BELLY DANCE o POLE DANCE ¿para ponerse en forma?.

Belly Dance (la danza del vientre) o Pole Dance   (la danza del tubo

 -“pole” en inglés significa “palo” o “pértiga”-). ¿Cuál de las dos elegimos para ponernos en forma?.

Hay una fiebre en los gimnasios de todo el mundo para practicar estas dos actividades que han dejado atrás sus principales características: la sensualidad la primera y lo más sexy la segunda.  Y es que ahora hay escuelas que practican ambas para mantenerse en forma.

Para ver si nos decidimos o no, empezaremos por averiguar un poco más de ambas.

Para la danza del vientre se utiliza generalmente música árabe, predominando el pop, el flamenco árabe, la música lenta, la fusión y la percusión, con distintos ritmos dependiendo de cada país o región, aunque cada practicante por lo visto acaba teniendo su propio estilo como vemos por ejemplo en artistas como Shakira, que practica esta danza en sus actuaciones con cualquier tipo de música incluida la electrónica.

La sensualidad de los movimientos dependen primordialmente de la música. En el caso del pop, se utilizan golpes secos y cortos con movimientos de caderas y vientre; en el flamenco árabe destacan los movimientos de piernas y brazos; en la danza fusión movimientos fluidos de vientre y caderas y en la percusión se mueve todo el cuerpo con golpes secos y fuertes, sobre todo pecho, caderas y vientre.

La imagen que teníamos de la que bailaba esta danza era una mujer guapa, ágil, nada musculosa, muy sensual y también espiritual, (todos los movimientos que se realizan en este tipo de danza se suelen relacionar con la naturaleza y espiritualidad porque el objetivo de este baile es hallar la armonía entre el cuerpo y el espíritu), se nos ha ido abajo. 

Los movimientos ondulatorios lentos y rotativos (movimientos lunares) simbolizan la tristeza y por el contrario los movimientos rápidos golpes y vibraciones (movimientos solares) expresan alegría. Si la bailarina apoya bien los pies sobre el suelo, simboliza la tierra y cuando extiende sus brazos en forma de U significan las aves. La danza coordina los músculos y los nervios con la mente de tal forma que cuando el oído capta la música, el cuerpo responde fusionando sus movimientos con el ritmo, desencadenando una sensación de tranquilidad y felicidad.

Bailar bien, disociando y coordinando a la vez diferentes partes del cuerpo, es sumamente difícil ya que la bailarina ha de fijar siempre la atención en la cadera y el vientre, con movimientos rápidos y lentos, pero enfatizando siempre en los músculos abdominales que, de esta forma, se volverán súper elásticos. Todo ello produce una liberación física y espiritual para la bailarina que la hace abstraerse del mundo que la rodea.

Pues ahora, parece ser que el estereotipo que teníamos de la que practicaba esta danza se ha ido al garete. Ahora por lo que vemos puede bailar la danza del vientre cualquiera, ya sean hombres o mujeres, flacos, gordas, jóvenes, mayores…

En cuanto a la Pole Dance, resulta también que ahora es una práctica de fitness de las más innovadoras para esculpir tu cuerpo, que ayuda a fortalecer los músculos de piernas y brazos y a tonificar y esculpir la figura a la vez que se consigue una mayor coordinación y fuerza en todo el cuerpo –dicen-. 

Consiste en bailar junto al tubo subiendo por él para realizar figuras corporales, giros, deslizamientos, cruce de piernas y múltiples acrobacias al ritmo de la música. Los que la practican dicen que es muy divertida y también ayuda mucho a fortalecer la autoestima generando una sensación de euforia y dinamismo.

Esta modalidad no viene del contoneo que realizan las strippers en los clubes como creíamos los mal pensados, sino de una modalidad de gimnasia -exclusiva de los hombres- que practicaban antiguamente los luchadores en la India. Mira por donde.

Tiene un componente tanto aeróbico como anaeróbico, que requiere flexibilidad, fuerza y resistencia permitiendo desarrollar todos los músculos, robusteciendo principalmente el tronco y abdominales, dando al cuerpo mayor resistencia y fuerza al entrenar la zona glútea, abdominal y abductores.

Las coreografías están llenas de movimientos rápidos y ágiles incorporando ejercicios de gimnasia y acrobacia, junto con la delicadeza de la danza, que tanto se emplea la clásica como la moderna.

Existen múltiples variedades que han ido surgiendo de las distintas escuelas que no vamos a enumerar, sólo diremos que según los entendidos además de fortalecer los músculos, favorece la eliminación de toxinas, incrementa la capacidad cardíaca y pulmonar, evita la retención de líquidos, estimula la secreción de endorfinas aliviando el estrés, la fatiga, la angustia y la depresión, mejora el sueño, la concentración, el buen ánimo, incrementa la pasión y el deseo sexual… y sobre todo quema grasas ayudando a adelgazar.
 
¿Por cuál nos decidimos pues?


 

La danza del vientre es un ejercicio cardiovascular muy completo en donde se ejercita toda la zona abdominal, tanto interna como externa, porque el movimiento circular de los músculos del abdomen implica una presión interior para el procesado de desechos en el cuerpo humano muy beneficioso para los que padecen estreñimiento…  

 

  

Hemos leído que una sesión intensa de una hora de duración puede quemar alrededor de 330 calorías…lo que no nos parece tampoco mucho, esta es la verdad, después de una hora de mover el esqueleto sin parar. Pero dicen que adelgaza y debe ser verdad. Además mejora mucho la postura y la música te sirve también como terapia para evitar depresiones, nerviosismo o neurosis, patologías muy corrientes en nuestros tiempos.

En resumen: practicando la Belly Dance adelgazaremos, evitaremos el lumbago y dolores de espalda, iremos al WC mejor, tendremos la cabeza despejada, relajada y seremos más felices. No está nada mal.

Veamos ahora los beneficios de la Pole Dance.

El ejercicio se realiza con música y tienes que ir moviéndote al ritmo de ella. Constituye una combinación de danza, yoga, pilates y streching alrededor del tubo metálico. Dicen que no importa que sepas bailar y tampoco importa la edad ni el peso que tengas…

No acabamos de creérnoslo (aunque los ejercicios son muy variados y puedes elegir los fáciles, menos fáciles, difíciles, muy difíciles y dificilísimos) después de lo que hemos visto. Y es que el tubo ese resbala y si no te agarras fuertemente te la puedes pegar. Aunque hay una serie de movimientos básicos para los principiantes, muchos se emocionan y ya quieren hacer filigranas desde el primer día y ahí vienen las rozaduras, golpes y trastazos. Y más porque este tipo de danza se puede realizar en casa. Sólo tienes que comprar una barra y fijarla…

Sin embargo, los que ya llevan un tiempo practicándola dicen que es un sistema infalible para bajar peso porque en cada sesión quemas hasta 600 calorías (el doble que con la Belly Dance).

¿Qué hacemos? Pues vosotros veréis lo que más os conviene porque después de lo que hemos leído, a nosotros ninguna de las dos nos hace perder la inercia… de continuar sin hacer nada. Esta es la verdad.

Y es que por mucho que se creen escuelas para practicar este tipo de danzas para estar en forma, consideramos que ambas tienen un rol histórico bien definido: la primera, su sensualidad y la segunda su parte sexy, con permiso de los guerreros indios.

No conviene confundirlas y menos aún desvirtuarlas. Así que veamos una buena demostración de la danza del vientre y otra de la Pole Dance y dejémonos de cuentos.

I ARA, SANT VALENTÍ!.

(Embat).El vell costumari Amades pel mes de febrer parla de tronades, neu, fred, vent i febres. Al camp s’exsecallen els arbres i s’entrecaven els horts, a la costa es calen les nanses i els palangres per agafar llagostes i besucs, als pobles i ciutats els infants feien volar estels, a la muntanya celebraven els naixements dels xots i cabrits i els antics pastors consideraven aquest temps com el millor per atacar i esvair els llops, practiques que podrien ser hereves de les lupercalies romanes. 

Al mes de febrer s’hi celebra La Candelera, festa de purificació que coincideix remarcablement amb l’esperit de les primitives lupercalies romanes.  Sant Blai, advocat contra el mal de coll. Santa Àgata (o Agueda), advocada de les dones en general i especialment de les qui crien. Santa Apolònia, venerada contra el mal de queixal i patrona dels dentistes. Santa Eulàlia, filla i patrona de Barcelona. De Sant Valentí se’n parla poc, les fadrines i vídues anaven a visitar la imatge del sant per tal que els fes trobar un bon casador i si eren casades amb mala harmonia matrimonial li demanaven portar la pau a la llar.

Tant al costumari com a les celebracions trobam referència a les “lupercalies romanes”, i... què eren? 

Al s. II a C., les festes Lupercalies es celebraven en honor de la Lloba Capitolina que amamantà a Romulo i Remo, els romans creien que la lloba en realitat era un faune anomenat Pan Liceu o Faune Luperc que havia pres la forma de lloba per a criar als nins. Els sacerdots Lupercs (amics dels llops) cada 15 de febrer sacrificaven una cabra i un llop (o un ca), els escorxaven i tallaven les pells en tires fines amb les que feien fuets i sortien nus pels carrers esquitxant de sang i donant fuetades a tothom qui podien i si et tocaven o tacaven restaves purificat i llest per a poder procrear. També per aquestes festes els fadrins i fadrines es reunien a la plaça (foro) i posaven dues urnes, una pels homes i una per a les dones, es treien noms i es formaven parelles i les així formades tenien llicencia per a conviure un any sencer, si la cosa funcionava podien casar-se i si no, no passava res, ho tornarien a provar un altre any. 

Passava el temps i l’any 494, ja a la era cristiana, el Papa Gelasi I prohibí i condemnà la celebració pagana de les festes Lupercalies, volgué cristianitzar la festa i la substituí pel dia 14, data en la qual morí martiritzat un cristià de nom Valentí a l’any 270 d. C. Les celebracions lupercalies s’anaren convertint en una processó de candeles demanant, amb càntics i lletanies la mateixa protecció contra la mort i a favor de la fertilitat que abans procurava el Faune Luperc, ara dirigida al sant màrtir. 

A la Roma del s. III es prohibia el matrimoni dels soldats, es creia que els homes fadrins retien més al camp de batalla que els casats ja que no tenien lligams emocionals, es en aquestes circumstancies quan trobam la figura de Valentí, un sacerdot cristià que davant tal injustícia decideix casar les parelles sota el ritual cristià d’amagat de les autoritats romanes. Assabentades aquestes de les practiques del sacerdot, el detingueren, el jutjaren i el condemnaren a mort, mentre estava pres, el seu vigilant tot burlant-se, volgué posar-lo a prova i li demanà si seria capaç de tornar la vista a una de les seves filles, Júlia, cega de naixement, el sacerdot acceptà i en nom del Senyor obrà el miracle, el romà i tota la seva família es convertiren al cristianisme però no pogueren alliberar a Valentí del seu martiri, fou decapitat un 14 de febrer.

La llegenda diu que durant el seu captiveri Valentí donava lliçons a Júlia i se n’enamorà, el dia abans de la execució li deixà una nota de comiat signada amb les paraules “del teu Valentí”, aquest seria l’origen de les postals i cartes que s’envien els enamorats a l’actualitat.Les restes mortals de Sant Valentí es conserven a la Basílica del seu nom a la ciutat italiana de Terni.

Més tard s’anaren creant llegendes per a explicar que Sant Valentí era el protector dels enamorats, una forma d’amagar l’antic ritu de la fertilitat, i han arribat fins als nostres dies, ara ja no ens agrada que ens fuetegin amb tires de pell sagnants, estam a la època del consumisme i és més rendible per a les grans empreses que ens gastem els doblers en felicitacions, regals, pastissos i corets vermells.

Probablement Sant Valentí no existeix, deixa de preocupar-te i estima tot l’any.

PAS DE NA MARIA I CAMÍ DES BARRANCONS.

Una excursió molt bona però difícil per a alguns i no tant per a uns altres. En total 12,5 quilòmetres amb 4h,07’ de caminada efectiva i 6h,5’ en total.

El nostre grup ben acompanyat per un expert muntanyenc que ja s’ha fet habitual amb noltros, hem decidit pujar al llom de les muntanyes que separen Orient de Sóller pel Pas de Na Maria. Haurem de pujar idò fins a uns 900 metres per arribar a la falda del Puig de L’Ofre per la part d’Orient.

Ens falten 3 companys, dos malalts i un de viatge i hem quedat per partir pel camí de Comassema una vegada hem comunicat als propietaris la nostra intenció i aconseguit el corresponent permís.

Abans d’arribar al llogaret d’Orient hi ha una endinsada a l’esquerra a on hem deixat els cotxes. El dia es presenta bo, fa soleiet però també fred, el que resulta un problema per la roba que portem, ja que de vegades en plena marxa ens hem de tapar més o pel contrari, destapar.

A uns 100 metres de l’aparcament trobam a l’esquerra el camí de Comassema per on hem començat a caminar seguint al nostre guia, deixant a la nostra esquerra les Cases de Son Vidal. No esperàvem que aquest camí, perfectament asfaltat, es faria interminable a la tornada per alguns del grup que han trobat l’excursió bastant feixuga.

Havíem caminat uns 20 minuts pel camí de Comassema quan el nostre company ens ha dit que havien de botar la reixeta per una espècie de botador (diem “espècie” perquè a dalt de tot hi havia un fil-ferro de pues que feia molt perillós botar per aquí amb el perill de deixar els “collons penjats”). Hem de dir que el nostre grup està format per tota classe de perfil humà: alts, baixos, prims, gruixats, forts i no tants forts, el que fa que els passos complicats siguin un motiu d’espectació i riure. Però a la fi sempre passam tots.

Hem començat a caminar per la vorera d’un sembrat fins a creuar el torrent de Comassema, per continuar pel camí que ara va pujant a poc a poc deixant les Cases de Son Vidal a baix. Durant aquesta primera part del trajecte ens ha acompanyat  durant més de 15 minuts, o millor dit, ens ha emprenyat a força de bé amb un renou ensordidor, un helicòpter del S.A.R. que anava, venia, s’aturava a l'aire, partia, tornava...fins que a la fi a partit!, i la vall d’Orient s’ha quedat amb el seu silenci característic.

Ja eren les 11 del matí, hora de berenar. A devora el torrent hem tret els entrepans i fruita i cadascú ha berenat del que portava amb excepció del nostre guia que està prim com un ullastre i ens ha dit que anava a donar una ullada pels indrets.

Quan ha comparegut, hem continuat la nostra marxa pel camí de carro que va pujant suaument. 

Hem passat per una caseta de roter abandonada que ens ha cridat l’atenció pel gruix de les seves parets, ara serveix per refugi de les ovelles.

El nostre company anava davant amb el GPS a la mà i tots darrere ell xerrant ben confiats que anàvem pel camí correcte (a vegades ens fa tornar enrere, però sempre, a la fi, troba la ruta bona). Darrere de la caseta hi ha una cruïlla de camins, noltros hem agafat el de la dreta perque el de l’esquerra portava a un altre Pas fals i noltros habiem de trobar el bó (una cosa parescuda ens ha explicat).

No gaire enfora hem passat per davant d’una “carbonera” (és un lloc a on carregaven els sacs de carbó d’amunt les someres) i un poquet més a munt, hem deixat aquest camí per girar cap a l’esquerra a on hi ha una fita de pedres i un punt blau i començam a trescar cap a munt de la muntanya (ufff!!) per una sendera que tot d’una desapareix. 

A partir d’aquí s’han de seguir unes fites (punts blaus pintats a les roques i unes fletxetes vermelles) que et van indicant per on has de pujar.

Que si fletxa per aquí, que si punt blau per allà, puja que et puja fins que vas traient a poc a poc la freixura... Ara, això si, les vistes cap a Orient són magnífiques.

Hem passat per dos colls de tords (fins aquí pugen els caçadors?), idò sí. 

Estem pujant tira, tira, per un bosquet d’alzines que no s’acaba mai seguint unes fites que anam trobant sense cap problema.

Trescant, a un moment donat ens topam amb les restes d'un antic camí que voreja un precipici... que hem de passar fort i no et moguis! Una relliscada per allà i no o contes. Hem passat com hem pogut, alguns sense mirar,  per després continuar pujant per on Na Maria devia fer-ho per anar d’Orient a Sóller.

A vegades, el camí desapareix i t’has de fitxar altra vegada amb les fites fins que veus que les roques s’acaben, que ja no pots pujar més. Ara has d’escalar un poquet per pujar a on es troba una alzina que presideix el punt que anomenen Pas de Na Maria.

Les vistes són acollonants. Tenim el Puig de l’Ofre ben a prop a la nostra dreta i a l’esquerra el Puig des Freu, els Cornadors... 

Per l’altra banda el Puig d’Alaró, l’Alcadena, la vall d’Orient. Estem al llom de la muntanya que separa Orient de Sóller.

La pujada ha estat fotuda però ha valgut la pena. Aquí dalt, encara que fa Sol, el torb et congela les orelles i d’aquí cap a la falda del Puig de l’Ofre, la caminada es molt maca amb unes vistes extraordinàries.

Eren les 13,45 i qualcú ha dit de dinar en aquell lloc, però al final hem decidit arribar fins al peu del Puig de l’Ofre. La fàcil i suau davallada per aquelles roques planes sense gaire vegetació s’ha complicat en determinat moment que ens hem trobat en un tàlveg i no sabíem per on continuar.

Els GPS feien flamarades i senyalaven cap a una direcció que es feia molt complicat continuar, però a la fi hem tornat a pujar un poquet i hem comparegut en una esplanada que hi ha just a la faldilla del Puig de L’Ofre.

Allà hem dinat i descansat un poquet. Des d'aquest lloc  podíem veure algunes persones que es trobaven al cim del Puig i fins i tot qualcú ha insinuat que podíem pujar en vista que estàvem tan a prop...je!.

Ara es tractava de trobar el portell del Camí des Barracons que davalla fins a Comassema. Eren les 15’- hores i encara ens faltava un llarg camí de tornada.

Com que el nostre grup pareix una filera de “Processionària” que quan seguim al guia un darrere d’altre no hi ha cap problema, però en el moment que el guia dubta consultant el seu GPS les erugues es comencen a escampar, una per aquí, l’altra per allà i després costa molt tornar-les a replegar, un ha dit al guia que anés ell tot sol a cercar el portell i que noltros l’esperaríem, perquè sinó, encara hi hauria qualcú perdut per allà dalt.

Així ho ha fet i en uns minutets ens ha vingut a cercar perquè ja l’havia trobat. Així dona gust, perquè algú de noltros ja estava preocupat per l’hora que era i encara estàvem per allà dalt.

Hem arribat al portelló que estava tancat amb fil de ferro, per això l’hem hagut de botar així altra vegada com cada un ha pogut.

A baix de tot estava Comassema i just davant noltros el penyal d’Alaró pareixia ens mirava mentre anàvem davallant.

El camí des Barrancons, com així s’anomena aquesta sendera que va davallant per les roques i que apareix i desapareix pels càrritxs i matolls que l’envolten, es dur pels que tenen el genolls fotuts. Mentre veus la sendera no hi ha cap problema, però quan desapareix, has de cercar els punts blaus que es troben marcats a les roques mix amagats pels càrritxs, i has d'anar molt alerta a perdre el caminet.

Es una llaaarga davallada en ziga-zaga, que a poc a poc et va minvant les forces de les cames. Llarga i fotuda, perquè hi ha un moment que amb tanta fita blava i fletxetes vermelles... no saps per on tirar.

Hi ha hagut un moment que hem perdut la sendera. Uns davallaven seguint la seva intuïció, mentre altres cercaven els puntets blaus. Aquí no hi havia GPS que valgués perquè et senyalitzava cap avall. Uns moments de desconcert i dos de noltros, seguint les fletxetes vermelles, s’han separat del grup i han continuat davallant per un altre costat... A la fi s’han quedat embarrancats sense saber per on tirar, fletxa per aquí, fletxa per allà, punt blau per aquí... Fins que el nostre company veterà ha hagut d’anar a cercar-los. Una vegada tots replegats i endevinada la sendera correcta, hem continuat la davallada, ara tots plegats, sense novetat fins a les Cases de Comassema.

Una vegada a baix, es tractava de recórrer el quasi 3 quilòmetres que hi ha fins a Orient per aquell camí perfectament asfaltat. No cal dir que les cames pel pla, anaven quasi totes soles.

Hem tingut sort perquè quan hem arribat a la barrera que roman sempre tancada, just en aquest moment ha entrat un cotxe que ens ha permès sortir a peu pla, ja que sinó, haguéssim hagut de tirar-nos com els bombers pel tub que hi ha devora per botar-la, i francament...

Els cafetets i gins tònics clàssics al bar d’Orient -on hem estat rebuts per un estranger mal carat i antipàtic que no s’ha merescut ni un cèntim de propina- (ell s’ho ha perdut), ens han reconfortat i permès recuperar forces.

En definitiva, una molt bona excursió, difícil per alguns i no tant per uns altres.

Fins a la propera!

(Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo", Xim Fuster i meves).