CALA EN GOSSALBA I CALÓ DEL TORRENT DE SES AGULLES.

 

Havíem vist l’entrada d’una excursió a la pàgina d’en Toni Sureda que passava per aquesta Cala, i ens va fer ganes arribar-hi.

Dijous passat, amb un dia ennigulat però calorós, varem partir 4 dels 5 que solem fer cales verges a l’estiu (el que faltava tenia un compromís familiar).

Partirem ben prestet cap el Far de Formentor i quan passarem a les 9,15 pel mirador des Colomer ja hi havia una gentada. Cullons! -varem dir-, haurem de partir a les 7 del mati per no trobar gent !.

Sort que al segon mirador, aquest que hi ha al km.14,800, nomes hi havia un cotxe i varem poder aparcar perfectament. Es d’aquest lloc des d'on es parteix cap a la Cala.  Feia basca però no hi havia Sol (per una banda millor, pensàvem).

Com hem dit, just davant d’aquest mirador hi ha el sender que et porta fins a Cala en Gossalba i també fins a Cala Murta, encara que per anar a aquesta darrera convé fer-ho partint des de l’aparcament de Cala Figuera, molt més avall.

El sender està perfectament marcat i es troba molt ben fitat -un poquet massa i tot- i fa bon caminar si portes sabates de muntanya. A la dreta tenim “El Fumat” i tinguérem sort que no fes Sol, per que caminar per aquest tàlveg amb una solejada en ple més de juliol, pots quedar-te socarrat allà mateix.

 

 

Però a nosaltres ens va banyar una fina pluja, si, si, ens va ploure, encara que no més varen ser unes gotetes.

Caminant per devora la torrentera seguint el sender, tot d'una t'introdueixes en un frondós pinaret que et porta fins a la Cala. Portàvem uns 35 minuts caminant quan un de nosaltres ens va dir que ja divisava la mar.  

 

 

El passeig no es complicat, però de tornada es va fer pesadet, pel que no és de estranyar que només fóssim nosaltres tots sols allà baix (altre cosa es a la mar).

La toponímia  que  hem  trobat  d’aquest nom ens diu que Cala   en   Gossalba -Pollença- i Gossauba -possessió del terme de Sant Joan- siguin una catalanització del nom castellà Gonzalbo o Gozalvo. També hi ha una cala d’aquest nom a Xàbea (Valencia). La nostra Cala està davall del Puig de Ses Butzes (162 metres).

 

Aquest entrant de mar bell, verge i paradisíac es caracteritza per tenir forma de “U”, unes dimensions reduïdes, un talús al qual predominen els còdols i les graves, una  orientació  sud-est  i  sud-oest,  així com  per  donar  lloc a  dues caletes en tocar terra ferma i per estar envoltada de muntanyes altes i de pins.

Quan varem arribar no hi  havia  una  ànima  (ni a terra ni a la mar), el que ens va permetre gaudir d’aquest lloc salvatge com a nosaltres ens agrada.

 

Però quan partirem damunt les 12 hores, llanxes i catamarans amb  turistes començaren a entrar i adéu tranquil·litat.

 

Aquesta hora, les dotze, es quan arriba la “Marabunta”, i es la hora clau que tenim fixada per partir nosaltres.

Al fons "Cap Es Pinar"

No ens varen quedar a la Cala i anàrem pel penya-segat de la dreta cap el Calò del Torrent de les Agulles, un caló molt petitó amb unes aigües transparents com a miralls, però de difícil accés.

 

 

Varem haver de posar les mans i els culs per poder-hi davallar, però arribarem, sempre arribam.

 

 

En aquest caló ens quedarem  per pegar un parell de capficos.

Una petita exploració del nostre company expert en grumers, ens va garantir que no n'hi havia cap ni un, el que ens va permetre nedar gaudint del lloc de bon de veres.

Com hem dit estiguérem fins que les barques començaren a arribar.

 

 

No varem veure a ningú que vengués per  terra, i es que haver de caminar mes d’una hora per la muntanya per arribar-hi, fa que la gent s’ho pensi.

Tot el camí que havíem fet de davallada ara l' hauríem de pujar.  Cal dir que el primer terç es el més feixuc, però com vas per l’ombra del pinar (ara el Sol havia sortit i pitjava fort), no es fa gaire pesat.

 

 

El darrer bocí, quan s’acaba el pinar i surts a la garriga,  t’has de tapar bé el cap i el clotell si no vols quedar-te allí socarrat.

Arribarem al mirador que estava ple d’estrangers i aprofitarem per rehidratar-nos i descansar un poquet veient les magnifiques vistes que s’albiren cap el far de Formentor.

Dinarem de menú en un lloc a Pollença -a on estem abonats- i partirem cap a casa a punt per fer la sesta.

Missió complida. Hem estat a un altre lloc verge i paradisíac de la nostra terra que no coneixíem (com aquest estem segurs  que no n'hi deu haver-hi molts al món).

Fins la propera sortida!,  on intentarem “descobrir” un altra racó com aquest.

 

 

 

 

 

SALVEM LA SIMFÒNICA!.

 

L’orquestra simfònica de les nostres illes està passant per moments crítics perquè els polítics de torn la volen eliminar, volen acabar amb ella, la volen desfer.  No es rendible. El mateix Consorci que la va crear al 1988, el Govern, el Consell i l’Ajuntament de Palma ara se la volen carregar. Han decidit que la promoció de la música per les nostres illes per la qual es va crear, ja no interessa, ja n'hi ha prou. Alegen que la simfònica no es rendible, que es molt deficitària, que els abonaments no cobreixen gairebé el 20% del seu pressupost que es de 4.000.000 de euros anuals. 

Però, qui son aquest polítics per  carregar-se la poca iniciativa cultural que ens queda?.  No es rendible. Aquesta frase es la que sols hi veuen. S’han aturat a pensar que tal vegada la gent s’estimaria més que el pressupost de la simfònica fos cobert per l’acomiadament de polítics i assessors inútils que hi ha als tres organismes del Consorci?.

 

 

La Orquestra simfònica de les illes Balears, la nostra orquestra, és la única d’aquesta comunitat, ella coordina i interpreta la temporada d’abonament, el festival de Bellver, les òperes i/o sarsueles del Principal, concerts didàctics per a infants i molts d’altres esdeveniments. És cert que vivim moments difícils per mor de la crisi econòmica que patim, de la que la ciutadania no n’és responsable, segurament que, amb bona voluntat, es podria arribar a acords d’austeritat però sembla que fa falta això, diàleg. L’orquestra viu de subvencions públiques, els nostres diners, del abonaments de la temporada de les nostres butxaques i no sembla que el què els hi retalla l’administració es desvii cap a altres sectors, la sanitat o l’educació, ja tan minvades, si no que senzillament ho suprimeix.

 

Tant que es parla de desestabilitzar el període estiuenc, no s’han aturat a pensar que, amb una orquestra de qualitat i una programació adient en temporada baixa es pot atreure a un públic de alt nivell econòmic que valora i estima manifestacions artístiques com les que ens dona la nostra orquestra? Tant costa planificar, consensuar i tenir la sensibilitat de pensar en que no es pot esborrar del mapa aquesta part de la cultura?

S'ha pensat en abaratir els abonaments i deixar de repartir tantes invitacions als concerts. Pot ser el teatre s'ompliria més de gent que paga, crida l'atenció veure la gentada de la llotja central del segon pis!

S’ha demanat als components de la Simfònica si, pel mateix sou, estarien disposats a fer mes concerts?

 

Es ben cert que el públic melòman de les illes es minoritari i que la temporada d’abonament de la simfònica s’hauria de repensar el seu programa per arribar a més públic. Es veritat. Idò per que no es fa?.

Corrobora aquesta idea la gentada que va al Festival de música del Castell de Bellver, al de Pollença, a la temporada d’òpera, als cicles de música contemporània del Baluard, del Casal Solleric, de Sant Felip Neri, al Concert d’Any Nou, etc. etc. Aquests esdeveniments sempre omplen. No pot ser un problema de programació la poca rendibilitat de la temporada d’abonaments?.

Qualsevol cosa menys fer-la desaparèixer.

Qui son aquests per llevar als mallorquins el plaer d’escoltar la bona música?. Si amb una nova reestructuració del programa de concerts encara no fos rendible, ja saben lo que han de fer abans de desfer-la, PARTIR ELLS! i que ens deixin gaudir  de la nostra simfònica.

 

 

 

 

 

PUDING "ESPIRI GONZALEZ".

Este es un puding tán rápido y fácil de hacer que le hemos puesto el nombre de "Espiri Gonzalez".

INGREDIENTES:

12/15 galletas (tipo María)

2 huevos

1 vaso azúcar

1 limón

1/2 litro leche entera (o crema de leche)

Rallamos la piel del limón, exprimimos su jugo y mezclamos todos los ingredientes en un bol con la batidora (reservamos medio vaso de azúcar).

En un recipiente al fuego caramelizamos el medio vaso de azúcar sobrante y lo vertemos en un recipiente apto para microondas.

 

 

Ahora añadimos la mezcla batida y lo introducimos al microondas a máxima potencia por espacio de 15 minutos.

 

Lo desmoldamos en caliente y ¡YA ESTÁ!. 2 minutos de preparación y 15 minutos de microondas. No puede ser más rápidoooooooo y sale muy bueno.



HOJAS DE MANZANA EN HOJALDRE..

Esta receta me la ha pasado Pep Pascual, un buen amigo  que es un sibarita de la cocina. El la denomina "Flors de pasta de fulls" pero como yo no tenía moldes individuales para que parecieran flores, le he cambiado el nombre.

 

INGREDIENTES: 

1 pieza de pasta de hojaldre.

3 manzanas

200 grs. azúcar

1 limón

1 vaso de agua

3 cucharadas de azúcar.

 

 

Primero rallaremos la piel del limón una vez limpio y mezclaremos las virutas con el azúcar, presionando bien con una cuchara para integrar el sabor del limón y reservamos.

 

 

Ahora pelamos y cortamos las manzanas en 4 cuartos, le quitamos el corazón y vamos haciendo láminas que sean más finas en la parte del corazón. Las vamos poniendo en un cazo con el vaso de agua, el zumo del limón y tres cucharadas de azúcar, lo ponemos en el fuego y lo llevamos a ebullición por espacio de dos minutos. Luego vertemos la manzana con cuidado en un colador.
 



Mientras se enfrían las manzanas estiramos la masa de hojaldre y esparcimos en ella el azúcar aromatizado con la piel de limón. Presionamos con la mano para que no quede suelto y lo enrollamos (sin el papel) para que el azúcar se impregne por los dos costados. Luego volvemos a esparcirlo.

 

 

Cortamos la masa en tiras de unos 2 centímetros, colocamos la manzana superpuesta como en la foto y enrollamos la pasta con la manzana sellando con una gota de agua al final de la pasta. Ahora se trataría de ir colocando las "flores" en moldes pequeños de silicona (cualquier otro molde no va bien porque el azúcar se pega) los pondríamos en una bandeja para el horno que tendremos calentado a 170º (parte de abajo) dejándolos cocer 30 minutos. Yo los he puesto tal cual en la bandeja .

 

 

Ya está. Un poquito de azúcar glaçé por encima y ¡listo!.

 

 

 

Excelente postre.

NA CLARA I ES CALÓ DE BETLEM (platges verges).

 

Una vegada celebrada la cloenda de la temporada d’excursions 2012-2013 dijous 20 de Juny, aquest dijous, les ratapinyades “diürnes” (un grup reduït de 5 membres dels 12 que formam la bandada) hem començat la campanya d’estiu 2013 per visitar cales verges de Mallorca.

I ho hem fet anant a uns dels llocs millors que per nosaltres hi ha a l’illa:  arribar fins a Betlem per la Colònia de Sant Pere i caminar cap “al Caló” visitant primer “Na Clara”.

La campanya  estiuenca de Cales Verges, no té res a veure a la temporada d’excursions.  Ara partim de Palma ben prest, a les 8,30 h., per arribar al nostre destí sobre les 9,30. Cal dir que a aquesta hora la caminadeta que sempre hem de fer per arribar als llocs verges que volem visitar una vegada hem deixat el cotxe aparcat, es fa molt agradable i, naturalment, no trobam a ningú, que es del que es tracta.

Per poder gaudir de bon de veres de la natura salvatge que encara queda a la nostra illa, s’ha de fer d’aquesta manera, encara que per molt amagat que es trobi el lloc verge, sempre apareixen estrangers; però quan ells venen nosaltres ja partim.

Doncs per a ser el primer dia de la campanya 2013, la sortida ens ha anat molt bé. Hem trobat un dia assolellat amb una temperatura de 25º molt agradable, un poc baixa pels temps en que ens trobam, quasi ja al mes de juliol. Si a més de no socarrar el Sol bufa una brisa marina suau i constant, l’excursió es perfecta. Perfecta per caminar, però amb l’inconvenient que el aigua del mar sempre sol estar per aquest indrets del nord de Mallorca un poc remoguda si bufa vent  de Tramuntana.
 

Hem deixat el cotxe a Betlem, al darrer carrer que se’n va cap al Caló a on s’acaba l’asfalt. Des d’aquest lloc a Na Clara, es tarda uns 15 minuts.

Seguint el camí, quan arribes a una petita bifurcació, has de girar a l’esquerra, cap el mar, perquè si passes un portell que hi ha en aquest lloc i continues el camí, arribaràs al Caló, però ja no podràs davallar a Na Clara.
 

Així que, cap la sendera que hi ha a l’esquerra per dins els matolls fins que surts a un lloc a on has de posar-hi les mans.

La davallada no es complicada però has de posar-hi les mans, com hem dit, per aferrar-te fort a les pedres, si no te vols rompre els morros d’un esclat. Has de anar molt alerta a relliscar.

De totes formes, les pedres brutes de la sendera per el pas de la gent, et senyalen perfectament a on has de trepitjar i a on has de posar les mans fins a arribar a les roques.

Després ja no més has de caminar un poquet per damunt d’elles per girar a la dreta a on se troba s’arenalet de “Na Clara”.
 

Na Clara es una platja verge que apareix i desapareix. Des de damunt el penya-segat  es pot veure com està l’aigua i si val la pena davallar o no.

Si no hi ha vent i la mar està calmada, es un goix poder estar allí i nedar en les seves aigües cristal·lines.

Si pel contrari el vent pega de Nord les ones poden arribar fins a la paret del penya-segat engolint la platja.

Convé doncs,  abans de anar-hi, mirar la predicció del temps per aquesta zona.
 

Nosaltres ho hem fet i sabíem que el vent bufaria fluix, era bon dia per anar-hi. Havia unes petites ones però que no feien gens de nosa per nedar. Un de nosaltres tot d’una s’ha ficat dins l’aigua caminant pel seu fons sorrenc que s’endinsa i s’endinsa a la mar. Eren les 10 del matí i els altres ens hem estimat berenar primer mentre el miràvem com nedava. Al grupet que som, tenim els dos extrems: un que no te gens de por a l’aigua i se fica tot d’una i altre que primer fica les ungles del peus i s’ho pensa dues vegades abans de ficar-se. Com que volíem arribar fins al Caló, em deixat que el nostre company s’eixugués tranquil·lament per després partir tots cap allà convençuts que l’aigua estaria més tranquil·la.
 

La caminada fins al Caló pel pinar a la vorera del mar, es molt agradable, però com que es troba a uns 45 minuts de Na Clara, si fa un dia de Sol ofegador, convé fer la cursa a l’inrevés i anar primer al Caló i de tornada aturar-te a Na Clara. Avui però no hi ha hagut cap problema. Durant el passeig es pot contemplar la immensa badia d’Alcúdia amb les penínsules del Cap d’es Pinar i Formentor al front.

El camí està farcit de garballons i mentre camines i mires cap a la mar, es poden veure llocs perfectes per pegar una capbussada però que son inaccessibles per terra.

A la dreta, S’atalaia Freda de Morei i el Puig de Sa Tudosa (inconfusible por les antenes al cim) s’aixequen majestuosos, fent d’aquest recó un dels llocs més macos del món, sobre tot a la posta del Sol.
 

Caminant i caminant a vorera del mar, arribam al Caló i observam que no hi ha ningú, encara que una llanxa s’aproxima a tota pastilla amb direcció del nostre objectiu.  Efectivament arriba fins a la vorera i fondeja. Cagondena!.
 

Al estar la Cala resguardada del vent de Nord per la seva morfologia i pel vell l’espigó que varen construir fa un caramull d’anys, les seves aigües estan sempre en calma i transparents.

Ala idò, per avall s’ha dit!. El accés es  molt fàcil per devora una caseta esbucada.

Hem caminat per la petita platja de sorra per col·locar-nos davall un pi que es troba ben a la vorera. Dos ninets que han desembarcat de la llanxa que es troba fondejada allà mateix, juguen amb la sorra un poquet més allà a on estam nosaltres. Sense pensar-ho dos pics, aquesta vegada ens hem fotut  tots a l’aigua que, la veritat, estava bastant fresqueta. Hem vist que un company que nedava devora la llanxa, saludava a la dona que es trobava a bord, quina casualitat!, allà tot sols apartats del mon i et trobes a un conegut. Ella asseguda a la barca i ell amb el cap sortint de l’aigua han estat parlant una bona estona. 

Després tots hem estat a la vorera gaudint d’aquell moment. Com es lògic, en una estona la clàssica parella d’alemanys ha fet acte de presencia i després han vingut dues femelletes més, també estrangeres, una de les quals tenia una forma de prendre el Sol un tant peculiar, enfilada al brancatge de les arrels de un arbre mort a la vorera de la Cala. Idò!. Altra dia el probarem, pentura es comodissim.
 

S’ha fet l’hora de partir i anar a dinar de menú a qualsevol lloc. Però anem aquí, anem allà i com que teníem temps,  un de nosaltres ha proposat anar a “Ses Torres” que ens venia de camí cap a Palma. Ala idò, cap a ses “Ses Torres” hem partit i hem dinat  -massa be hem dinat- (quasi 1,5 kg més de pes ho acredita) de un menú-bufet esplèndid.
 

Bona jornada d’aigües verges i massa bona jornada gastronòmica. Això no pot esser. Haurem de triar un lloc que ofereixin “menús” d’aquests “rónics” per menjar poc, perquè això de menjar de bufet  els ulls i la mà se ten van per aquí i per allà i això no convé de cap de ses maneres.

Fins la propera i aneu al Caló de Betlem si no hi heu anat, feu-nos cas. Val la pena!.