SOPA DE AJO SUAVE.

Hemos titulado sopa de ajo "suave" porque se hace con caldo de carne, quedando solamentre un fino sabor a ajo.

                                    INGREDIENTES:

 

                                   Caldo de carne

                                   4 dientes de ajos

                                   1 pimiento para freir

                                   2 lonchas de jamón a trozos

                                   3 huevos

                                   12 rebanadas de pan (mejor duro)

                                   1 cucharada de pimentón dulce

                                   1 chorrito de aceite de oliva v.e.

Cortamos el pimiento a tiras y lo freimos en una cucharada de aceite. Lo retiramos.

Cortamos también los ajos en lonchas finas, les quitamos el germen central para que no repitan y los pasamos por la sartén en el mismo aceite .

Cuando los ajos comiencen a dorarse retiramos un momento la sartén del fuego y añadimos el pimentón.

Volvemos a colocar la sartén en el fuego y añadimos el caldo (que debe estar ya al punto de sal).

Añadimos las rebanadas de pan y echamos los huevos (pondremos un poquito de sal en las yemas).

Colocamos las tiras de los pimientos y el jamón en la superficie y lo tapamos hasta que los huevos se hayan hecho.

¡Listo.! Una sopa exquisita que se prepara en poco más de 5 minutos.

SILVIA PÉREZ CRUZ.

                                                                                 (Foto: Iraida Sais)

Dentro de unos días la guapísima Silvia Pérez Cruz actuará en Artà. De ella dice el periodista Pablo Martínez Pita: “Es como una rara y delicada flor en medio de la agobiante ciudad. Nadie se hubiera esperado que una música tan ajena a lo comercial como la que propone Silvia Pérez Cruz pudiera romper un pequeño círculo de entendidos. Por lo visto, cada vez más gente quiere apreciar ese mimo por los detalles, esa enciclopedia de matices. Un sonido que parece hacer suyos folclores diversos, conducidos por una voz que de repente se ha situado entre las más bellas de nuestro país, capaz de pasar del flamenco a la bossa nova, pasando por el fado, con una fluidez asombrosa. Para todo ello hay que tener una formación musical impresionante. No nos equivocamos: ella la tiene”.

Silvia tiene ahora 29 años. Nació en Palafrugell y desde muy niña sus padres quisieron que aprendiera solfeo. Luego estudió piano clásico, saxo clásico y se licenció en canto-jazz por la ESMUC.

A los 18 años se fue a vivir a Barcelona para continuar sus estudios de música y comenzó a participar ya, como profesional, en diversas propuestas artísticas cantando desde flamenco, hasta jazz, pasando por la música tradicional catalana, boleros  y habaneras. Su repertorio es amplísimo y extraordinariamente variado.

Con el cuarteto flamenco de “Las Migas”, tras seis años de colaboración, editaron su primer CD en 2010 con el título “Reinas del matute”, en el que Silvia aportaba su voz y tocaba también el “cajón”.

Formando parte de “Xalupa”, grupo de música tradicional catalana, editaron en el 2010 el disco “Un sordo s’ho escoltava”.

              (Foto: Iraida Sais)

Ya en el 2011 se edita el disco “En la imaginación” en el que interpreta boleros cubanos a ritmo de jazz. El 2 de julio de ese año participa en la 45 edición de la tradicional Cantada de Habaneras de Calella de Palafrugell en homenaje a su padre Castor Pérez, referente del género, fallecido en el 2010.

Ese mismo verano, Silvia Pérez dejó de ser la cantante del grupo “Las Migas” para dedicarse a cantar en solitario.

En 2012  edita su primer disco en solitario bajo el nombre de Silvia Pérez Cruz, con el título “11 de novembre” que recoge temas en catalán, castellano, portugués y gallego, con unas letras en parte suyas y en parte procedentes de versos de Feliu Formosa, Maria Cabrera y Maria Mercè Marçal, trabajo que estrena en concierto en el Gran Teatro del Liceu de Barcelona el 13 de abril.

                                                                                       (Foto: Fede Nieto)

Como compositora ganó en el 2009 el premio “Martí Pol”  por su musicalización del poema “Covava l’ou de la mort blanca”, de Maria Mercè Marçal.

Escuchémosla en algunos géneros de su variado repertorio , porque vale la pena.

LA TORRE PICADA.

 

Aquest  dilluns no tocava excursió, però al obrir la finestra al dematí  i veure el dia tan esplèndid que feia, m’ha entrat ganes de anar cap a la natura. Tenia “el mono” ja que dijous passat no vaig poder anar amb el grup. No he volgut “despertar” a les altres ratapinyades per que a von segur que ja tindrien plans ja programats per avui, així que aquesta ratapinyada voladora diürna, s’ha anat tota sola cap el Port de Sóller, per pujar fins a la “Torre Picada” que no la coneixia.

Abans he llegit la ruta que té en Toni Sureda penjada al seu web i... venja!, ja vorem si arribam.

He deixat el cotxe en un lloc que es podia aparcar i com abans de pujar a la Torre volia anar a veure l’Oratori de Santa Caterina d’Alexandria, que he llegit data del segle XIII (encara que fou destruït pels pirates en 1542 i tornat a reconstruir en 1550) i el Museu del Mar, he anat cap al barri de Santa Caterina, que es troba a l’altra costat del camí “Bèlgica” a on se puja a la Torre.

Caminant pel barri de pescadors de Santa Caterina, amb els seus carrerons empedregats molt estrets i empinats (val la pena passejar per allí per veure aquesta barriada i el mollet del Port de Sóller), procurava seguir els rètols que senyalaven el camí cap l’oratori.

He arribat  ja cansat, per que la carretera asfaltada que arriba fins allí es molt empinada. Però l’he trobat. Després de reprendre l’alè, he pogut seure al mirador que hi ha a la plaçoleta davant l’oratori, un mirador de cine, a on pots estar hores i hores mirant i gaudint de la immensitat del Mediterrani.

Mirador del Oratori. La Fletxa senyala a on está la Torre Picada

Jo cercava l’oratori de Santa Caterina i després el Museu del mar i resulta que el Museu està dins l’oratori (ja podia cercar  jo el Museu  mirant per tot arreu!).

El lletrero informatiu que hi ha a la porta indicava que el dilluns tanquen. Va bé!. Ala idó, unes quantes fotografies i un poquet de vídeo i a tornar enrere altra vegada a veure si trobo qualque indicació per pujar cap a la torre.

Res. Camina que te camina per aquelles costes asfaltades amb uns tiranys que te fan perdre s’alé, anava caminant en direcció cap a la Torre pel camí que porta al Hotel “Jumeirah”, un hotelarro que està edificat just als penya-segats del Port i es veu de kilòmetres enfora.

He arribat fins a la porta i vaja poc gust que han tingut per fer la façana. Per dins serà de luxe, però per afora me recorda a Caubet. Jau vol!. He continuat caminant per aquella carretera plena de apartaments adossats i a la fi he arribat a un camí que s’anava cap amunt de la muntanya.

Ha de ser aquest!, m’he dit. M’ha semblat que havia fet una voltera molt grossa, però he pensat també que m’aniria bé per aprimar-me. I per amunt. Els tirants cada vegada més forts!. 

El paisatge ara ja era de muntanya, amb oliveres, alzines i marjades.
Molt maco aquell indret. He continuat cap amunt sense deixar el camí pensant que si no anava bé no tindria cap problema per tornar enrere. A la fi he vist una tanca amb un botador que me sonava de la pàgina d’en “Socay”. Uep!. Vaig bé!, he pensat. Estava al Coll de s’illa. Ara no més tendría que continuar per aquell camí de carro fins arribar a sa Torre.

Com anava tot sol, esperava trobar-me a qualcú pel camí, però ningú havia per allí. M’ha començat a entrar un poc de paparró quan pensava en un company ratapinyada  que quan veu a qualcú tot sol per la muntanya sempre ens diu: “no s’ha de anar mai tot sol per la muntanya que te pot donar qualque cosa i després que fas!”. Ai, ai, Pepet! pensava.

M’ha distret l’imponent  Penyal Bernat que m’ha aparegut  en una clariana del  bosc. A baix, l’aigua del mar pegava, però no en gaire força, a les roques.

Després de uns 20 minuts de caminar per aquell camí, m’ha aparegut de sobte la imponent  ”Torre Picada”. Cagon dena!, tampoc havia un ànima allà dalt!.

Estava tot sol. A on era el clàssic alemany que en cada excursió trobem fort i no et moguis per qualsevol banda de la Serra?. Avui justament ni una mosca!. He voltat la torre i les vistes eren meravelloses.

Al soleiet me he posat a berenar/dinar i després he pogut estar contemplant aquelles vistes el temps que he volgut. Avui no havia bus, ni companys que frisaven, estava tot solet gaudint d’aquell moment. Havia que aprofitar-ho.

Mirant  sa Torre, havia llegit que es la més gran de tota Mallorca. Es troba perfectament conservada. Aquesta torre es va construir en 1614 per mor dels atacs pirates que patia l’illa, encara que no fou artillada fins al 1623. Des de la Torre, feien senyals amb fum durant el dia i foc al vespre, quant  s’assentaven de la presencia de pirates, avisant d’aquesta manera a les Torres de Na Seca d’Escorca i de Sa Pedrissa en Deià.

Aquesta Torre es grandiosa. Té dos pisos  i antigament, la planta baixa estava destinada com a càmera per la guarnició i magatzem, mentre que al pis es trobava la cuina i la cambra del oficial. Els canons estaven col·locats en la part de darrera de la torre que dona al mar.

Fou usada també pels carabiners per lluitar contra el contraban i finalment va ser subhastada a1875 passant a mans de particulars. El darrer servei bèl·lic de la Torre fou a la Guerra Civil que va servir com Torre de vigilància aèria. Es troba a 160 metres del nivell del mar.

Caminant un poquet cap a ponent, tot d’una apareix el Port de Sóller allà baix. Des de aquest montícul es domina l’entrada al port i tota la costa.

A la part de darrera està la Serra de Tramuntana. Es veu el Puig Major i també els Cornadors a més de totes les muntanyes que no sé com es diuen. He estat gaudint de la tranquil·litat de la muntanya i de les espectaculars vistes cap a la mar, però... al mirar el rellotge, eren les 15 hores... au, au, au, era hora de davallar.

Caminant tira, tira per aquell camí de carro, he arribat fins a on es troben unes barres de ferro que es veu eren l’entrada cap a la Torre. De sobte me he fixat en un ram de flors artificials i uns detallets que senyalaven que allà va morir qualcú!.

Vatuadell!, que es això?. Havia passat abans per aquí i no m’havia adonat. Si ho arribo a veure crec que no hagués pujat. Com pot ser que una persona hagi mort allí?. Idò sí. He vist per Internet una crònica del “Diario de Mallorca” del 6 de setembre de 2011 que diu: “La Guardia Civil ha identificado al hombre cuyo cadàver fue hallado el pasado domingo por la tarde en el fondo de un acantilado, en la zona de Sa Torre Picada, en el port de Sóller. Se trata de Francisco Javier M.R., vecino de Sóller de 47 años de edad”.  Es veu que la seva família li recorda colocant flors quan comença el camí. Jau vol!.

He davallat per on havia pujat  i al passar  per un bancal d’oliveres havia un soroll de càntics de ocells que m’ha fet aturar  per sentir-los. Quina cosa mes maca!. Les he filmat.

Una vegada que he arribat a l’inicií del camí, m’he dirigit cap avall en lloc de tornar per la urbanització que havia vingut. Tot duna he estat al Port. Estava clar que havia fet una bona voltera avui dematí. Aquest es el carrer de “Bèlgica”, el que s’ha de agafar per pujar a la Torre.

Bé. Ja coneixem La Torre Picada. Es una excursió molt maca i curteta (gairebé dues hores des de el Port, per anar i tornar), però molt pesada pels  forts tirants asfaltats que hi ha fins arribar  al Coll de s’illa. Llavors, el camí es torna tot un plaer, i no diguem les vistes que hi ha des de sa Torre.

M’hen vaig volant cap a cases!.

Fins la propera!.

 

CORDADORS DE CADIRES.

 

Ses cadires es podien fer de corda i de bova. Sa bova que s´utilitzava generalment venia de fora. A Ibiza es trobava a sa vora des torrents, però era de baixa qualitat. En tot cas, era important segar-la amb lluna vella perquè no es corqués i deixar-la al sol fins que blanquejava i era seca. Quan arribava es moment d´utilitzar-la, es cordador la banyava per estovar-la i la tapava amb un llençol perquè aguantàs s´humitat i no tornàs negra. Després, xapaven es brins amb una agulla sequera i els esbrufaven d´aigua. Fet això, ja es podia començar sa feina que, ben bé, no sé com puc explicar-la. És una cosa que s´ha de veure.

Us puc dir que s´agafaven tres o quatre brins, depenent des gruix que es volia, i es donaven tres passades as bastiment de davant i tres més a sa banda esquerra. A sa part de darrera, en ser més estreta, sols es donaven dues de passades, i a sa banda dreta es feia el mateix. Així s´anaven fent voltes i més voltes, d´una banda a s´altra, sempre en es mateix sentit, fins que s´arribava al bell mig de sa cadira on es feia s´acabat. Els mostatxos i brins que sobresortien de sa part de dalt es ficaven entre cordats que així quedaven més estrets i tibants. A sa part de baix de sa cadira, es tallaven amb estisores. Una d´aquestes cadires sortia, als anys cinquanta, per 250 pessetes. I cas que sa feina fos de corda, aquesta es podia fer de palmes o de pita, encara que també es comprava feta.

S´única diferencia, en treballar sa corda, era que ses passades es feien paral·leles, de davant a darrera i d´esquerra a dreta. De primeres, començant a la banda de davant, es donaven unes passades llargues de cap a cap; llavors es donaven tres passades as barreró i es tornaven a fer ses passades llargues. I el mateix es feia as barreró del darrera i d´esquerra a dreta, però això sí, entrepassant sa corda per damunt i davall de ses passades fetes al inici.

Una altra cosa cosa important es que aquestes feines, fer cadires i cordar, l´havia de fer una mateixa persona: qui la comença, l´acaba, es deia. Això era perquè d´altra manera no sortia igual. Només puc afegir que, segons era s´habilitat i fantasia d´es cordador, es podien fer dibuixos ben diferents. Amb bova o amb corda, tant era. Encara que tot s´ha de dir, sa bova era de més categoria. Em podeu ben creure, hi havia cordadors que feien vertaderes filigranes. (M.A.González Diariodeibiza,es)

Antigament, la persona encarregada de cordar les cadires era un pagès més. Durant els mesos de primavera, estiu i tardor, aprofitava el bon temps per dedicar les hores de sol a l’agricultura. Emperò, l’arribada de l’hivern obligava als pagesos a cercar altres dedicacions complementàries. En aquest sentit, una d’elles era el cordatge de cadires, una afició que, a més d’omplir els temps buits de les famílies pageses, suposaven una petita ajuda per a l’economia familiar.  Igual que a altres tasques artesanes, la decadència també va arribar al cordatge de cadires. A partir dels anys cinquanta del segle passat, coincidint amb l’èxode rural, els nous materials que varen aparèixer al mercat, la moda i el poder adquisitiu dels ciutadans, suposaren el punt i final d’aquest tipus d’artesania. Només els artesans més tradicionals continuen arreglant ells mateixos les cadires rompudes i, de tant en tant, en confeccionen alguna de nova. (Del Setmanari “Veu de Sóller”).

 

MATANCES MALLORQUINES.

 

L’elaboració casolana d’embotits tradicionals mallorquins com la sobrassada, botifarrons, llonganisses, camaiots,etc. perviu a Mallorca a través del temps. Es una feina afanyada que, com antany, convertia la necessitat de conservar aliments per a l’hivern en una activitat festiva en la qual col·laboren tota la família, veïns i amics.

Antigament, les matances es feien per tenir aliments tot l’hivern, com hem dit. Avui les necessitats han canviat molt però, gràcies sobretot al protagonisme de la sobrassada en la dieta balear, es continuen fent, convertint les matances en un dia de festa.

Les famílies engreixen el porc durant tot l’any i en arribar el mes d’octubre preparen el gran dia. A primera hora del matí l’escorxador sacrifica el animal i amb l’ajuda dels mes joves el trosseja, se li treu la xulla i es tritura amb la carn per barrejar-lo amb el pebre vermell (que ajuda a la curació) i altres espècies, obtenint-ne així les sobrassades.

També s’elaboren amb els budells del porc que unes dones s’encarreguen de fer-los ben nets amb aigua, llimones, taronges i farina, altres productes com els botifarrons que es fan de carn magra, cor, ronyons, greix, sang i diferents espècies com el pebre, canyella i pebre vermell, omplint els budells més fins i finalment es couen en aigua. També els camaiots se fan de pasta de carn magra i sang barrejada amb espècies, però es fan servir les parts superiors de les potes del porc com a borses i es couen embolicats en una xarxa de fil durant 3 hores.

Del porc no queda rés, tot s’aprofita, amb el greix es fa saïm, i també es tradició berenar de sopes mallorquines amb carn magra del porc i després dinar tots plegats de un bon frit de matances.

Referent a la sobrassada, l’any 1993 el Govern de les Illes Balears va atorgar la Denominació Especifica “Sobrasada de Mallorca”. El 1996 la Unió Europea va reconèixer la denominació “Sobrassada de Mallorca” amb la denominació de qualitat: Indicació Geogràfica Protegida, ampliant la denominació a tota la Unió Europea.

Sobrassades amb denominació d'origen

Bollint el greix per fer el saim

Omplint les sobrassades
(Fotografies tretes de "Portals i finestrons")

 

 

NA BURGUESA-SON VIDA.

(Crónica d'Embat)

Aquesta vegada no podem publicar cap foto ja que cap de nosaltres teníem càmera, llàstima, el reporter gràfic habitual no ha vengut, deu estar reblanit o arrufat.

Avui, 29 de novembre, només quatre valents hem sortit d'excursió malgrat el risc de mal temps, evidentment som membres destacats de la més alta jerarquia dels ratapinyaires, de la resta del grup en sabem poc, sembla que hi han algunes efemèrides familiars, problemes de salut i... un poc de pardaleria, normal, amb les darreres plogudes i la baixada de la temperatura es reblaneixen voluntats i s'arrufen les còrpores.

Com que hem hagut de descartar algunes propostes hem decidit tornar a recórrer la serra de Na Burguesa, au idò!, partim.

Anam en un sol cotxe que deixam estacionat al peu del monument dedicat a Nostra Senyora de la Pau, una figura en acer inoxidable obra de l'escultor artanenc Joan Ginard (a) Sarasate instal·lada cap al 1985 al cim del puig del Caragol.

La serra es coneixia antigament com a Serra de Porto pi, el nom de Na Burguesa es deu a la família Burgues, propietària de l'alqueria de Bendinat al peu de la muntanya des del s. XVI.

Començam el camí per la rosta costa amunt inicial que ens deixa sense alè fins que arribam a la primera bifurcació, allà hi ha una col·lecció de rètols i avisos, el que ens ha cridat més l'atenció diu: no circular en bici ni practicar senderisme els dies dijous, divendres i diumenges ?! Avui és dijous però seguim.

El dia és fantàstic, fa fresca però fa sol, la visibilitat és total, a mà dreta de la marxa anam gaudint de la vista sobre Palma i la badia, fins i tot es veu la silueta de Cabrera, a mà esquerra tota la serra de Tramuntana i en front el pla, una passada.

La zona de la serra que anam seguint té tota una xarxa de camins, senders i tiranys on és fàcil equivocar-se, si bé l'orientació visual no ens deixa perdre. Hem anat i tornat un parell de vegades però entre la intuïció, un ciclista i uns caçadors ens en hem sortit. Per cert, amb els caçadors hem aclarit el significat del cartell del principi, resulta que aquesta zona és un vedat de caça i els dies que es pot caçar son els que recomanen no passar pel risc de patir una escopetada, ja veis si se'n fa cas de la recomanació, hem trobat, com sempre, un grup d'alemanys, ciclistes, trescadors com nosaltres i cercadors de bolets, una gentada, tanta sort que no hi han gaires peces a caçar, hem sentit pocs trons però no tenim cap sensació de perill.

Avui hem hagut de mirar el rellotge per saber l'hora de berenar ja que no ens acompanya l'avisador oficial, per mi que ens hem passat de mitja hora, ja ho val! Cercam un lloc assolellat i arrecerat per a protegir-nos del mestral que avui ens dóna sensació de més fred i, a berenar s'ha dit, saps que ho és de bo l'entrepà dels dijous!

Baixam un comellar, travessam la carretera del Coll de Sa Creu i pujam una altre costa fins al peu d'una torre de vigilància forestal on trobam una brigada del Ibanat que han acabat la feina i ja repleguen per anar davant la conselleria de Medi Ambient a la manifestació diària de protesta per les retallades de les condicions laborals que pateixen, els hi desitjam salut i sort.

Ara caminam arran d'una llarga paret seca que separa els termes de Palma i Calvià, la travessam per un esboldrec i seguim fins a l'hora de dinar, ho feim còmodament instal·lats a unes pedres prou planes que hem cercat per no seure sobre banyat, avui tot el camp està ben xop de les pluges d'ahir, tot fent tertúlia i conspirar contra el govern i les seves malifetes i en acabar reprenem la marxa.

El camí és tot de baixada suau però en arribar a un trencall s'estreny i la pendent és més pronunciada, l'antic empedrat ha desaparegut per complet i s'ha convertit en una torrentera, fa mal caminar, el degà del grup es queixa dels genolls i li fan mal les ungles dels peus, tant de bo que arribam a les tanques del camp de golf de son Muntaner i ja trobam camí pla, a partir d'aquí ja serà fàcil, passam per davant del cementeri parroquial de Sa Vileta, travessam Son Puig i en cinc minuts som a la plaça on ens aturam a fer un cafè. A la sortida decidim seguir a peu fins a l'aparcament de Son Moix on hem deixat els cotxes a la partida.

Dos han anat fins al monument de na Burguesa a cercar el cotxe d'anada, un torna a Ciutat en bus i el quart cap al poble, i així acabam la jornada, una llarga caminada, 14,8 quilòmetres de boscos d'alzines, pins i arboceres sense sortir de Palma, un dia rodó.

Fins a la propera.