jueves, 14 de mayo de 2015

CAP PELA.



 
Este grupo malloquín ha cumplido ya 20 años de existencia. Su último disco Feel 'n' Soul recoge grandes temas de soul de legendarios artistas como Stevie Wonder, Ray Charles, Nina Simone o Van Morrison, entre otros. Si en el 2011 ya nos sorprendieron con su anterior álbum Moon River  (2011) en el que interpretan canciones de famosas bandas sonoras, ahora lo vuelven a hacer. Feel 'n' Soul es el octavo álbum publicado por esta peculiar formación vocal que hoy es una de las más consideradas de toda Europa en su género.

 
En un comienzo, Cap Pela estaba formada por doce miembros y a lo largo de los años han ido variando su composición. En la actualidad son seis: Esther Barceló (soprano), Begoña de la Iglesia (contralto), Guillem Ramon (tenor), Santiago Francia (tenor) y los hermanos Domènech, Sofia (soprano)  Carol (contralto) y Joaquim (bajo).

Un placer escucharles.
 







domingo, 10 de mayo de 2015

FIRA DE TARDOR DE MARRATXÍ.

Una de las exposiciones más completas en cuanto a la muestra de costumbres y productos mallorquines la pudimos ver en "FIRA DE TARDOR DE MARRATXÍ",  cuya última edición tuvo lugar  el pasado 2 de Noviembre.

Hemos hecho un pequeño video con la excelente canción de fondo de "La Dama de Mallorca", de  S'Estol des Gerricó. Ahí va.


domingo, 3 de mayo de 2015

BALMA DELS DEGOTADORS.

  
Disposats a trobar la “Balma dels Degotadors”, hem partit des de Palma cap a Andratx a la recerca de l'aparcament que hi ha al km.106 de la carretera d'Andratx a Estellencs, al lloc d'on parteix el camí que condueix a “Sa Trapa”.

Circulant per aquest indret, comprovem que la muntanya es va regenerant a poc a poc del terrible incendi que es va produir ja fa un parell d’anys, encara que les seqüeles que hi queden són escruixidores.



Avui fa un dia esplèndid, i encara que tres companys no han pogut venir, entre ells l’expert que habitualment ens acompanya i fa de guia, el que avui ens guiarà és un dels nostres fotògrafs habituals que porta la ruta en el seu GPS.



Una vegada deixat els cotxes ben aparcats, hem començat a caminar pel camí de “Ses Basses” que condueix al “Cap des Fabioler”; un agradable passeig que hem començat a recórrer fins que el nostre company ens ha avisat que tocava desviar-nos ja cap a la dreta del camí, en direcció al mar. 




No hi havia cap sendera ni fita que indiqués per on havíem d'anar, per la qual cosa hem començat a pujar per les roques i matolls fent cas al seu GPS.


El desnivell no era, de moment, important, però anàvem pujant i pujant, fent-se les vistes cada vegada més espectaculars.




Tots anàvem darrere del nostre company que no llevava ull al seu GPS que assenyalava que anàvem bé, com ens ho han demostrat unes primeres fites que hem descobert, malgrat no haver-hi cap sendera.


En plena pujada ens han tocat les 11’-, hora de berenar, i allà mateix ens hem assegut aprofitant el magnífic panorama que teníem davant. 




Després, a continuar la marxa cap amunt, fins a arribar gairebé a la cornisa d’aquell penyal, per després desplaçar-nos cap a l'esquerra en diagonal. Des d'aquell lloc, podíem albirar al fravant fins a l’Illa del Toro, a Calvià. Sota nosaltres teníem el camí que havíem abandonat fa una bona estona, per on passaven de tant en tant alguns estrangers.


El nostre GPS ens anava guiant, cada vegada més cap a llocs de difícil accés que anàvem sortejant com podíem, fins que hem arribat a un lloc bastant perillós pel desnivell que havíem aconseguit.


Unes cabres ens miraven com estranyades de veure'ns per aquells indrets. 




Però a la fi, hem descobert el caminet que ens havia de conduir a la “Balma dels Degotadors”, vorejant un comellar amb un penya-segat de considerable altura. 



A baix, el mar, quiet com una bassa d’oli, només es veia alterat a la llunyania pel pas d'algun veler o llanxa.


La sendera que ara seguíem, encara que molt estreta, està ben definida, però resulta angoixant pels que patim vertigen. En uns 20 minuts hem arribat a la nostra meta. 




Estàvem damunt  “El Fondal de Ses Basses”, amb el “Puntal de Sa Marina” que feia de fita natural allà baix de tot.



Davall del penyal, “La Balma dels Degotadors”, un lloc petit ombrívol i humit que ens ha sorprès molt agradablement en comprovar que havien florit “Peònies” i “Palònies bordes” que donaven un colorit espectacular a aquell racó.


Estant allí, hem pogut comprovar el perquè del nom “Els Degotadors”. 




Les estranyes formes que l'aigua lliscant per aquelles roques han donat a aquesta Balma, van ser motiu de rialles per que alguns de noltros varen trobar algunes figures curioses.


A baix del precipici, el mar, blau intens però transparent a la riba, convidava al fet que intentéssim baixar per aquella llarga i perillosa pendent, per descobrir aquell camí que alguns han descrit i que antigament existia vora el fondal.




Evidentment allò pel nostre grup era impossible, perquè la sendera que ens havia portat fins aquí, acabava just a la Balma on ens trobàvem. 



Enormes penyals tallen el pas. 



Ara ens veiem obligats a tornar per on hem vingut fins al camí  que condueix a “Sa Trapa”.



Satisfets amb el nostre guia per haver trobat aquest raconet tan peculiar, amb unes vistes excepcionals, hem volgut arribar fins al “Mirador de Cap Fabioler”, enfront de “Sa Dragonera”, on hem arribat en 30 minuts més de marxa.


Allà, al mirador, amb aquelles vistes tan privilegiades sobre Sa Dragonera, que avui tenia la seva freqüent coberta de núvols sobre el far de Na Pòpia, hem dinat del que cadascun portava, i descansat prou per gaudir d'aquell moment, abans d’emprendre el retorn.



Un retorn que han aprofitat els especialistes en “Nordic Walking” del grup per fer el recorregut a tota pastilla fins a l'aparcament, mentre la resta ha baixat còmodament a la seva marxa.



Una maca excursió, 11,940 quilòmetres, fàcil, amb excepció de la pujada i baixada per les roques fins que hem trobat la sendera que ens ha portat a la “Balma dels Degotadors”.

Salut!.

(Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo", Xim Fuster i meves)

martes, 28 de abril de 2015

ES BEC DE FERRUTX.


Es “Bec de Ferrutx” es un penyal de 523 metres que es troba en la Serra de Llevant, damunt de la Colònia de Sant Pere. 


És una excursió fàcil-moderada, de 10,500 quilòmetres, que parteix des de l’Ermita de Betlem, a on hem arribat amb els cotxes, i torna pel mateix lloc. Els que tenen més caminera la poden allargar com vulguin, per exemple, començant des de Betlem, pujant cap a l'ermita fins al Bec, i davallant per la Colònia de Sant Pere a on s’haurà deixat uns dels cotxes. Noltros l'hem fet senzilla.


Una vegada deixats els vehicles a l'aparcament de l’ermita, començam a caminar per la sendera que es troba a l’esquerra cap el cementeri.



És una sendera ben definida que transcorre entre càrritx per un frondós pinar que fa que la caminada sigui molt maca.


Hem passat pel cementeri i per les cases en roïnes de Binialgorfa, mentre anem pujant moderadament.



Arriba un moment que es pot contemplar perfectament el que era l’Alqueria. Les parets de pedra en sec que encara es conserven, et donen una idea de com devia ser aquest lloc en la antiguitat.


Damunt una lloma, encara es conserven també, però mix esbucades, unes casetes d’observació de la Guerra Civil que abasten tota la Badia d’Alcúdia, amb dibuixos de models d’avions militars pintats a les parets.


Noltros hem seguit la nostra ruta guanyant altura i cada vegada tenint millors vistes. 



Ens han donat les 11’-hores i com és tradició, ens hem aturat a berenar.


Reiniciada la marxa, ja poden observar el “Bec de Ferrutx”. Queda enfora encara i un de noltros, que portava una pipida de campionat, ens ha dit que ens esperaria per aquest indret mentre el grup pujava al Bec, tenint en compte que havíem de tornar pel mateix lloc. 




Dos més han volgut acompanyar-ho. La resta hem continuat, ara en una bona davallada fins a la faldilla del penyal,des de on parteix la sendera per pujar fins al cim.


No cal dir que aquesta pujada és la més fotuda, encara que les vistes que s’albiren cap a Betlem, Sa Colònia i la Badia, la van fent cada vegada més interessant. 




Puges i puges fins que arribes a la cresta a on hi ha un penya-segat que impressiona. No cal dir que ses vistes, ara per tots els indrets, són espectaculars.


Només ens queda continuar caminant pel llom del penyal fins al «BEC».



Al cim, primer han arribat els de sempre, i a poc a poc ho han anant fent els fotògrafs, que sempre es van aturant per treure les instantànies corresponents. 




A dalt de tot hi havia una parella alemanya –com no- que estaven gaudint d’aquelles vistes.


Hem vist un muntet de pedres de colors que qualcú anat deixant al cim com a record de la seva pujada.




És curiós, encara que en el lloc a on estan, pensem que un dia amb un torb se n’aniran totes a fer punyetes.


Hem estat una bona estona en el cim, contemplant llocs a on pensem anar aquest estiu: Sa Cànova, Es Caló, Na Clara…

Eren les 13’-hores i hem començat la davallada perquè volíem dinar tots plegats amb els companys que s’han aturat a esperar-nos. Una trucada pel mòbil els ha avisat de les nostres intencions.



El descens s’ha duit a terme sense cap novetat, fins que hem trobat al company constipat i als altres dos estirats a terra descansant. Després, hem continuat la marxa per trobar un lloc adient per poder dinar. Cadascú s’ha tret el pa amb butxaca que portava, i allà hem dinat i recuperat forces per refer el tram que encara ens faltava per arribar a l’ermita.




Una vegada a l’aparcament, un parell que frisaven han partit, mentre els altres hem anat a veure Sa Font de l’Ermita, a on alguns han carregat les seves ampolles d’aquella aigua fresca que brolla sense aturar, mentre altres han tingut manies i no han volgut ni provar-la. Déu vol!

Al poble d’Artà ens hem aturat a fer els cafetets i gins tònics habituals, havent arribat a Palma sense cap novetat a D. Gràcies.

Salut I força!
(Fotografíes: Miquel Barceló , "Trigo", Xim Fuster i meves)


miércoles, 22 de abril de 2015

NA BEL "ROLLET"



Era una niña grande. De ella se cuentan múltiples historias, a cada cual más increíble. Siempre iba vestida con una falda hasta las rodillas, calcetines blancos y la mayoría de veces con zapatos de hombre y un mantón de lana sobre los hombros. Iba peinada de una forma muy característica, como si fuera una especie de "Dama de Elche", con las trenzas recogidas en círculos en los lados de su cabeza.


Dicen que de ahí proviene su apodo, por su pelo,  pero no es cierto; su apodo venia por el nombre del horno familiar de sus padres, los Bauzá-Forteza (el más antiguo del Terreno) que se llamaba  "Es Forn de Can Rollet", por cuyo nombre se les conocía a todos ellos.
En este lugar tenían el estanco
Después del horno, que estaba situado al otro lado de "Sa carretera d'Andratx",  que aunque se llamara  oficialmente calle de Alfonso XIII, para todos era "Sa Carretera", donde ahora hay un bar, los Bauzá pusieron un estanco.

Fue el primero y el único dentro de la barriada del Terreno. Na Bel era una niñita, delgada, extrovertida, de cabellos dorados como hilo de oro. Dice el escritor Luís Fábregas que la conoció con cinco años que, “además de ser una gran nadadora, tenía una mente privilegiada. Sin embargo, debido a una enfermedad, su cuerpo siguió creciendo pero su mente, fue, hasta su muerte, la de una niña”.  La veíamos con las manos entrelazadas, arrodillada encima de una silla encordada y con los codos encima de aquel mostrador con encimera de mármol. Tenía a su alcance la guillotina de cortar la punta a los cigarros "porres" y "peninsulars" labor ésta que le encantaba realizar.


El estanco de Ca'n Rollet contaba con mucha clientela y la mayoría, taberneros y amos de "merenderos" de Cala En Cranc, Sant Agustí, Portals y Son Calíu, solían comprar al por mayor.

Na Bel, de pequeñita, ya destacaba por todo lo contrario a lo que iba a destacar de mayor:  su inteligencia.  Cuando les encargaban una comanda: “300 fillets, 150 d'entrefins, 30 corterons grossos, 100 dels altres, dues caixes de Pay Pay, altres de Bambú”, su hermana Joaneta iba sirviendo y anotando el precio; y aún no había acabado de enumerarlo todo, cuando na Bel, de cabeza, ya lo había sumado y decía la cantidad exacta. Cuando la hermana, que era muy diestra, había sumado la partida, todo el mundo quedaba asombrado de ver como aquella niña no se había equivocado. Era un caso, la inteligencia de aquella niña de cinco o seis años.

Aquí la vemos con el Obispo Rafael Alvarez Larra

Pero, como hemos dicho, tuvo la desgracia de padecer una meningitis que no se la llevó de milagro, a costa de muchos cuidados, aunque ya no volvería a ser la misma. Ella fue creciendo pero su mente se quedó paralizada.


Ya de mayor, estuvo en "Ca Ses Dureta" y aprendió el oficio de planchadora. También demostró tener suma destreza planchando hasta el punto de que, las piezas delicadas de tul y otras telas de seda, le eran entregadas solo a ella. Planchaba “puñetas”, filigranas, bordados, mantones, etc. para Ca'n Bonet, de la calle de San Nicolás, i esas hermosas confecciones sólo Na Bel "rollet" las podía planchar.



Cuentan que una vez se subió en la noria del Ram (la feria). No está claro si ésta se estropeó estando ella arriba o que no le gustó estar a tanta altitud y tener que esperar para bajar. Lo cierto es que se salió de la cesta y se fue descolgando por los hierros de la estructura, hasta llegar al suelo, entre los gritos de los demás viajeros y espectadores que la miraban incrédulos desde abajo.


En la calle San Nicolás, se sentaba en el escalón de la mercería “Panadés” y hacía "devanavar troques" a los transeúntes que pasaban delante de ella, a los que paraba, y tenían que aguantarla mientras ella iba haciendo la madeja... también hacía ganchillo.

Se colaba en todas las bodas y bautizos que se celebraban en la Iglesia de San Nicolás, y se paseaba por dentro de la Iglesia mientras se decía misa.

A veces daba miedo encontrarla si iba sola por la calle pues tenía una mirada extraña que parecía perversa. En uno de sus ojos tenía una “furia de sangre” y eso asustaba a mucha gente.

Mayor, gorda, la mente más para allá que para acá, a veces mirada perdida, hablaba con todo el mundo y no paraba de comunicar que su novio, Jaime I el Conquistador, estaba viajando ya hacia Mallorca para llevarla con él al altar matrimonial.


Rubia oxigenada, maquillada en exceso, oliendo a una mezcla de “Maderas de Oriente” y algún orín incontenido, Bel Rollet no faltaba nunca a su cita diaria con las palomas de la plaza de España que, en pequeños vuelos, abandonaban la corona real de Jaime I para posarse ante las migas de pan que Bel les brindaba con delicadeza. La majestuosa figura ecuestre, espada en mano y mirada perdida también en el horizonte de la figura de Don Jaime, parecía velar por la integridad de su amada doncella tan desprotegida como demente… Nadie sabía  donde vivía y con quién vivía pero todo el mundo la conocía.



Su radio de acción era el centro de Palma, el Borne, la Rambla, Plaza de Cort etc. Para ir de un lugar a otro, utilizaba el tranvía. A ellos se subía colgada del estribo y se bajaba cuando quería en marcha corriendo y dando botes. Nunca pagó billete alguno ni de autobús ni de tranvía –a ningún revisor se le ocurrió nunca exigírselo-.


Si iba por la calle y tenía sed, se acercaba a la mesa de un bar y bebía del vaso de cualquier cliente, sonriéndole y dándole las gracias.



No fallaba ningún domingo en las galas matinales del Teatro Lírico cuando hacían conciertos de música pop los conjuntos locales. Allí iban los “Beta Quartet”, “Los Pop”, “Four Winds and Dito” y “Los Surcos”, entre otros.

Na Bel circulaba arriba y hacia abajo disfrutando del espectáculo y cuando algún conjunto cantaba alguna canción que le había gustado mucho, subía al escenario y repartía besos entre los músicos y les daba caramelos que llevaba en una bolsita colgada del brazo.Si veía algún niño llorando, se le acercaba, y le daba una peseta para comprarse un pirulí.

Hizo siempre lo que quiso, y eso la llevaría a su muerte. Isabel Bauzá, álias "Na Bel Rollet" falleció el 7 de julio de 1973 a los 62 años en el hospital Son Dureta. Unos días antes había sido atropellada por un coche, al intentar cruzar la nueva autovía situada a los pies de la catedral de Palma. Dicen que sus últimas palabras fueron..."Ha sido culpa mía".

Con ella se fue uno de los personajes más curiosos, únicos y excéntricos que vivieron en nuestra ciudad a mediados del siglo XX, junto a “Nicolau Marieta” y “Alfonso el Lotero”.  No recordamos más.