Le diremos al carnicero que nos corte la pierna para hacer al horno.
Lavamos la carne,quitamos la grasa y la colocamos en una fuente que resista al horno.
Salpimentamos la carne y colocamos los brotes de Tomillo, Romero, las hojas de laurel y los ajos chafados.
Añadimos el zumo del limón y los tres vasos de vino, aceite y agua. Lo dejamos marinar un par de horas, dando la vuelta a la carne de vez en cuando o dejándolo así de un día para el otro.
A la hora de cocinarlo, sacaremos la carne de la bandeja con las hierbas y añadiremos a la salsa la cebolla cortada en juliana y las zanahorias en lonchas no muy finas. Salpimentamos.
Colocamos la carne encima y... al horno (que lo habremos calentado a 200º). Lo tendremos unos 40 minutos a esta temperatura dando la vuelta a la carne un par de veces. Luego bajaremos la temperatura 150º y lo dejaremos cocer hasta que esté hecha la carne (otros 40 minutos aprox.) que comprobaremos pinchándola.
Dependiendo del grosor de la pierna estará más o menos tiempo cociéndose.
Antes de sacar la bandeja del horno comprobaremos que la carne y la verdura estén a nuestro gusto.
Este plato acompañado con un arroz tres delicias resulta estupendo.
Amb un dia esplèndid hem partit cap a Caimari per fer una excursió no molt llarga, però que ha resultat forta per alguns de noltros. Volem pujar al mirador de Caimari per després agafar el camí vell de Lluc i pujar al Puig dels Albellons de 585 metres.
Dit i fet hem deixat els cotxes a l’aparcament devora la plaça de Caimari i pel carrer de “Sa Volta” hem començat la ruta.
Poc a poc sortim del poble per ficar-nos per un botador en un bosc de pins i alzines, per després seguir una sendera per terres comunals en direcció Nord.
En menys de 20 minuts hem arribat a una corba de la carretera de Lluc on parteix la sendera que porta al mirador.
Es una sendera que s’enfila en fort pendent entre el bosc, per agafar un camí de ferradura que en altres 20 minuts ten porta al mirador de la Penya d’en Pelluc.
Les vistes des de el mirador son espectaculars.
Avall, Caimari, i al front tot el Pla i el Raiguer de Mallorca.
En aquest lloc hem aprofitat per berenar gaudint de les vistes.
Ara tocava tornar a davallar pel mateix lloc i sortir a la carretera de Lluc per agafar l’antic camí al punt on es troba la Penya del Cavall Bernat.
A partir d’aquí una passejada pel camí vell de Lluc fins que sortim de nou a la carretera al lloc de la foto.
El tràfic de ciclistes estrangers que pugen cap a LLuc fa coió. Alguns pugen molt bé però altres ja van per aquest punt traient la freixura per sa boca. Tot sigui pel deport.
Travessem la carretera i pel botador ens fiquem al comellar dels Albellons o Coma Freda com també es coneix. Pasam per un abeurador i començam a pujar a través de la pista forestal.
La pendent es fa cada vegada més dura i començam a veure rotlles de sitja i alguns forns de calç. Continuam la pujada fins que el camí acaba en un rotlle de carboner.
Hi ha un dels membres del grup que estava embromat i molt constipat que s’ha afluixat de pujar fins el cim. Ens ha dit que tornava enrere i que ens esperaria a Caimari a l’hora del cafetet. Bono, com el grup es democràtic i es permet les desinències, l’hem acomiadat no sense aconsellar-li que anés tira, tira i en cura, donat l’enorme tràfic de ciclistes. Els altres continuarem la marxa.
Anem pujant i en no res ja albiram el Coll dels Albellons. Ens queda encara pujar uns 15 minuts seguint unes fites esporàdiques per un pedregós i fort pendent -sense camí- per arribar a Sa Coma de Ses Ólibes, una clotada a on s’ha quedat part del grup gaudint de les vistes i descansant per agafar forces.
Mentre, un parell de companys han pujat el coster per dins el pinar fins arribar al vèrtex geodèsic i coronar el cim del Puig dels Albellons on han aprofitat per fer les fotografies corresponents.
Aquí hem dinat i encara que la ruta continuava per la carena de la muntanya en direcció Sud cap a Caimari, hem acordat tornar enrere pel mateix camí de pujada.
Al bar de Caimari, on ens esperava el company fotut juntament amb un caramull de ciclistes alemanys, hem fet els gin tònics i cafetets pertinents i fixat la propera sortida de dijous que bé.
Una excursió de 5,950 quilòmetres que ha resultat forta, però molt bona per fer cames.
Fins dijous!.
(Fotografies: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)
Aquesta excursió parteix de Cala Sant Vicenç. Avui pujarem al Puig de l’Àguila pel camí que els presos republicans de la Guerra Civil varen ser obligats a construir entre 1937 y 1940 en aquest lloc per instal·lar una bateria d’artilleria.
Es una excursió fàcil però que se pot “complicar” com un vulgui.
Hem quedat amb un company, que ja ha fet la ruta un parell de vegades, a la mateixa Cala. Aquest company serà el que ens guiarà i ens mostrarà les diverses variants que se poden fer.
El dia està emboirat, no fa ni fred ni calor, i per això resulta ideal per anar d’excursió encara que per les fotografies no es el dia adequat. Al arribar a la Cala ja estava esperant-nos el nostre guia. Hem agafat els tapins i...a caminar.
L’excursió comença a uns 100 metres a l’esquerra abans de arribar a Cala San Vicenç.
Es un camí amb trespoll de ciment que en no res et porta devora un monòlit que el Ajuntament de Pollença va dedicar als presos que feren el camí que parteix d’allà mateix. La major part dels presoners eren soldats republicans vinguts de la
Península. La seva feina era construir un camí fins al lloc de Coves Blanques,
on s’havia d’emplaçar una bateria de costa. Finalment no es va arribar a
col·locar cap peça d’artilleria i tota la feina va ser inútil. O sigui, aquest
camp de concentració a més d’una injustícia, va ser una total inutilitat.
Hi ha una barrera de ferro que se pot traspassar.
El camí es conserva perfectament i mentre vas caminant i guanyant altura.
Les vistes comencen a ser espectaculars.
A la vorera del camí es poden veure encara les senyals que el barrobins varen deixar a la muntanya.
Portàvem uns 20 minuts gaudint de la caminada, quan hem vist l’entrada al túnel que varen excavar els empresonats a la roca com a polvorins de les futures bateries i utilitzat també probablement com a refugi.
També es conserva perfectament i té una sortida al final que porta cap el cim del penyal que suposam serveix de ventilació i també de possible escapatòria.
Sortim... una petita caminada més i el camí ja arriba al seu final.
Som al Pla de Coves Blanques, una planura on hi ha uns forats on imaginam que haurien d'estar col·locats els canons..
Des de aquest punt es domina tot el rocadís que ens envolta, des de la Cala d’on hem partit fins a Sa Punta Galera.
Enfora es veu Formentor i cap el Nord...el mar.
A partir d’ara l’excursió se pot fer lo llarga i difícil que un vulgui, per que se tracta de anar pujant i pujant a través de les roques i matolls seguint les fites de una sendera que es troba ben definida. Hem aprofitat per berenar i després...cap amunt.
Aquesta sendera et porta per damunt els riscos fins a on vulguis arribar en direcció Sud-Oest.
Comença a bufar el vent i viem uns niguls negres que venen cap a noltros des de el Nord. Per a
alguns són la costa de Barcelona i comença el debat, que si i que no, però en
veure que s’acosten se n’adonen de l'error.
Que fem, que no fem...per amunt s’ha dit, encara estan enfora.
Una petita desviació cap el penyassegat i tenim avall les cales Estremer i Castell.
Les
seves aigües al recer del vent i completament calmades contrasten amb la maror
que hi ha afora d’elles.
Uns pescadors estan aprofitant per pescar allà protegits acompanyats d’un caramull de gavines que esperen les deixies.
El vent cada vegada bufa mes fort però volem arribar al “Pas del Pescadors” que no es mes que una sendera a través del penya-segat que empraven els antics pescadors, per anar a recollir les barques que romandrien protegides a recer de Sa Punta de Sa Galera.
Al front tenim el Castell del Rei, a Ternelles, i cap al Sud, entre els penyals, es poden albirar les badies de Pollença i Alcúdia.
Ara el vent ja bufa de bon de veres fins al punt que quasi ens fa perdre
l’equilibri, per això decidim tornar, però seguint unes fites que ens portaran
a través d’un tàlveg més aviat empinat, millor dit “molt empinat” al principi
del camí dels presos i que ens estalviarà una bona caminada.
Com hem dit, la davallada per aquest lloc acurta el camí però es un tant perillosa, sobre tot pels que pateixen vertigen, encara que arribarem al camí sense cap novetat, a no ser un “embarrancament” que va patir un company botant un petit desnivell i els genolls de qualcuns fent flamarada.
Faltava mitja horeta per les 14’-hores i decidirem anar a dinar als bancs de la zona recreativa que hi ha a Cala Sant Vicenç. Allà cadascú va treure el que portava a la motxilla i després anàrem a una cafeteria que estava oberta a prendre el cafetets pertinents.
La propera setmana tenim previst anar de Lluc a Pollença pel camí vell, dormir al refugi del Pont Romà i l'endemà pujar al Puig de Maria a empassolar-nos un arròs brut. No farem crònica per que ja tenim la ruta fitxada en aquest blog. Així que, salut i força!.
(Fotografíes: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)
