ADIÓS MILIKI.

           La gente que se muere, vive en el recuerdo de las personas a las que

hicieron felices. (S.Segura)

NOU ROMANCER.

Els heu escoltat mai?. Us assegurem  que val la pena.

El grup mallorquí de Folk “Nou Romancer” que va nàixer  a l’any 1994, està format per 5 músics: Miquel Àngel Bauçà (viola), Jaume Bueno (flautes), Tolo Font (percussió), Pere Victor Rado (veu i acordió) i en Biel Jordà (guitarra i bouzouki). Des de la seva fundació, el grup ha intentat recuperar la tradició antiga dels romanços, encara que també s’ha dedicat a reinterpretar peces de música tradicional catalana (sobre tot de les Balears) i també composar noves tonades a cavall entre música d’autor, la música tradicional i la música popular contemporània.

 

“Blau com el Sol” “El lladre de les taronges” “La mentida i el titella” i  “Llengua d’espases”, son els àlbums que han editat fina ara. Tenen més de 65 cançons en el seu repertori i van afeixin cada vegada més.



En la seva trajectòria musical, el grup ha actuat gairebé per tot arreu  de la nostra illa, a  més de Catalunya a on han participat a festivals de folk, on son molt coneguts i apreciats. El 7 de març de 2008 actuaren, amb el suport econòmic del Institut d’Estudis Baleàrics representant a les Illes Balears per promocionar la cultura de les Illes a l’exterior, al festival internacional “Sete Sóis, Sete Luas” que promou les arts i cultures del Mediterrani, festival que es va celebrar a la ciutat grega de Loannina. El festival “Sete Sóis, Sete Luas” es un projecte que es realitza tots els anys en diferents països del mediterrani i a més de música, també fan teatre, tallers de literatura i arts plàstiques. Nou Romancer va poder veure complert el seu objectiu de promocionar la nostra cultura a fora de  les nostres illes, donat l’èxit que varen tenir.

El darrer disc de Nou Romancer  “Llengua d’espases”, es un disc que s’ha centrat en els romanços tradicionals de Mallorca i conta amb cançons tan significatives i conegudes com “La Ciutat de Nàpols” i d’altres no tan populars com “Els dos nins abandonats”.

El concert que varen oferir al Teatre Principal de Palma al mes de Setembre del 2007, amb motiu de la presentació d’aquest àlbum, va ser uns dels projectes més ambiciosos del Grup, amb 40 artistes i els romanços com protagonistes. Cal destacar l’actuació que va fer la ballarina Magdalena Garzón, que amb la seva dansa contemporània, va dotar  de moviment i plasticitat  a la música del grup.

Ona Digital va realitzar un DVD d’aquesta actuació que es va titular: “Nou Romancer al teatre Principal”.



Aquest DVD, segons Jaume Bueno i Pere Victor Rado, es va fer para el públic i per gust, no per doblers, de la qual cosa es senten molt orgullosos.

El cantant del grup, Pere Victor Rado, té una veu especial, ben mallorquina, ben nostra, d’aquestes veus que quan es senten posen el pels de punta. Es un verdader plaer escoltar-li.

Si a més està acompanyat per un grapat de músics que toquen els seus instruments de forma que pareix que volen parlar, ja no se pot demanar rés més. Anar als seus concerts i gaudir escoltant-los.

 

DEIÀ-MULETA (PEL CAMÍ DE CASTELLÓ).

(Aquesta excursió ja la varem fer el 19 de Novembre de 2011 clicau aquí, però havia un parell de companys que no varen poder venir i hem tornat a fer-la). La crónica es "d'Embat".

 

Avui sí que hi érem tots, be, tots, tots, no, en faltaven tres, un per compromisos socials i dos per estar convalescents, als qui desitgem una ràpida milloria.

Ens trobarem a la estació intermodal per agafar el bus cap a Deià, gairebé l'omplirem, érem nou i encara en faltaven dos, un que esperava el bus a la parada de s'Esgleieta i un altre que sempre ve en el seu cotxe per motius d'al·lèrgia.

El xofer del bus va ser tan amable de deixar-nos baixar just al principi del camí de Castelló, punt de partida de la nostra ruta. L'antic camí de Castelló per on avui caminarem era la principal via de comunicació entre Deià i Sóller abans de fer l'actual carretera

El primer tram passa per un grapat de cases, és curt però molt dur, dur perquè ens agafa en fred, està asfaltat i el desnivell és considerable. En poc temps el camí entra en zona de pinar, conserva part de l'antic trispol empedrat i salva la pendent amb irregulars esglaons de pedra, més endavant trobam les primeres marjades amb velles oliveres, ara el camí ja és més suau i ample, ens porta vora les antigues cases de Son Coll datades del s. XIII.

Un poc més endavant trobam una desviació cap a la font de Les Mentides, anomenada així per mor de les disputes per l'aigua entre els veïns de Son Coll i Llucalcari.

Ja son més de les 11 h. quan arribam a l'era de batre de Son Mico i ens hi aturam a berenar, les cases de l'alqueria de Castelló, documentades l',any 1588 tenen una gran façana dividida en dos cossos que corresponen a la divisió en dues propietats, Son Mico a la dreta i Can Prohom a l'esquerra, destaquen a les dues cases sengles portals forans de pedra amb volta de mig punt.

A partir d'aquest lloc, el camí va baixant i hem de girar a l'esquerra voltant l'antiga capella de Castelló, que data del s. XVII, bastida per a la veneració de Nostra Senyora del Rosari i que avui es troba en un lamentable estat de ruïna, i és aquí on es pot decidir si baixar cap a Sóller pel camí del Rost o seguir en direcció al refugi de Muleta.

El nostre destí d'avui és el refugi de Muleta al port de Sóller i cap allà que anam, l'antic empedrat del camí està bastat deteriorat i fa mal caminar, més avall, davant les cases de Son Sales hem de caminar uns metres per la carretera de Deià a Sóller que seguim amb molta prudència per, un poc després, prendre un desviament a mà dreta en direcció als Bens d'Avall, ara ja tornam a pujar cap a Muleta Gran, ja falta poc, el camí és més còmode i va baixant suaument, ja es veu la blanca torre del far, passam prop d'un vell aljub i passant un darrer portell de fusta arribam finalment al refugi.

El refugi està just a la vora del far, la vista sobre el port de Sóller és senzillament espectacular, el dia assolellat i la mar en calma ens ofereixen tota la gamma del blau transmetent pau i tranquil·litat, les instal·lacions del refugi son francament bones i funcionals, el personal contractat pel Consell és simpàtic i eficient, seria una llàstima que fossin certs els rumors de privatització de tota la xarxa de refugis de la ruta de la Pedra en Sec, de ser així i vist el que hem vist en aquests casos, hi perdríem molt.

Al refugi ja ens hi espera el company al·lèrgic, vestit de carrer i amb sabates de ciutat, no ens ha sortit a camí com ens havia dit, avui però té un motiu.

Tot esperant el dinar, hem pres l'aperitiu a la terrassa, mirant la mar blava i el blanc far, al nostres peus com una copinya, el port (una llàstima l'impacte sobre els penya-segats del port d'aquell hotel de nom impronunciable que ha exhaurit les estrelles del luxe)

Ara ja som a taula, avui hi ha macarrons i pollastre rostit, això sí que és un luxe a un refugi de la ruta de la Pedra en Sec!, ens ho hem acabat tot com a bons al·lots i hem fet una alegre sobretaula, cafès i herbes, res de beneitures.

La baixada cap al port es una passejada, quan hi som l'automobilista al·lèrgic i un altre que s'hi ha afegit han partit cap a ciutat, la resta a cercar el bus que els retornarà al punt de partida.

Un camí bell i fàcil, un dinar de germanor que tanca una bona jornada, això és un gust, fins a la propera.

(Fotos den "Trigo" i Miquel Barceló).

                                                                          

                                                                                                          

 

                                     

 

PUDING DE LECHE CONDENSADA.

Un postre exquisito facilísimo de hacer.

                                       INGREDIENTES:
4 Huevos
4 bollos de leche
8 cucharadas de leche condensada
1/2 litro de agua
3 cucharadas de azúcar

Derretimos las 3 cucharadas de azúcar en el molde poniéndolo en el fuego hasta que se haga caramelo y reservamos.

 

 

En un cazo ponemos a calentar el agua y sin llegar a hervir le echamos las 8 cucharadas de leche condensada. Removemos y añadimos los 4 bollos troceados. Sacamos del fuego y dejamos que se empape bien.

 

 

Ahora echamos los huevos batidos, removemos y lo vertemos en el molde.

En una bandeja con agua colocamos el molde (baño Maria) y lo introducimos en el horno 35 minutos a 180º. Podemos introducir el molde directamente al horno, pero el puding saldrá más seco.

Transcurridos los 35 minutos sacamos el molde del horno, pasamos un cuchillo por los bordes y lo volcamos en una bandeja. Lo dejamos enfriar y... ¡Listo!. ¡Mmmmm!. Si lo tenemos en el frigorífico unas cuantas horas mejor.

TOLO ALBA.

 

Perruquer?, músic?, musicòleg?. Aquestes reflexions les fa l’escriptor Tomeu Matemales en la dedicatòria del seu llibre “Paradise of love” a Tolo Alba. Al final arriba a la conclusió que en Tolo Alba es... en Tolo Alba.  Noltros afegirem que en Tolo es tot això i a més un bon amic dels seus amics. Un amic en lletres majúscules.

Ens coneixem des de tota la vida. Son pare, Jeroni, tenia la barberia davant l’església de Santa Creu i allà anaven els nostres pares a tallar-se el cabells. Després ens dugueren a noltros, els seus fills, i així hem continuat fins que en Jeroni va morir, la barberia va tenir que tancar per l’antiguitat del immoble, i en Tolo va tenir que obrir altra local que atenia tot sol fins la seva jubilació.

En Tolo Alba va començar d’aprenent de perruquer amb son pare, des de molt jovenet. Ha estat sempre un homo inquiet al que li agrada molt la música. Al 16 anys va entrar a formar part del grup de ball de bot “Casa Oliver” tocant sa bandúrria. Als 18 anys, quan el boom turístic va començar a la nostra illa, es va posar de moda els grups musicals que tocaven als hotels i en Tolito, amb el seu grup “Los Indómitos”, simultaniejava la perruqueria de son pare amb les actuacions als vespres tocant el baix.

 

I que passà, doncs com era un jovenet rosenc, primet i molt tendre, les estrangeres anaven darrera d’ell fort i no et moguis. Era l’època dels “picadors”, però ell no feia falta que piques, el picaven a ell, fins al punt que cada dia, després de la actuació als hotels, tenia un grupet de femelletes que li esperaven. Així, dia darrera dia, mes darrera mes y any darrera any. Quantes dones han estat amb en Tolo?. Ell diu que no ho sap, però mes de un milenar segur.

Ens contava com anècdota que durant un temps va caure malalt i tot de tanta “activitat”. Son pare rebutjava les seves aventures, però que podia fer!, si un dia fins i tot se li va presentar una estrangera a casa seva amb les maletes per que volia viure amb ell?.

El Dr. Torrebella, un Tinent Coronel dermatovenére molt conegut en el nostre temps, el tenia com pacient habitual. Altra vegada?, li deia. Ens contava en Tolo que va arribar a tenir el seu “negoci” que li feia flamarades, amb ampolles i tot. “Tolito, com no deixis de barrinar, no sé que farem!”, li deia el metge. I en Tolito li contestava que no depenia d’ell... que era una cosa que no podia evitar...que era superior a ell...

A la perruqueria de ben jovenet  ja es va fer “oficial”. Hem recordo que quan es va posar de moda el tall a la navalla, en Tolo es va fer especialista en aquest tipus de tall. Sortíem de la barberia amb el cabell tant perfecte, tallat a la navalla, que érem l’admiració de totes les femelles.  Sempre ha estat un formidable professional perruquer com demostrava la nombrosa clientela que tenia, fins al punt que t’agafava  en hores convingudes. El “clotell” era l’especialitat d’en Tolo. Te deixava el clotell perfecte. El veies pel mirall com s’entretenia amb les tisores i la pinta arreglant el teu clotell (en aquell temps no havia maquineta elèctrica). “Es clotells tallats rectes (com es veia a la majoria d’homes pel carrer) es un pecat mortal” deia en Tolo. El pel tenia que “morir” suaument damunt el coll. Un  perfecte artista.

Als anys 70, en “Bonet de San Pedro” li va contractar per tocar amb ell a les Sales de Festes i fer  gales per tota Mallorca.

 

Després es va integrar amb el grup “Claudia, Ramón y sus Showmans” y als anys 75 amb el “Talayots”. Amb el grup “Los Unos” firmaren un llarg contracte per actuar cada vespre a la discoteca “El Barco”. Quins records!.

En Llorenç Santamaria, els Javaloyas, en Curt Savoy... el cridaven a vegades per tocar amb ells esporàdicament. Com en Tolo porta la música dins ell, sempre ha estat dispost a col·laborar amb els seus amics. Tothom el coneix.

Aquí el veïm amb Llorenç Santamaría.

Amb "Els Javaloyas". Encara que en Tolo ha estat perruquer de professió, els millors artistes sempre han contat amb ell quan ho han necessitat. I es que es un excel·lent baixista.

Amb en Curt Savoy, que encara li crida quan ve a Palma per actuar en alguna gala benéfica. 

Ara, que ja està jubilat de perruquer, encara assaja amb un grupet de jazz que ha format amb un parell de músics que com ell, no volen deixar de gaudir amb la música. I es que la música embolica de tal forma, que no hi  ha cap músic que sigui capaç de deixar-la de costat. Es una cosa màgica.

Recordant els seus anys de jovenet gigoló, en Tolo te una recopilació de gloses “verdes”, o més ben dit “molt brutes”, la veritat, però també molt bones, que els seus amics li estem animant a que les editi. Ens ha promès que ho farà. Amb la facilitat que té per fer gloses, me va donar un paperet amb aquestes que li varen sortir del seu cap com si rés:

         Mai hauria cregut

         que per un puta forat,

         un homo perdés el cap

         i a més el fessin banyut.

 

         Els homes marquen paquet,

         ses dones tenen un bon tall,

         i un homo sense batai

         mai farà cap forat més.

 

         Si tens sa dona puta

         tens el cel mix guanyat,

         però si endemés t’ha sortit bruta

         que Deu te trobi confessat!.

 

         Si vols tenir sa dona contenta

         toca-li sa pantafena,

         i si damunt te la remena

         segur sa poma li rebenta.

 

         Un homo sempre va fort

         i sa dona es fa s’estreta,

         però si pots fer-li una llepadeta

         segur te la portaràs a l’hort.

Uf!. Aquesta recopilació tindrà un gran èxit quant s'editi. Estem segurs!.

De la mateixa forma li estem animant a que escrigui un llibre amb les seves memòries, per que després de tants d’anys que fa que el coneixem, us podem assegurar que en Tolo ha viscut el que no podeu imaginar. Sería molt curiós poder-ho lletgir.

Darrerament  ha col·laborat amb IB3 radio en un programa en el qual han passat  convidats, tots els seus amics músics de l’illa. Aquí el veiem en una gravació que li feren per un espai en la televisió.

Tolo Alba, amic dels seus amics, ha estat sempre un gran esportista (diem que ha estat, per que fa poc li han posat una molla a una vena del cor, i això li té un poc acollonit) -encara que ens va dir que practica el “molinet” cada dia i "l’ostia" gira i gira com mai ho ha fet-. El ciclisme, que amb el seu pes no hi havia ningú que pogués amb ell en les pujades, li encanta. Així mateix, ha tingut durant molt d’anys, un equip de fútbol sala per on hem passat casi tots els seus amics. Ell feia d'entrenador, mànager i jugador. Quin temps!.

Lo que diem: un esportista fora de lo comú. En aquesta foto fa d’entrenador a Son Moix (en un partit a benefici del donants de sang), de veterans del Mallorca i un equip format per un ramell de jugadors molt especials. Els coneixeu?.

 “Atenció màxima” dels jugadors a la seva tàctica.

En Tolo  ara està preparant un festival de conjunts i cantants mallorquins (com el que varen fer l’any passat a l’Auditorium) que es durà a terme, si Deu vol, a principis d’any. Segur que será un èxit total.

Allà ens veurem Tolo!.

 

EL CONVENTO DE SANTO DOMINGO (Breve reseña histórica).

 

Cuantas veces los palmesanos hemos pasado por la cuesta de Santo Domingo (hoy carrer de Sant Domingo)  y no hemos reparado en dos cristaleras incrustadas en la pared que hay bajando a la izquierda, después de las escaleras que enlazan con Conquistador, que esconden las columnas originales de lo que fue la entrada de la Iglesia gótica del mayor recinto religioso de la ciudad de Palma y uno de los conjuntos medievales más representativo que hubo en nuestra ciudad.

 

Unas simples cristaleras rectangulares verticales, sucias y oscuras, sin ninguna placa ni señal que indique lo que se esconde detrás de ellas, que pone de nuevo en evidencia la falta de interés de nuestras autoridades por salvaguardar la cultura mallorquina.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Por lo que se puede observar en el mapa de Garau y en algunos grabados, la Iglesia era magnífica. Se comenzó a construir en 1295 y se terminó en 1412. Su nave central constaba de ocho tramos, flanqueados por capillas, entre las que sobresalía por sus dimensiones y devoción, la de Nuestra señora del Rosario (Capella del Roser) construida posteriormente hacia 1480.

 

Esta Capilla estaba situada en lo que es hoy la Plaça del Rosari y la forma que tiene ahora la plaza era la misma de la capilla, por lo que aún nos podemos dar una idea de su tamaño y configuración.

El convento estaba situado exactamente en el extenso solar que hoy ocupa el Palacio March, el Círculo Mallorquín (hoy sede del Parlamento) y el resto de edificios porticados hasta llegar a las escalinatas de la Catedral. Por tanto, podemos hacernos también una idea de las dimensiones nada desdeñables que presentaba este Convento.

 

Sus dos claustros, uno grande que ocupaba la parte central de las dependencias conventuales y otro más antiguo y pequeño, albergaban colgados los “sambenitos” de los infieles que habían sido condenados por el Tribunal Inquisidor.

 

Destacaba especialmente del Convento, la sala capitular y sobre todo su portería, pieza singular tanto por su célebre surtidor, como por su atrevida traza gótica de bóvedas, nervaduras y columna central.

Un enorme huerto completaba el inmenso recinto de los frailes dominicos, una congregación poderosa que no pasó ajena a los mallorquines por lo que vamos a ver.

El Convento contenía numerosas sepulturas de familias nobles de la ciudad. No hemos de olvidar que en aquellos tiempos no había cementerios y a la gente se la enterraba en los aledaños de las iglesias y conventos y dentro de los recintos si el fallecido ostentaba algún privilegio.

(El Cristo de los Navegantes, hoy en la Iglesia de San Magín)

 

Los frailes dominicos colaboraron intensamente en fomentar la vida espiritual e intelectual de muchas generaciones de mallorquines, pero también se granjearon la antipatía de mucha gente por su actitud en cuanto al dogma de la Inmaculada Concepción, su oposición al culto de Ramón Llull y sobre todo, por su directa vinculación de sus predicadores con el Tribunal del Santo Oficio. Santo Domingo representaba la potencia de la Inquisición, y aunque el Tribunal nunca llegó a radicarse allí, los sambenitos de los herejes que habían sido condenados, se guardaban colgados para que pudieran ser contemplados por los fieles, sirviendo de  advertencia y ejemplo.

                                                                     (Virgen yacente, hoy en Binissalem)

No es pues de extrañar  que a principios del siglo XX, con la llegada de los nuevos movimientos liberales, el Convento de Santo Domingo fuera uno de los objetivos primordiales de las leyes desamortizadoras. Entre los años 1820-1823 se introdujeron las primeras desamortizaciones eclesiásticas. En Palma, grupos de incontrolados intuyendo los cambios que se avecinaban, asaltaron la “Casa Negra” sede de la Inquisición que se encontraba en lo que es hoy la Plaça Major y también el Convento de Santo Domingo, concretamente la portería y el claustro donde estaban colgados los sambenitos.

El Órgano de Santo Domingo, hoy en Santanyi

En estos primeros momentos fueron desamortizados entre otros inmuebles: el Convento de la Cartuja de Valldemossa, el Monasterio de la Real, el Temple y algunas fincas que pertenecían a diversas Órdenes religiosas. En cambio, algunos conventos palmesanos como el de los Carmelitas, Franciscanos y el de Santo Domingo, se conservaron. Esto ocurría en 1821 y aunque habían pasado esta primera prueba de fuego, el futuro del convento dominico no estaba nada claro y la incertidumbre se cernía cada vez más entre el Prior y demás frailes de la Orden. Efectivamente, en 1823, el Alcalde de Palma y el Comandante General junto con otras autoridades, decidieron el cierre del Convento de Santo Domingo y también el de los Capuchinos, con la excusa de que se estaba tramando una conspiración contra el gobierno. Las medidas se tomaron de forma inmediata y la misma noche que se tomó el acuerdo fueron embarcados hacia Cartagena todos los frailes dominicos menores de 65 años. No obstante, el culto se mantuvo en la Iglesia del Convento.

                                         (Santo Cristo que se halla hoy en el Santuario de Cura)

A partir de la muerte de Fernando VII (1833) se reactivó la actividad desamortizadora. En1835 la desamortización de Mendizábal supuso el final de la ocupación de los dominicos y a pesar de las enérgicas protestas de la Real Sociedad Económica Mallorquina de Amigos del País, a través de su presidente, el Conde de Montenegro, el Convento de Santo Domingo fue subastado. El solar era un suculento bocado para la especulación inmobiliaria de la ciudad y en 1836 se decretó su demolición. De nada sirvió que el templo fuera una de las mejores muestras del gótico en nuestra ciudad.

 

El solar se repartió entre el Ayuntamiento y propietarios particulares y el 23 de enero de 1837 se comenzó a demoler el Convento. Las tumbas y restos de los personajes más ilustres enterrados allí, fueron trasladados una noche de madrugada a la Catedral. Tal fue el caso, por ejemplo, de la tumba del Marqués de la Romana o los sarcófagos medievales del Cardenal Nicolau Rossell y fray Miguel Bennàsser.

El 18 de febrero llegaba ya demasiado tarde por el avanzado estado de la demolición, la orden del Presidente del Consejo de Ministros, Sr. Mendizábal, en nombre de la Reina, para paralizar la destrucción del convento. Las obras se pararon y “Más de diez o doce años duró el lastimoso espectáculo que ofrecía aquella mancha en la ciudad, campo de huesos fríos o llanos asolados…” escribió José Maria Quadrado. Luego, con el paso de los años, esa cicatriz urbana iría cediendo a las construcciones que configuran el aspecto actual del solar, sin dejar huella de lo que un día fue el Convento gótico más grande de Palma, o mejor dicho, dejando únicamente las dos columnas de la entrada de la Iglesia, que aún se pueden apreciar tras los cristales a que hemos hecho mención al principio.

Para los que estén interesados, también se puede ahora contemplar  algunas imágenes y esculturas que se hallaban en aquél emblemático convento y que pudieron ser salvadas de los martillos y azadones. Por ejemplo, el Cristo de los Navegantes (muy parecido al Cristo de la Sangre) que se halla en la actualidad en la Iglesia de San Magín;

 

el Santo Cristo que se encuentra en el Monasterio de Cura, procedente del Coro del Convento;

el órgano que se halla en la Iglesia de Santanyi, obra de Jordi Bosch, que fue construido en 1762 para el Convento de Santo Domingo y trasladado tras la desamortización a esa Iglesia; la Virgen yacente, actualmente en la Iglesia de Binisalem; la imagen de Santo Domingo (con las mutilaciones que sufrió) de unos dos metros de altura, esculpida en marés y con el manto en color negro que se encontraba en el tímpano del portal de la Iglesia

y la “Mare de Déu de la Bona Mort o del Sant Novici”, realizada por Rafael Moger en 1483.