tenían que incorporar al servicio militar.

¿Cómo se hacía la sustitución o redención de un soldado por otro?. Acudiendo a un Notario para que, por documento público, se dejara bien patente el acuerdo que se había llegado entre las partes que se obligaban a ello.

Adjunto figura una curiosa escritura del año 1867 donde comparecen ante el Notario de LLucmajor dos padres, uno con su hijo ofreciéndose a sustituir al hijo del otro en el servicio de las armas, pactándose por un precio estipulado todo lo relativo a tal sustitución.

 

Hombres ricos, hombres pobres…